Toyotomi Hideyoshi, relació amb el cristianisme

En assumir el lideratge del clan Oda, Toyotomi Hideyoshi (1537-1598) va continuar al principi amb la mateixa política de tolerància cap als missioners cristians que havia mantingut Oda Nobunaga (1534-1582), podríem dir que la seva amistat li podia beneficiar en quant al comerç i les armes de foc, no plantejaven de moment una preocupació i estava massa ocupat intentant unificar el país. Va rebre en nombroses ocasions als jesuïtes, incloent diverses visites del portuguès Gaspar Coelho (1530-1590), a qui va concedir un permís oficial perquè els sacerdots residissin al país i fins i tot els va eximir del pagament d’impostos –favor del que ni tan sols gaudien els bonzes budistes.

Aquesta actitud tolerant i fins i tot favorable cap al Cristianisme va començar a canviar a partir de 1587, quan Hideyoshi va conquistar l’illa de Kyūshū i es va adonar del gran poder que tenien allà els jesuïtes. El més preocupant de l’assumpte era que allà diversos daimyō s’havien convertit ja a la nova religió, com Ōmura Sumitada (1533-1587) –Bartolomé després del seu baptisme–, Ōtomo Sōrin (1530-1587) –Francisco–, o Arima Harunobu (1567-1612) –Protasio. A més, en 1580 Ōmura havia cedit a perpetuïtat la petita vila de Nagasaki als jesuïtes, els qui l’havien convertit en un important port i una ciutat en ràpid creixement gràcies al comerç portuguès, que des d’aquest moment no va necessitar anar buscant ports en els quals recalar. Aquest mateix daimyō, un cop batejat, havia ordenat tirar a baix i fins i tot incendiar gran quantitat de temples budistes i santuaris shintoistes dels seus dominis i obligat a convertir-se a més de seixanta mil dels seus súbdits, pràctiques que posteriorment havien copiat altres senyors cristians. Hideyoshi va comprovar també que els jesuïtes solien ficar-se en assumptes de política, havent intervingut el portuguès Coelho a favor dels seus interessos en els conflictes entre diferents daimyō de la zona abans de l’arribada de Hideyoshi. El mateix*Coelho, en una visita al Taikō a Osaka un any abans ja li havia sorprès en dir –en una conversa sobre la campanya sobre Kyūshū– que ell podria fer que els daimyō cristians s’unissin a Hideyoshi, una relliscada arrogant que posava de manifest la seva influència sobre aquests senyors conversos.

El 23 de juliol de 1587, amb Kyūshū ja sota el seu control, Hideyoshi va convocar a Coelho a una reunió a Hakozaki –a l’actual ciutat de Fukuoka–, i el jesuïta va arribar a bord d’una flamant fusta, una embarcació lleugera, armada amb una potent artilleria, construïda feia poc a Nagasaki per un armador portuguès i molt superior a qualsevol nau japonesa. La fusta va causar sensació en el port ja a la seva arribada uns dies abans, arribant a les oïdes del propi Hideyoshi, qui va demanar poder visitar-la, comprovant amb sorpresa l’armament i les possibilitats de l’embarcació. Després de l’entrevista, de caràcter cordial i amistós, alguns daimyō cristians es van apressar a suggerir a Coelho que regalés la fusta al Taikō el més aviat possible, perquè tal exhibició podia ser perfectament interpretada com una arrogància i una vetllada amenaça, quelcom al que el jesuïta va accedir, encara que potser massa tard. Un temps després, Alessandro Valignano (1539-1606), visitador general de les missions en les Índies, culparia al comportament de Coelho en aquestes dues entrevistes en 1586 i 1587 del que succeiria a continuació, doncs en ambdues havia demostrat no conèixer bé als japonesos, cosa primordial dins de l’estratègia del napolità. Malgrat aquestes paraules de Valignano, els historiadors jesuïtes solen culpar del succeït a les acusacions per part dels bonzes.

1. Per què els pares inciten amb fervor i pràcticament obliguen a convertir-se al cristianisme?
2. Per què destrueixen els temples budistes i shintoistes, i persegueixen als bonzes?
3. Per què actuen irracionalment menjant carn de vaca i de cavall?
4. Per què els portuguesos compren molts japonesos i els porten com esclaus?*

Al que el jesuïta portuguès, molt alarmat per l’intempestiu de la visita i el caràcter acusatori de les preguntes, va respondre:

1. Els pares van a Japó per salvar ànimes, per tant, fan grans esforços per aconseguir-ho, però no obliguen a ningú.
2. Els japonesos van destruir aquests temples per si mateixos en entendre que no obtindrien la salvació per mitjà d’aquestes religions.
3. Ni els pares ni els portuguesos tenen per costum menjar carn de cavall, sí la de vaca, però si això suposa un problema, pot deixar de fer-se.
4. Els japonesos venen a aquesta gent. Per tant, els portuguesos la compren. Per als pares és un assumpte molt trist. Quan sa altessa ordeni als senyors d’aquests ports que es deixi de vendre a aquesta gent, desapareixerà aquest costum.*

Al matí següent es va publicar el que es coneix com a “edicte anticristià”, anomenat en realitat Bateren Tsuihōrei, “Edicte d’expulsió dels sacerdots”, que marcaria un punt d’inflexió per al cristianisme en Japó:

Disposició del Cap de l’Estat
1. Japó és el país dels déus. Per tant, és absurd que els pares cristians vinguin a aquest país a predicar ensenyaments herètics.
2. Els pares vénen al nostre país i fan als japonesos convertir-se al Cristianisme. Sota la influència d’aquells, els japonesos destrueixen els temples sintoístes i budistes. És un assumpte inaudit. Si dono territoris senyorials als meus vassalls, aquestes cessions són temporals. Per això, els meus vassalls han de respectar rigorosament les normes ordenades per mi.
3. Si admeto amb tolerància la voluntat i el desig dels cristians i l’evangelització dels pares, sota cap concepte podré permetre que ells violin la religió japonesa. Els cristians ja han destruït temples japonesos i pertorbat l’ordre religiós japonès. Els pares no han d’estar a Japó. Dins de vint dies els pares han de tornar als seus països, havent d’en aquest termini resoldre els temes i gestions que els quedessin pendents. Disposo que si algú intenta danyar als pares, serà sancionat.
4. Com els comerciants portuguesos vénen a Japó no per evangelitzar-ho, poden entrar lliurement en aquest país, i poden fer negocis comercials.
5. Si no infligeixen danys a l’ensenyament dels déus japonesos i de Buda, en aquest cas els comerciants i la gent que ve des d’Índia poden entrar lliurement a Japó.*

(* Citat a Takizawa, 2010. Traducció del japonès al castellà pel professor Takizawa.)

A més d’això, Nagasaki i la resta de propietats dels jesuïtes van ser confiscades i la ciutat portuària va passar a dependre personalment de Hideyoshi. Els sacerdots es van mostrar lògicament molt sorpresos per aquest canvi sobtat en l’actitud del Taikō cap a ells, i Coelho va arribar a demanar ajuda militar a Manila i Macau, i va intentar que alguns daimyō cristians es revoltessin –per a major empipament de Valignano–, encara que res de tot això va succeir. Finalment, els jesuïtes van guanyar una mica de temps argumentant que no podien marxar-se de Japó fins a sis mesos més tard, ja que no hi hauria cap galeó a Macau fins llavors, al que Hideyoshi va accedir.

Arribat el dia, els jesuïtes van decidir desobeir l’edicte, simulant una partida en la qual únicament van sortir de Japó alguns sacerdots que havien d’anar a Xina per altres assumptes, van continuar desenvolupant la seva activitat missionera, encara que de forma molt discreta i gairebé clandestina. Hideyoshi era òbviament coneixedor d’això, però va optar per no fer res sobre aquest tema, i l’edicte no es va arribar a implementar, únicament es van destruir algunes esglésies i es va obligar a alguns daimyō a renunciar a la seva fe. El Taikō sabia que si expulsava completament als sacerdots, Felip II (1527-1598) no permetria el comerç portuguès a Japó, per la qual cosa, de moment, esperava que els jesuïtes haguessin captat el missatge, evitessin immiscuir-se en assumptes polítics i procuressin desenvolupar la seva missió sense fer massa soroll; i arribat el cas –que arribaria– tenia ja una llei a la qual acollir-se si els religiosos tornaven a confiar-se i actuar lliurement. Aquests havien d’aprendre que el període de guerra civil havia acabat i ja no valia de res guanyar-se el favor de cap daimyō, ja que aquests senyors ja no eren governants absoluts dels seus territoris sinó homes del Taikō, subjectes a les seves ordres.

Des de l’edicte de 1587, Hideyoshi buscaria obrir una possible via de comerç que no passés necessàriament pels portuguesos i, ja que el tracte amb els xinesos seguia tancat, les Filipines –controlades pels castellans– eren una de les poques alternatives disponibles, així, a partir de 1591 es va autoritzar el comerç amb Manila. De totes maneres, es va tractar d’un flux molt fluctuant i bastant pobre, amb l’arribada de menys d’una vintena de vaixells japonesos registrats a la capital filipina. En quant a les mercaderies intercanviades, sabem pels documents castellans que el principal negoci era el de la plata japonesa –Japó produïa en aquest moment un terç de la plata mundial– a canvi de la seda xinesa, amb el que realment es tractava bàsicament de fer d’intermediaris en l’interromput comerç entre Japó i Xina. A part d’això, Filipines importava cànem, coure, ferro, acer, plom, salitre, mantes, pólvora, espases, blat, farines, pernils, tonyina, cecina, etc. i a Japó estaven molt interessats per cert tipus d’atuells de ceràmica filipina.

És dins d’aquest interès de Hideyoshi pel comerç amb Filipines on neixen les relacions oficials entre tots dos països, que es van limitar bàsicament a l’intercanvi de diverses ambaixades diplomàtiques tenyides per la por i la desconfiança pel costat castellà, l’enviament d’algunes cartes entre el Taikō i el governador de Manila en les quals s’intercanviava ambigüitat japonesa per buit castellà destinat a guanyar temps i, potser el més important, l’oportunisme de les ordres mendicants –franciscans principalment, però també dominics i agustins– en utilitzar aquest procés com a trampolí per donar el salt –de forma més o menys legítima– a Japó i acabar així amb el monopoli jesuïta.

Les primeres referències a Japó que apareixen en la documentació filipina ens parlen tant de l’arribada de comerciants japonesos a les illes com de diferents atacs per part de pirates japonesos, on es descriu la seva gran belicositat. Van ser els pirates japonesos, en efecte, un gran problema de l’època tant per la Manila castellana com per a Corea o la Xina dels Ming, i fins i tot per al propi Japó, doncs l’assumpte els va comportar no pocs conflictes diplomàtics i comercials amb els seus països veïns. La resta d’al·lusions a japonesos solen fer referència als quals habitaven el parián o barri japonès a Manila, uns mil cinc-cents al seu moment més àlgid, dedicats principalment al comerç.

La situació va canviar considerablement a partir de 1590, quan Toyotomi Hideyoshi va vèncer en el setge a Odawara als Hōjō, l’últim clan poderós que se li oposava, quedant solament per conquistar la zona nord del país, que sucumbiria fàcilment només un any després. Fins llavors, els països veïns poc havien de témer d’un Japó ocupat des de feia més d’un segle en les seves pròpies guerres internes, però amb la unificació sota el govern ferm de Hideyoshi, desapareixia aquesta tranquil·litat. Així, a partir d’aquest moment i durant dècades, a Filipines va existir una por constant a un intent de conquesta de les illes per part de Japó, tal com veiem en infinitat de documents de l’època, de vegades només com un temor i unes altres com a rumors més o menys fundats i fins i tot testimonis rotunds. Les autoritats de Manila van donar credibilitat a aquestes informacions, o almenys van preferir ser previnguts, i el governador Gómez Pérez Dasmariñas (1539-1593) va decretar l’estat de guerra i, entre altres mesures, va millorar les defenses de la ciutat i va demanar reforços a Nueva España. Dasmariñas creia que Hideyoshi, una vegada pacificat Japó, havia disposat un gran exèrcit i estava simulant estar-se preparant per atacar Corea quan en realitat el seu objectiu era envair les Filipines.

El 29 de maig de 1592 va arribar a Manila una ambaixada japonesa amb una carta de Hideyoshi per al governador de Filipines en la qual no quedava molt clar si s’oferia una relació d’amistat o s’exigia una relació de vassallatge, encara que sí s’anunciava un atac militar en cas de denegar la petició de Japó. Els castellans eren completament contraris a oferir qualsevol mostra de submissió a Hideyoshi, però tampoc el volien ofendre perquè sabien que no estaven en absolut preparats per combatre als seus exèrcits, per la qual cosa van optar per guanyar temps, no fent ni una cosa ni l’altra de moment, mentre esperaven més recursos enviats des de Nueva España. Així, durant els següents quatre anys es van succeir una sèrie d’ambaixades, tant des de Manila a Japó com en el sentit contrari, que no van servir per fer avançar la relació entre tots dos arxipèlags cap a cap lloc.

La situació canviaria a partir de finals de 1596, amb l’incident del galió San Felipe i la consegüent execució dels 26 religiosos coneguts des de llavors com “els màrtirs de Nagasaki”. Aquests fets es van entendre des de Manila com el final de la relació de relativa amistat que tenien amb Hideyoshi, encara que pel Taikō es va tractar només d’una espècie de toc d’atenció, alguna cosa així com un avís. Així, els castellans van tornar a témer una invasió japonesa de les Filipines, com s’havia temut abans dels primers contactes en 1592 –si és que alguna vegada havia desaparegut la sospita. Per això, es va continuar treballant en les defenses de Manila i tota la seva illa i, en un moviment calcat a d’altres que s’havien efectuat en el passat, es va decidir enviar una ambaixada a Japó per a, novament, guanyar temps i tractar de recuperar tant la càrrega confiscada del San Felipe –summament important per a l’economia de les Filipines– com les restes dels màrtirs de Nagasaki.

El següent gir complet en l’escenari de les relacions entre Japó i Castella es produiria a mitjans de setembre de 1598 quan, amb només cinc dies de diferència, van morir primer Felip II i després Hideyoshi. Al primer el succeiria immediatament el seu fill Felip III (1578-1621), però amb Hideyoshi la successió no era tan senzilla i tot quedava interromput, incloent tant la Guerra de Corea com les relacions amb Manila. Malgrat la mort del Taikō, a les Filipines es va seguir tement una invasió japonesa, basant aquesta vegada el temor en el final de la guerra a Corea i la consegüent tornada d’un grandíssim nombre de soldats a Japó.

Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “Toyotomi Hideyoshi, relació amb el Cristianisme” a HistoriaJaponesa.com, 2014.