Oda Nobunaga, camí a la unificació de Japó

No és molta la informació que tenim sobre els orígens del clan Oda, ja que no va ser aquest un cognom massa important fins al moment que ens ocupa –ells mateixos afirmaven ser descendents de l’antany poderós clan Fujiwara, però gairebé totes, si no totes, les famílies samurais afirmaven el mateix, variant entre un grapat d’il·lustres cognoms gloriosos. El que sí sabem és que es van establir a la província d’Owari ja a principis del segle XV, provinents d’Echizen, i que eren vassalls del clan Shiba però que van aprofitar la decadència i els conflictes interns d’aquest per fer-se amb el control del seu territori ja a principis del període Sengoku. A més, la branca del clan Oda a la qual pertanyia Nobunaga ni tan sols era la principal, amb el que podríem dir que no semblava destinat a jugar un paper important en l’escena política del país.

El jesuïta portuguès Luís Fróis (1532-1597), pel seu costat, ens ho descriu com algú molt bel·licós, ambiciós, sever en impartir justícia i que no deixava sense càstig cap ofensa que se li fes, la qual cosa il·lustra explicant-nos que quan es va assabentar que cert bonze estava intentant organitzar un complot en contra seva, el va capturar, va manar enterrar-lo viu dempeus, i quan va estar cobert de terra fins a les espatlles li van tallar el cap amb una petita serra de mà. Caràcter venjatiu apart, aquesta personalitat pragmàtica que se li sol atribuir a Nobunaga encaixa bastant primer amb el clima general de l’època i després amb el desenvolupament de la pròpia carrera del cap dels Oda, especialment amb la seva guerra oberta contra certs monestirs i sectes budistes, amb la seva ràpida adopció i massiva de les armes de foc, o amb la seva relació amb els missioners jesuïtes.

Al camp de batalla, les seves tropes es movien molt més veloçment que les de cap altre daimyō, ja que construïa en els seus dominis noves carreteres i reparava i eixamplava les ja existents, aixecava ponts en molts llocs i construïa grans barcasses que podien traslladar ràpidament els seus batallons d’un costat a l’altre del llac Biwa –estratègicament localitzat al centre del país. Podria dir-se que són diversos els factors que van fer que Nobunaga acabés triomfant sobre la resta: al pragmatisme i la innovació que acabem de comentar cal sumar la localització òptima de la seva província, Owari, convenientment prop de la capital però prou apartada com per a no veure’s afectada pels combats que l’havien assolat durant la Guerra Ōnin. A més, en alguns moments clau podríem dir que va comptar amb l’ajuda d’una quantitat gens menyspreable de sort, com veurem.

Després de, com hem vist, heretar el lideratge de la seva pròpia branca del clan, Nobunaga va passar els restants trenta anys de la seva vida immers en una campanya militar després d’una altra, no coneixent la pau a cap moment. Els primers set d’aquests anys els va dedicar a combatre a la resta de branques del clan Oda per fer-se amb el control absolut del mateix, eliminant primer a la branca principal, els anomenats Oda Yamato no Kami, en conquistar el castell de Kiyosu en 1555 –lloc al que va traslladar llavors la seva base–, i acabant amb els últims focus de resistència dins del clan en 1559, després del setge al castell d’Iwakura. Des d’aquest moment, Nobunaga es va convertir en l’indiscutit líder del clan i amo de la província d’Owari, però no hem d’oblidar que tant el primer com la segona no eren llavors actors decisius dins del conflicte que s’estava lliurant a escala nacional.

Molt diferent era la situació d’Imagawa Yoshimoto (1519-1560), qui en aquest mateix moment era senyor de tres importants províncies: Suruga –d’on era originari–, Tōtōmi i Mikawa –que havia anat conquistant en el seu avanç cap a l’oest. Un dels objectius dels grans daimyō del període Sengoku consistia a aconseguir controlar Kyoto, i Imagawa, després d’assegurar-se la rereguarda mitjançant acords amb els poderosos clans Hōjō i Takeda, va ser el primer a poder intentar-ho amb raonables garanties d’èxit, en 1560, sent ja senyor de tres províncies estratègicament ben situades i podent marxar cap a la capital al capdavant d’un poderós exèrcit. En el seu camí cap a l’oest es trobava la província d’Owari, recentment unificada i governada per un clan que –com hem vist– acabava de protagonitzar una llarga lluita interna que l’havia deixat teòricament exhaust, i al capdavant del que es trobava un daimyō menor i pràcticament desconegut: Oda Nobunaga. Per tot això, no semblava que Imagawa hagués de preocupar-se massa per aconseguir creuar –i fins i tot conquistar– la província.

Així, el seu petit exèrcit va fer una gran volta per col·locar-se just damunt del congost sense ser descoberts pels vigilants del campament de les tropes invasores, i allà van esperar el millor moment per llançar l’atac. La sort va voler que el temps canviés de sobte i caigués sobre la zona una fortíssima tempesta que va fer que els soldats Imagawa correguessin a protegir-se sota els arbres. Just quan la pluja va cessar, i aprofitant la confusió generalitzada mentre els soldats tornaven al campament, Nobunaga va ordenar la càrrega, caient gairebé literalment sobre l’enemic. Els Imagawa, presos per sorpresa, no van saber reaccionar a l’atac i es va produir un complet caos en el qual només els homes del clan Oda sabien el que estava passant, acabant amb els seus rivals fàcilment. El propi Imagawa Yoshimoto no va saber que estaven sent atacats fins a poc abans que un soldat de Nobunaga li tallés el cap.

Després d’Okehazama –el que podria afirmar-se que va ser el primer pas cap a la unificació de Japó– Nobunaga va passar a tenir un nou estatus entre els daimyō del país, i prova d’això és que el 1565, en el context de la disputa successòria que es va donar després de la mort del shōgun Ashikaga Yoshiteru (1536-1565), un dels candidats al càrrec, Ashikaga Yoshiaki (1537-1597), germà menor del difunt, va demanar ajuda al líder del clan Oda –encara que és cert que abans l’havia demanat a altres tres daimyō que no van respondre a la seva petició. Nobunaga no només va accedir a col·laborar amb Yoshiaki, sinó que va veure aquesta ocasió com una gran oportunitat per arribar a Kyoto, justificant així la seva campanya com una ordre rebuda del nou shōgun –si acabava sent una campanya reeixida, òbviament. Però abans de posar-se en camí va haver de preparar-ho tot degudament, pactant amb alguns daimyō que controlaven zones d’importància estratègica i acabant amb uns altres que s’hi oposaven, aconseguint de pas la província de Mino.

Nobunaga va entrar finalment a Kyoto en 1568, prenent la ciutat amb seixanta mil soldats i instal·lant a Yoshiaki com a shōgun. Aquest li va concedir al seu torn el títol de kanrei –una espècie de viceshōgun– però Nobunaga ho va rebutjar posat que aquest càrrec implicava per definició estar a les ordres del shōgun, i això no era para el que ell havia pres la capital; al contrari, la seva intenció era la d’utilitzar a Yoshiaki com una titella que fes el que ell decidís.

Es va establir llavors un govern dual en el qual el shōgun tenia un paper poc més que simbòlic, sent decisiu políticament només en assumptes menors, mentre que Nobunaga era el veritable governant de facto del país, encara que necessités a Yoshiaki per donar legitimació a les seves lleis. I així, recolzat per la seva relació amb el shōgun, es va llançar a la conquesta de Japó, començant per la seva complicada i conflictiva zona central.

Un dels principals obstacles per aconseguir-ho radicava en el gran poder d’alguns monestirs budistes de la zona propera a la capital, que posseïen terres i exèrcits de la mateixa forma en què ho feien els clans samurais. Aquest tema resulta especialment rellevant, sobretot per la seva influència en la relació que Nobunaga –i també Hideyoshi posteriorment– tindria amb el cristianisme, i per això ho deixarem aquí de moment per reprendre-ho més endavant en un altre article. Paral·lelament a les campanyes militars contra aquestes institucions religioses, Nobunaga va completar la conquesta de la zona central del país, vencent allà a alguns importants clans com els Asakura o els Azai. Quan va tenir tota aquesta zona sota el seu control va poder començar a planejar el seu avanç cap a l’oest, doncs de moment el nord, la seva rereguarda, romania bastant segura gràcies a la seva aliança amb el líder dels Tokugawa. Aquests havien acabat amb els Imagawa –el que havia quedat d’ells després de la Batalla d’Okehazama–, posseïen ara les províncies de Mikawa i Tōtōmi, i mantenien a més sota control als Hōjō. També es va veure beneficiat per la ja llegendària rivalitat sense fi entre els Takeda i els Uesugi, que els mantenia massa ocupats com per atacar a Nobunaga i els feia témer que, d’intentar-ho, el seu rival aprofitaria l’ocasió per atacar les seves pròpies terres.

La relació entre Nobunaga i Yoshiaki s’havia anat deteriorant des de gairebé el principi, quan el segon va veure que el primer tenia els seus propis plans, i per 1572 era ja tan dolenta que el shōgun va començar a promoure un complot per lliurar-se del molest cap dels Oda, contactant secretament amb els líders de diversos dels més poderosos clans bushi, concretament amb els Mōri, els Uesugi i els Takeda. Aquests últims van ser els únics que van respondre a la seva proposta, i Takeda Shingen (1521-1573) –un dels daimyō més famosos encara avui– va emprendre la marxa cap a la capital al capdavant del seu exèrcit, famós per la seva potent cavalleria. Els Tokugawa els van interceptar en la que es coneix com la Batalla de Mikatagahara, però aviat no van tenir més remei que emprendre la retirada, lliurant-se d’una derrota gairebé segura. Després d’aquesta batalla, Shingen, temorós d’un atac per la seva rereguarda per part del seu gran rival Uesugi Kenshin (1530-1578), va decidir no seguir avançant cap a la capital de moment, tornar a les seves terres, i reprendre el projecte passats uns mesos, quan la neu bloquegés els camins entre el seu territori i el dels Uesugi. Així, al gener de 1573, els trenta mil samurais Takeda van tornar a posar-se en moviment, per a poc després tornar a detenir-se quan Shingen va ser ferit per un tret d’arcabús durant una batalla, ferida que es creu que va ser la causa de la seva sobtada mort a l’abril d’aquest mateix any –encara que els detalls de la seva mort, incloent la causa i el lloc exacte segueixen sense estar clars. D’una forma o una altra, sembla que la fortuna va tornar a somriure a Nobunaga, lliurant-lo de sobte d’una de les seves majors amenaces.

Havent acabat amb el poc reeixit complot del shōgun, en 1573 Nobunaga va decidir acabar definitivament amb el problema, i de pas demostrar que era ja tan poderós que no necessitava la legitimació de la qual s’havia valgut des de 1568, i va expulsar a Yoshiaki tant de la capital com del seu càrrec. D’aquesta forma, el quinzè seria l’últim dels shōgun Ashikaga, acabant així a més tant el període Sengoku com el període major dins del que aquest se situa, el Muromachi, i començant doncs el següent, que rep el nom d’Azuchi-Momoyama (1573-1603) –el nom està format pels noms dels llocs on situarien els seus castells primer Oda Nobunaga i després Toyotomi Hideyoshi, s’indica així que el període el componen els governs d’aquests dos líders. El nou governant del país, ara ja en solitari i sense el suport de cap shōgun, no es va preocupar per obtenir ni aquest ni cap altre càrrec oficial igual de rimbombant –el seu pragmatisme es va aplicar també en aquest moment–, creient que el seu poder militar ja era més que suficient per a legitimar la seva autoritat. Nobunaga semblava estar més preocupat per seguir conquistant territoris fins a fer-se amb tot el país.

Els següents anys Nobunaga els va dedicar primer a afermar el seu control sobre la zona centre del país, on va acabar definitivament amb l’amenaça que constituïen alguns monestirs budistes o amb la que encara suposaven els Takeda, liderats ara pel fill de Takeda Shingen i als quals va vèncer en la famosa Batalla de Nagashino en 1575 i va destruir definitivament en 1582. D’altra banda, Uesugi Kenshin va començar també a pensar en la idea de fer-se amb Kyoto derrotant a Nobunaga, i va anar avançant cap a la capital, conquerint alguns territoris després de vèncer als exèrcits dels Oda i els seus aliats en diverses batalles, entre les quals destaca la de Tedorigawa en 1577. Però quan a l’any següent es preparava per a l’atac final, va morir afligit d’una malaltia en el transcurs de només quatre dies –una sobtada mort que ha donat, com en el cas de Takeda Shingen, lloc a tot tipus de teories i històries des de llavors. De nou, Nobunaga es veia afavorit per la fortuna i, amb el clan Uesugi molt afeblit després de la pèrdua del seu líder, no li va costar massa acabar amb ells. D’aquesta forma, a la zona central del país només els Hōjō constituïen ja una potencial amenaça, encara que de moment estaven controlats estretament pels Tokugawa; així que Nobunaga va decidir llavors centrar-se a la zona oest de Japó, que estava principalment sota domini dels Mōri i els seus aliats, i per dirigir aquesta campanya va triar al que era en aquells dies el seu millor general: Toyotomi Hideyoshi.

Però en aquest mateix any 1582 es va acabar sobtadament la bona sort de Nobunaga, en el conegut com a Incident Honnō-ji. Estant de camí des de la seva base d’Ōmi, on s’aixecava el seu impressionant castell d’Azuchi, i dirigint-se a supervisar la campanya contra els Mōri a petició de Hideyoshi, va decidir enviar per endavant a un dels seus generals, Akechi Mitsuhide (1528-1582), mentre ell es quedava a Kyoto un parell de dies a esperar l’arribada de Tokugawa Ieyasu, a qui havia convidat a acompanyar-lo. Va decidir allotjar-se en el temple Honnō-ji, com era el seu costum quan visitava la capital –on sempre es va negar a tenir residència pròpia–, custodiat aquesta vegada per només un centenar de samurais, i no els dos mil soldats que solia portar amb ell. Akechi, estant a mig camí en direcció a la campanya a l’oest, va ordenar sobtadament a les seves tropes –uns tretze mil soldats– desviar-se cap a Kyoto i, en arribar a la ciutat a l’alba del 20 de juny, van atacar el Honnō-ji. Nobunaga i els seus homes, molt superats en nombre i en absolut preparats per ser atacats, van preferir calar foc al temple i morir cremats abans que caure en mans dels traïdors –es creu, per cert, que un dels samurais que van participar aquest dia en la defensa del Honnō-ji va ser l’africà Yasuke. Nobunaga va cometre seppuku, encara que com el seu cos mai va ser trobat, el fet va donar lloc –de nou– a tot tipus d’històries. Immediatament després de l’atac, Akechi va ordenar als seus homes atacar al fill i hereu de Nobunaga, Oda Nobutada (1557-1582), qui es va enfrontar amb ells al castell de Nijō, també a Kyoto, on va acabar cometent seppuku igual que el seu pare.

Els motius per a la traïció d’Akechi Mitsuhide han estat llargament discutits pels historiadors que han estudiat el tema i es barregen diverses hipòtesis, sent la més habitual que es va tractar d’una venjança personal per culpar Akechi a Nobunaga de la mort de la seva mare tres anys abans, mentre que alguns estudiosos defensen que, senzillament, el general volia fer-se ell mateix amb el control de Japó. Motius apart, després d’aconseguir acabar amb la cúpula del clan Oda, Akechi es va proclamar a si mateix shōgun, cosa que formalment podia fer ja que el seu clan estava emparentat amb els Minamoto, encara que no sol aparèixer el seu nom quan es fa la llista dels shōgun de la història japonesa perquè, de totes maneres, el càrrec li va durar ben poc, les amb prou feines dues setmanes que va necessitar Toyotomi Hideyoshi per venjar al cap dels Oda.

En el moment de la seva mort, Nobunaga havia aconseguit unificar tota la zona central del país, posant sota el seu control 32 de les 68 províncies de Japó –aproximadament un terç del país si parlem d’extensió. En aquests territoris va destacar la seva política de creació de ciutats entorn de castells, on va aparèixer un nou esperit de emprenedoria i comerç a causa de les facilitats per a l’activitat comercial que promovia el govern Oda, una liberalització del mercat afavorida amb mesures com l’abolició d’aranzels o peatges. Referent a la capital, Kyoto, va decidir no col·locar-se ni a si mateix ni a cap altre en el lloc de shōgun, però sí va recolzar i va finançar a la Casa Imperial, gaudint de la legitimitat que això li aportava, o va retornar a alguns nobles propietats que havien perdut durant els diferents conflictes des de finals del segle XV. Fora de la capital va repartir als seus principals vassalls –sempre un grup reduït i, en la seva majoria, els mateixos des dels principis de la seva carrera– pels seus dominis, actuant-hi com els seus governadors, encara que això no suposava en absolut una delegació del poder en ells, al contrari, doncs el govern Oda es va caracteritzar per estar fortament centralitzat. El propi Nobunaga controlava personalment gran part del seu territori, tenia sempre l’última paraula en qualsevol feu controlat pels seus governadors, supervisava les lleis que aquests promulgaven, i movia sovint als seus vassalls d’un feu a un altre quan li semblava bé.

Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “Oda Nobunaga, camí a la unificació de Japó” a HistoriaJaponesa.com, 2017.