L’Ambaixada Tenshō (1582-1591), adolescents japonesos a l’Europa del segle XVI

Així, va organitzar una petita ambaixada, o més aviat una expedició diplomàtica, en representació d’alguns daimyō cristians, que visités primer al rei de Portugal i després al papa de Roma, per rendir-li obediència igual que solien fer els reis dels països catòlics i els prínceps de les ciutats-estat, “parecio bien que fuessen algunos niños japones nobles que en nombre destos senhores christianos pudiessen pidir ayuda a Su Santidad”, i és important aquest matís, el de “demanar ajuda”, perquè veurem que va ser un dels principals objectius del viatge. El propi Valignano va escriure un temps després, a la seva obra Apologia, les raons que l’havien portat a emprendre aquest singular projecte:

La primera porque entendiendo yo quan grande y importante era esta empresa y Christiandad de Jappon y quan differentes eran las costumbres y modo de proceder dellos y de los de Europa y que por la grande opinion que tienen de sus cosas no tienen tanto conceto de las nuestras, ni creen tan facilmente lo que los Padres les dizen de las grandezas de los Principes Ecclesiasticos y seculares de Europa y del modo de su guovierno por estar tan lejos me parecio que seria cosa acertada y muy conveniente ir algunos cavalleros principales jappones a ver las cosas de Europa para que bolviendo a su tierra pudiessen dezir lo que con sus propios ojos vieron y como a naturales y personas tan principales se les diesse credito y assy quitada toda sospecha y duda acerca de lo que los Padres les dezian se pudiessen aprovechar mejor de lo que les enseñavan.

La segunda causa fue porque como el intento de los Padres no es otro que acreditar y dilatar nuestra sancta fe en Jappon y alla no saben quan grandes naciones y pueblos y quan grandes Reyes y señores la han recibido y quan grande sea la gloria y magestad de los Christianos, parecio cosa muy aproposito ir a Europa algunos jappones principales, que viessen todo esto, y pudiessen dar dello a sus naturales certissimo testimonio y viniessen de raiz a entender que la mas noble parte del mundo y la mas docta tenia esta sancta fe.

La tercera fue porque siendo costumbre de todos los Principes Christianos embiaron a dar la obediencia al Summo Pontifice como a Vicario de Cristo Nuestro Señor y importando tanto que los jappones tuviessen conocimiento de la magestad y grandeza del Summo Pontifice y de la Iglessia Romana, y tambien que Su Santidad con toda aquella corte y Su Magestad con la suya lo tuviessen de los jappones, me parecio cosa acertada ya que teniamos a Francisco [Ōtomo Sōrin] Rey de Bungo Christiano que era tan gran en Jappon y a Don Protasio [Arima Harunobu] Rey de Arima y Don Bartholome [Ōmura Sumitada] señor de las tierras de Omura y de Nangasaqi (…) que embiassen ellos algunos de sus parientes a dar la obediencia acostumbrada al Papa y tambien visitassen a Su Magestad de su parte y desta manera ellos viniessen y conociessen la gloria de aquellas cortes y fuessen tambien conocidos por hombres de entendimiento y policia para que de aquesta manera los jappones se aprovechassen y Su Santidad y el Rey los amassen mas y tomassen mas a pecho el ayudar a Jappon en lo temporal y en lo espiritual para que la conversion fuesse adelante.

Encara que Valignano les cita com tres raons principals, veiem que la primera i la segona són al cap i a la fi la mateixa, donar a conèixer a Japó les grandeses de l’Europa catòlica del moment, mentre que la tercera és exactament el contrari, és a dir, donar a conèixer la missió japonesa a Europa. Es tractava d’uns objectius merament propagandístics amb els quals es pretenia obtenir, pel costat japonès, un major crèdit i prestigi dels missioners davant els daimyō, en convertir-los en representants d’una civilització suposadament superior, la qual cosa creien que contribuiria a facilitar l’evangelització del país; i pel costat japonès, que la missió japonesa atragués a més voluntaris que volguessin treballar en ella i, sobretot, que tant el papa com el rei de Portugal volguessin millorar la seva sempre delicada situació financera –una de les majors preocupacions constants de Valignano.

Acabem de veure, en un breu fragment escrit pel jesuïta Gaspar Coelho (1530-1590), que a qui es pretenia enviar a Europa era a “algunos niños japones nobles”, i efectivament, els quatre escollits no passaven dels catorze anys d’edat al moment de la partida. Eren diversos els motius per preferir enviar a nens: d’una banda, el viatge duraria uns anys i gran part del mateix seria marítim, i tenint en compte que els grans viatges amb vaixell eren en aquesta època tot un repte físic –només en el viatge fins a Lisboa van morir trenta-dues persones que viatjaven en la mateixa nau que ells–, era sens dubte millor enviar a algú jove i que gaudís de bona salut; a més, si el que es pretenia era que les meravelles de l’Europa catòlica causessin una gran impressió en els delegats, sempre seria més fàcil si aquests eren joves inexperts; i finalment també serien molt més fàcils de tenir sota control en tot moment, tant per la seva curta edat com per la seva condició d’estudiants d’una escola jesuïta. Encara que quan es tracta aquest tema, l’anomenada Ambaixada Tenshō –rep aquest nom per haver-se donat dins de l’era Tenshō, que va de juliol de 1573 a desembre de 1592–, sol parlar-se dels quatre joves per igual, en realitat només dos d’ells anaven en representació dels daimyō mentre que els altres dos eren només assistents dels primers.

Així, Itō Sukemasu (c.1569-1612), més conegut pel seu nom cristià, Mancio Itō, era el delegat principal de l’ambaixada i el representant d’Ōtomo Sōrin (1530-1587), amb qui estava familiarment relacionat de forma indirecta; Chijiwa Norikazu Seizaemon (c.1569-1633), més conegut com Miguel Chijiwa, era el representant tant d’Arima Harunobu (1567-1612) com d’Ōmura Sumitada (1533-1587), sent cosí segon d’un i nebot de l’altre, respectivament; i acompanyant-los anaven Julião Nakaura (c.1568-1633) i Martinho Hara (c.1569-1629) –es desconeixen els seus noms japonesos–, també membres de les elits samurais de Kyūshū. Encara que, com hem dit, aquests dos últims no eren en realitat delegats o representants de cap daimyō, en la pràctica i una vegada a Europa, se’ls va tractar gairebé de la mateixa forma als quatre. I no només això, en general se’ls va donar un tracte superior al que en teoria mereixien, perquè en realitat eren representants del que –buscant una equivalència europea, cosa sempre complicada i a evitar en la mesura del possible– vindria a ser un comte o un duc, però no ambaixadors d’un rei, que és com els van tractar.

Una de les crítiques que es va fer a aquest projecte va ser precisament a causa d’aquest fet, ja que no només se’ls va donar tracte d’ambaixadors en diverses cerimònies i esdeveniments –com veurem–, sinó que sovint els cronistes locals van arribar a referir-se a ells com a “prínceps” o fins i tot com a “reis”, la qual cosa va poder portar a molta gent a la idea, òbviament, que era realment així. Per això, molts dels que coneixien la veritat van acusar als jesuïtes d’estar fent passar als joves pel que no eren per donar-li més importància a l’expedició, unes crítiques que van arribar sobretot per part de religiosos franciscans. No obstant això, si llegim les cròniques jesuïtes o les cartes en les quals es parla d’aquest viatge, veurem que en cap moment se’ls anomena més que “meninos”, “niños”, “moços”, “jovenes nobres” o, com a molt –i normalment al seu retorn–, “senhores”, i no hi ha cap evidència que els jesuïtes intentessin falsejar la categoria dels nois o de l’expedició en general. En realitat, podríem dir que la intenció de Valignano era més aviat la contrària, la de no cridar l’atenció en excés, doncs en els seus plans no estava el visitar moltes més ciutats de les que estiguessin estrictament de pas, no quedar-se més temps del necessari en elles i, sobretot, fer tot això amb la major discreció possible. Malgrat això, aviat es veuria que seria quelcom impossible –una vegada a Europa i, sobretot, a Itàlia després de la calida recepció del papa–, perquè nombrosos membres tant de l’aristocràcia com de l’alt clergat es van mostrar molt interessats en convidar els nois a visitar-los, fins i tot fent-los quedar-se diversos dies amb ells. A més, moltes ciutats i pobles pràcticament van competir entre ells per ser els que més i millor complimentessin als il·lustres visitants organitzant recepcions, desfilades i tota classe d’espectacles.

D’altra banda, Valignano volia que els quatre joves estiguessin en tot moment sota la seva supervisió directa, que el recorregut passés només per països catòlics i que fins i tot en ells se’ls evités tot contacte amb qualsevol aspecte de la societat europea que no fos –per utilitzar les paraules usades pels propis jesuïtes– edificant. És per això que el visitador va insistir en que havien d’allotjar-se en cases jesuïtes sempre que fos possible, per així evitar que presenciessin el que no havien de veure. I, per exemple, la idea que tota Europa no fos catòlica era sens dubte molt poc edificant, per la qual cosa havia d’evitar-se que els delegats tinguessin coneixement de l’existència mateixa del protestantisme, cosa que requeriria, òbviament, d’un estricte control de la informació a la qual poguessin accedir els joves durant un llarg període de temps.

Aquest control de la informació també seria important una vegada acabada l’ambaixada, quan s’expliqués a Japó tot el que havien vist i viscut a Europa. Encara que es va instruir als quatre nois perquè anessin escrivint un diari amb totes les seves vivències i impressions durant el viatge, i efectivament així ho van fer, aquests diaris no van arribar a ser publicats ni es conserven actualment. Podríem dir que, en certa manera, sí es van publicar, ja que la que podria considerar-se com la crònica oficial de l’ambaixada, l’anomenada De Missione, està suposadament basada en aquests diaris (el nom complet és De Missione Legatorum Iaponensium ad Romanam curiam rebusq in Europa, ac toto itinere animaduersis, aquí s’han utilitzat les seves traduccions al portuguès (da Costa, 1997) i a l’anglès (Massarella, 2012 –la traducció és de J.F.Moran però, a causa de la seva defunció, va ser Derek Massarella qui es va encarregar d’editar-la, anotar-la i escriure-li una introducció)). No obstant això, el treball d’edició és més que evident, ja des del moment en què es presenta com una col·lecció de diàlegs i no com un diari, i es creu que poc en queda de les notes originals a l’obra final. Tradicionalment s’ha atribuït l’autoria d’aquest text al jesuïta portuguès Duarte de Sande (1547-1599), rector del col·legi de Macau, ciutat en la qual es va publicar, però actualment la majoria d’historiadors convenen que van ser diversos els autors que van contribuir en la seva redacció, tots sota l’atenta supervisió i direcció de Valignano, i que de Sande va ser l’encarregat de traduir-la de l’original en castellà al llatí en què es va publicar. D’altra banda, existeix una altra crònica també basada suposadament en les notes dels quatre joves i que és molt més extensa i detallada, escrita pel jesuïta portuguès Luís Fróis (1532-1597), el conegut com a Tratado dos embaixadores japões (el nom complet és Tratado dos embaixadores japões que forão de Japão a Roma no ano de 1582, aquí hem utilitzat tant l’original, disponible a la Biblioteca Nacional de Portugal (Cod. 11098) en una edició de 1701, com una adaptació en anglès (Cooper, 2005)). Constitueix la principal font d’informació sobre aquesta ambaixada, més encara que el De Missione, perquè, com de costum, Fróis ens explica molt més que Valignano, habitualment per a disgust d’aquest últim. Finalment, es parla també d’aquesta ambaixada en fragments d’altres obres de l’època, com a la Historia de las missiones del jesuïta Luis de Guzmán (1544-1605), però sense aportar nou material que no estigui ja en les dues obres anteriorment citades (el nom complet és Historia de las missiones qve han hecho los religiosos de la Compañia de Iesvs, para predicar el sancto Euangelio en la India Oriental, y en los Reynos de la China y Iapon, i dedica a narrar aquesta ambaixada l’anomenat “Libro nono, del viage qve hizieron los señores iapones a Roma para dar la obediencia, à su Santidad del Papa Gregorio Dezimo tercio, y su buelta desde Europa, a la India”). No existeixen cròniques escrites des del punt de vista japonès, ja que durant els anys en que els ambaixadors japonesos van estar fora no es va saber res d’ells i, quan van tornar, l’ambaixada no va tenir –com veurem– amb prou feines repercussió.

Els quatre joves japonesos van partir de Japó el 20 de febrer de 1582 acompanyats per –a més d’alguns servents– Valignano i el pare Diogo de Mesquita (1553-1614), qui portava en la missió japonesa des de 1577 i faria, entre altres coses, les funcions d’intèrpret. La primera parada va ser, com era habitual, Macau, on van arribar el 9 de març i hi van romandre durant gairebé deu mesos, esperant un moment propici. Durant aquests mesos a Macau van arribar notícies des de Filipines gràcies a les quals van saber que des de l’abril de 1581 el rei Felipe II (1527-1598) s’havia convertit en rei també de Portugal, per la qual cosa un dels objectius del seu viatge, que era precisament visitar al rei de Portugal, els portaria sota aquestes noves circumstàncies fins a Madrid i no fins a Lisboa. El 31 de desembre van poder per fi continuar cap al següent punt de la ruta, Melaka, on hi van estar poc més d’una setmana, des del 27 de gener fins al 4 de febrer de 1583. Després d’una travessia amb algunes complicacions en arribar a costes d’Índia i havent de fer una part del recorregut per terra, van arribar finalment a Cochín el 7 d’abril i van haver de quedar-se allà més de sis mesos, un temps aprofitat pel sempre productiu Valignano per acabar la seva obra Sumario de las cosas de Japón.

Va ser en arribar a Goa, el 28 de novembre, quan una notícia que els hi estava esperant produiria un canvi molt més determinant en l’expedició que el relacionat amb Felip II que acabem de comentar. El general Acquaviva (1543-1615), màxima autoritat de la Companyia de Jesús, havia decidit nomenar a Valignano superior de la província d’Índia, la qual cosa li impediria continuar el viatge fins a Europa per haver de romandre a Goa. Encara que per una banda segurament se sentís alleujat, doncs en més d’una ocasió va manifestar el poc que li agradava viatjar en vaixell, la notícia no va poder ser més frustrant per a algú tan convençut de la importància de l’experiència pròpia per tenir i –en aquest cas– transmetre un coneixement ajustat a la realitat. Ell, que era l’únic que havia visitat totes les missions de l’Estat d’Índia i que a més estava planificant una estratègia per canviar la forma en què aquestes havien de funcionar, especialment a Japó, no podria finalment comunicar tota aquesta informació personalment a les autoritats que podien autoritzar i –sobretot– finançar aquesta estratègia. Va disposar a més de menys d’un mes per a primer buscar un substitut que acompanyés als joves japonesos en el seu lloc, triant per a això a Nuno Rodrigues (?-?), fins llavors rector del col·legi de Goa, i després per instruir-lo sobre com volia que es fes absolutament tot durant la resta del viatge, donant-li per escrit fins i tot un llistat de cinquanta-cinc detalladíssims punts que havia de seguir (el document porta per títol Regimento e instruição do que ha di fazer o padre Nuno Roiz que agora vay por procurador a Roma, i pot consultar-se a ARSI, Jap.-Sin. 22, ff.51-57). Resulta molt interessant aquest document perquè, a més de demostrar-nos la meticulositat amb que Valignano havia planificat tots els detalls relacionats amb l’ambaixada, ens permet també veure una diferència important en comparar-lo amb el fragment de l’Apologia que acabem de veure, en quant als motius per organitzar l’expedició. En el text que hem vist s’inclou com un dels objectius aconseguir ajuda econòmica per a la missió, “para que de aquesta manera los jappones se aprovechassen y Su Santidad y el Rey los amassen mas y tomassen mas a pecho el ayudar a Jappon en lo temporal y en lo espiritual, però ho fa en aquesta única referència que apareix al final de tota la llista de raons per haver organitzat l’ambaixada, restant-li així importància. En canvi, a les instruccions que va deixar a Rodrigues i Mesquita, Valignano els deia:

O fim que se pretende nesta yda dos meninos a Portugal y a Roma consiste em duas cousas. A primeira he buscar o remedio que no temporal y no espiritual he necessario em Japão. A 2ª he fazer capaçes os Japoes da gloria y grandeza da ley Christiana y da magestade dos Principes y Senhores que abraçarao esta ley y da grandeza y riqueza dos nossos Reynos y Cidades y da honra y poder que tem entre elles a nossa religião pera que estes meninos Japoes como testimunhos de vista y pessoas de tal calidade tornando depoys a Japão possao dizer o que virao y dar con ysto en Japão o credito y autoridade que convem a nossas cousas as quaes como elles nunca virao não podem agora crer y assi venhao a entender o fim que os Padres pretenden em yr a Japão o qual muytos delles não entenden agora, parecendolhes que somos gente pobre y apoucada en nossas terras y que por ysto ymos so capa de pregar cosas de ceo a buscar remedio a Japão.

Veiem que en aquest document l’assumpte del finançament, “lo temporal”, ocupa el primer lloc de la llista d’objectius, i la diferència respecte a l’ordre en l’Apologia pot molt probablement estar relacionada amb que aquest Regimento era un document intern i no destinat a ser publicat com si ho era el primer.

Pel que fa als quatre nois, a Goa van exercir d’ambaixadors o delegats per primera vegada, en entrevistar-se amb el virrei Francisco de Mascarenhas (c.1530-1608). Finalment, van abandonar la ciutat el 20 de desembre però van haver de tornar de nou a Cochín i quedar-se allà un parell de mesos, fins al 20 de febrer de 1584, quan van deixar definitivament Índia i, amb ella, a Valignano. El 10 de maig van doblegar el cap de Bona Esperança i el 27 van arribar a l’illa de Santa Elena, on es van quedar fins al 6 de juny, partint ja definitivament amb destinació a Europa, on van posar els peus, concretament a Lisboa, el 10 d’agost.

El 29 van arribar a Toledo, on es van quedar fins al 19 d’octubre. L’endemà, el 20 d’octubre de 1584, van arribar per fi a una de les seves dues destinacions, Madrid –originalment havia d’haver estat Lisboa, recordem–, on es van trobar amb que a la cort hi havia més moviment i activitat que de costum perquè Felip II havia cridat a tots els nobles i oficials de Castella perquè juressin lleialtat al seu fill, qui seria Felip III (1578-1621). Aquest va ser un dels diversos moments històrics que els quatre joves japonesos van viure en primera persona durant la seva estada a Europa, doncs van ser convidats a assistir a la cerimònia, que va tenir lloc l’11 de novembre, i a més se’ls va donar un lloc preferent en ella –encara que apartat de les mirades de la resta d’assistents– i van ser tractats com a ambaixadors de Japó. Tres dies després, el 14 de novembre, van ser cridats a una audiència privada amb el rei, que va ser precedida per una desfilada pels carrers de Madrid, plens de gent que volia veure a aquests ambaixadors de terres llunyanes que anaven vestits amb unes estranyes vestidures i portaven dues espases al costat. Durant l’audiència es van dur a terme els protocol·laris lliurament i lectura de les cartes dels daimyō als quals representaven els enviats i, després, d’una forma molt més informal i –segons els testimonis– propera, Felip II va estar parlant amb els joves i fent-los tot tipus de preguntes sobre Japó. En les següents dues setmanes es van veure amb altres persones importants de la vida política i religiosa de la capital, i van visitar el recentment acabat monestir de l’Escorial. Amb salconduits per a la resta del seu viatge per la península expedits pel rei, qui també els va proveir de carruatges i una bona quantitat de diners, l’ambaixada va deixar Madrid el 26 de novembre amb destinació a Alacant, on s’embarcarien per anar a Itàlia. Entre ambdues ciutats van passar per altres com Alcalà, Múrcia –on es van quedar unes tres setmanes– o Elx, arribant finalment a Alacant el 5 de gener de 1585. En el seu port els estava esperant ja un vaixell en el qual les millors cabines estaven reservades per a ells i custodiades per soldats, tot per ordre de Felip II. Després d’un mes esperant a tenir una meteorologia favorable, van salpar el 7 de febrer i, després d’una parada forçosa d’uns dies a Mallorca, van arribar a la ciutat italiana de Livorno l’1 de març.

Igual que havia passat a la península ibèrica, la rebuda que es van anar trobant a cada ciutat va estar molt allunyada de la discreció desitjada per Valignano, i van haver de desviar-se de la seva ruta per visitar alguns llocs que en principi no estaven previstos, com Pisa. Des d’allà van continuar fins a Florència i el 22 de març van arribar a l’objectiu principal del seu viatge, Roma, on van ser rebuts pel general Acquaviva. La seva audiència amb el papa Gregori XIII (1502-1585) no es va fer esperar, doncs va tenir lloc només un dia després, en una cerimònia pública amb tota la pompa de les grans ocasions, començant per una llarga processó a cavall per tota la ciutat, on –com havia passat a Madrid– la gent es va amuntegar als carrers per poder veure als exòtics joves. Una vegada davant el papa, que es va saltar tot protocol en abraçar i besar efusivament als nois, es van llegir i van lliurar les cartes dels daimyō i de nou es va tractar als delegats com si fossin ambaixadors d’un altre país. En acabar, el papa els va convidar a les seves dependències i a una altra reunió uns dies més tard; de fet, en els següents dies van veure al papa en nombroses ocasions a causa del gran interès i entusiasme del pontífex, que cada dia els hi enviava a algú per saber si es trobaven bé o si necessitaven res. En una d’aquestes audiències, els joves van fer lliurament d’alguns regals portats des de Japó, sent un d’ells el famós paravent del mestre Kanō Eitoku (1543-1590) en el qual es representava el castell d’Azuchi –l’única imatge del castell que es coneix– que Oda Nobunaga (1534-1582) havia regalat a Valignano, i al que poc després es va perdre la pista, sent un misteri el seu parador actual, si és que segueix existint. A la càlida benvinguda del papa –i segurament a causa d’ella– es va sumar la de molts membres de l’aristocràcia de la capital italiana i la de diversos ambaixadors d’altres països, que durant aquestes setmanes van demanar poder rebre als llegats japonesos en els seus palaus, celebrant tota classe de banquets i festes en el seu honor. Fins i tot el mateix senat va decidir nomenar-los no només ciutadans romans sinó fins i tot patricis, un honor poc habitual. Però l’ambient festiu es va acabar el dia 5 d’abril, després d’unes dues setmanes de l’arribada de l’ambaixada a Roma, en saber-se que Gregori XIII havia caigut malalt sobtadament, morint només cinc dies més tard. Així, els joves japonesos van poder ser testimonis directes d’un altre fet històric, en assistir –i, de nou, des de llocs privilegiats– a les cerimònies de coronació i presa de possessió d’un nou pontífex, Sixt V (1521-1590). Aquest nou papa els va donar un tracte tan cordial i proper com l’anterior, i fins i tot va millorar l’assignació anual que Gregori XIII havia promès a la missió, passant dels 4000 ducats d’aquest als 6000. Després de veure’s amb ell en algunes ocasions més, el 3 de juny l’ambaixada va abandonar Roma.

La primera ciutat del seu nou recorregut per la península ibèrica va ser Barcelona, on van arribar el 16 d’agost i hi van romandre durant tres setmanes, abans de sortir –passant pel monestir de Montserrat– cap a la ciutat oscense de Montsó, que en aquella època era la seu de les Corts d’Aragó, ja que Felip II es trobava allà en aquells moments. Van arribar-hi el 9 de setembre i l’audiència amb el rei va ser tan amistosa com les que havien tingut a Madrid en el viatge d’anada, oferint-se de nou a finançar totes les despeses d’aquesta nova etapa del seu viatge. Havent vist de nou a Felip II, l’ambaixada podia ja emprendre definitivament el retorn, per la qual cosa es van encaminar ja cap a Lisboa, passant per Saragossa, Madrid, Oropesa, i Évora, i arribant a la capital portuguesa al desembre. Després de visitar algunes ciutats properes –de nou per compromisos socials amb diverses personalitats–, van salpar del port de Lisboa, abandonant així Europa, el 8 d’abril de 1586.

Van tornar a doblegar el cap de Bona Esperança el 7 de juliol, van arribar a Moçambic el 31 d’agost i es van quedar més de sis mesos, fins al 15 de març de 1587, arribant a Goa el 29 de maig i retrobant-se allà amb Valignano. L’ambaixada va romandre llavors a la ciutat durant onze mesos, i cap al final d’aquests van arribar des de Japó notícies en les quals s’explicava que Toyotomi Hideyoshi (1537-1598) estava afavorint enormement a la missió jesuïta japonesa. En realitat, en aquells moments ja s’havia publicat el famós edicte d’expulsió dels jesuïtes de 1587, però aquesta notícia encara trigaria un temps a arribar a un lloc tan llunyà com Goa, i les que els havien arribat en aquest moment es corresponien, en canvi, amb una fase d’optimisme, prèvia al suposadament sobtat canvi d’opinió de Hideyoshi. En aquestes cartes arribades de Japó, a més, es suggeria al virrei que seria molt oportú enviar-li al Taikō una ambaixada en senyal d’agraïment per aquest bon tracte ofert a la missió, una idea que va ser del grat de Duarte de Meneses (1537-1588) –qui havia succeït a Francisco de Mascarenhas en el càrrec. Per la seva banda, Valignano havia deixat ja de ser el provincial d’Índia, per la qual cosa tornava a ser lliure per viatjar per totes les missions asiàtiques, així que va decidir acompanyar als quatre joves en el seu retorn a Japó, i això va ser aprofitat pel virrei per nomenar-lo el seu ambaixador i encarregar-li portar la seva carta d’agraïment i els protocol·laris regals a Hideyoshi. D’aquesta forma, l’ambaixada Tenshō es va fusionar, a la seva recta final, amb aquesta nova ambaixada del virrei d’Índia.

El 22 d’abril de 1588 aquesta doble ambaixada va deixar definitivament Índia, arribant a Macau el 17 d’agost. Les parades en aquest lloc en anar d’Índia a Japó o viceversa solien ser llargues a causa de les peculiars condicions meteorològiques de la regió, arribant normalment als deu o onze mesos, però en aquesta ocasió Valignano i la resta van haver de romandre a Macau encara més temps de l’acostumat, gairebé dos anys, i no per motius relacionats amb els vents i les corrents sinó per raons polítiques. Hem comentat que l’ambaixada del virrei tenia per objecte donar les gràcies a Hideyoshi pel tracte favorable cap a la missió jesuïta, però això xocava frontalment amb les notícies que es van conèixer en arribar a Macau, segons les quals el Taikō acabava de prohibir als jesuïtes romandre a Japó –encara que la mesura no s’estigués implementant massa en realitat. Aquest inesperat canvi d’escenari condemnava al fracàs per tant a ambdues ambaixades: la del virrei ja no tenia massa sentit perquè ja no hi havia res que agrair a Hideyoshi, i a més podria fins i tot no arribar a produir-se perquè l’ambaixador, Valignano, no només era un jesuïta sinó que a més era el líder de tots ells, estant teòricament prohibida per llei la seva entrada al país; i la dels quatre joves, encara que ells sí que podien tornar a Japó, tampoc tenia sentit, ja que el seu objectiu era el de, un cop allà, explicar als quatre vents les grandeses de l’Europa catòlica, un catolicisme que ara estava suposadament sent perseguit. Malgrat tot això, i jugant la carta que, gairebé per casualitat, Valignano no tornava en condició de missioner sinó d’ambaixador, es va demanar autorització a Hideyoshi perquè poguessin no només entrar al país sinó també ser rebuts en audiència per ell. I en cas de ser rebut, el nou objectiu de l’ambaixada de Valignano, òbviament, seria aconseguir la derogació de l’edicte de 1587.

A la carta anua de 1588 Gaspar Coelho explica que el Taikō va ser informat de l’arribada de Valignano a Macau per part del capità de la Nao do Trato d’aquest any, i que tenia la intenció d’anar a visitar-lo en qualitat d’ambaixador, “fazendolhe saber da vinda do padre Visitador a China que trazia a embaixada”. Hideyoshi es va mostrar complagut amb la idea i va autoritzar la seva entrada a Japó, “tem dado licença que venha o padre Visitador com a embaixada”. Encara que pugui semblar inconsistent que, després d’haver prohibit la presència dels jesuïtes a Japó, el Taikō acceptés tant l’entrada de Valignano al país com fins i tot concedir-li una audiència, en realitat és quelcom que resulta bastant lògic si ho veiem des d’un punt de vista pragmàtic. D’una banda, en 1588 el govern Toyotomi ja estava immers en una gran campanya diplomàtica per establir vincles amb altres països de la regió, encara que aquests vincles pretesos fossin de vassallatge, i en aquest sentit ja s’havia començat a dialogar amb el regne de les Ryūkyū i amb Corea, per la qual cosa una ambaixada des d’Índia resultava sens dubte molt interessant dins d’aquesta política d’expansió diplomàtica. D’altra banda, tant Hideyoshi com Valignano sabien que el governant japonès no podia prescindir completament dels jesuïtes mentre estigués interessat pel comerç amb els portuguesos, en el qual els missioners jugaven un important paper com a intermediaris pel seu domini de l’idioma japonès i els seus contactes amb les elits del país –principal motiu pel qual no s’havia implementat l’edicte de 1587. Luís Fróis ho reconeixia uns anys després, en parlar de les causes per les quals el Taikō no havia acabat amb ells:

La tercera [causa] que mucho le enfrena es el comercio que tiene con los portugueses particularmente aora que se ha desavenido con los chinos con quien queria comercio, el qual si le uviera puede ser que se acabara este nuestro (…) el comercio de los portugueses tan importante para Japón con los quales se avia de desavenir si procediera contra nosotros generalmente y por esta causa torno aora a declarar que aunque no quería que se predicasse/promulgasse [en el original aparecen los dos verbos, el segundo escrito justo encima del primero, pero sin estar el primero tachado] la ley asi como antes lo avia prohibido, mas por respeto de la nao estuviessen los padres en Nagasaqui y tuviesen iglesia porque con esta nao se enriquece Japón. Por esta misma causa nos dexo aun aora nuestra casa del Miaco en que estan los nuestros.

En realitat, encara que el paper que jugaven els missioners en el comerç era important, efectivament, la veritat és que costa bastant creure que fos imprescindible, doncs els comerciants –al llarg de la història i en qualsevol part del món– mai han tingut problemes per adaptar-se a cap circumstància, i l’afany de dues parts per fer negocis no sol necessitar de gaires intermediaris. Però l’important no és si els jesuïtes eren o no imprescindibles per a comerciar, l’important era si els japonesos, i sobretot Hideyoshi, ho creien així. El mateix Valignano era molt conscient d’això, i sabia que havien d’aprofitar aquest avantatge, com ell mateix explicava uns anys més tard a la seva obra Addiciones (el títol complet és Addiciones del sumario de Japon hecho por el P. Alexandro Valignano visitador de las Indias de Oriente en el año 83, las cuales se añadieron para declaracion del dicho sumario por el mismo padre en el año 1592, a ARSI, Jap.-Sin. 49), reconeixent que en realitat no hi havia cap dificultat a tractar amb els comerciants:

Es verdad que con esta nave [la Nao do Trato] y con hazerles a las vezes bien poco favor, ellos [los señores japoneses] se engañan y conçebieron quasi todos que no estando aqui padres no se podran los japones negociar con los portugueses, la qual opinion no fue de pequeña ayuda en este tiempo, porque se dispuso algunas vezes este punto delante de Quabacundono [Hideyoshi] y los Bunguios [transcripción de bugyō, comisionados, magistrados o gobernadores, en este caso se refiere a los funcionarios que Hideyoshi destinó a Nagasaki tras expropiársela a los jesuitas para que gobernasen en su nombre en esta ciudad] (…) que el embio a este puerto el año passado, aunque eran nuestros contrarios y nos dieron basto que hazer, porque querian de los portugueses lo que no podia ser, todavia se persuadieron que no se puede con los portugueses negociar en Japon si los padres no estuvieran de por medio, mas en fin, aunque a las vezes ocurran en esto algunos enfadamientos, todavia con estas cosas comunmente se negocian facilmente estos portugueses y no nos cuesta de cosa nada, no da esto tanto trabajo.

Més enllà dels motius que tingués per a això, l’important és que Hideyoshi va donar autorització a Valignano per tornar a Japó, per la qual cosa el 23 de juny de 1590 –gairebé dos anys després de la seva arribada a Macau– l’ambaixada va poder per fi salpar cap a l’arxipèlag japonès, atracant en el port de Nagasaki el 21 de juliol, vuit anys i cinc mesos després de l’inici del seu viatge fins a Europa.

Una vegada a Japó, l’ambaixada del virrei a Hideyoshi es va considerar un assumpte més important que la pròpia ambaixada Tenshō, per la qual cosa es va deixar per més tard la protocol·lària recepció amb els daimyō cristians que l’havien enviat i l’assumpte més urgent, en canvi, va ser el de concretar una data en què visitar al Taikō. Per això, el visitador va demanar ajuda a dos senyors propers a Hideyoshi: el membre del Consell dels Cinc Magistrats Asano Nagamasa (1546-1610), i Kuroda Yoshitaka (1546-1604), més conegut com Kuroda Kanbei o, després del seu baptisme, amb el nom de Simeão. Amb la seva intermediació, es va aconseguir permís perquè l’ambaixada es traslladés a la capital, cap a on van partir al desembre. Van haver de detenir-se per uns dos mesos abans d’arribar, i durant aquest temps van ser visitats per diferents daimyō, cristians o no, abans de poder continuar el seu camí fins a Kyoto el 22 de febrer.

L’audiència davant el Taikō va tenir lloc finalment el 3 de març de 1591 al palau Jurakutei després d’un ostentós desfil en el qual Valignano i els quatre joves enviats a Europa van passejar pels carrers de la capital, igual que havien fet abans de les audiències amb Felip II o Gregori XIII, sent rebuts en arribar per Toyotomi Hidetsugu (1568-1595), nebot i hereu de Hideyoshi. En aquest moment el càrrec de Hideyoshi encara era el de kanpaku, ja que encara no havia renunciat a ell passant a ser taikō, per la qual cosa residia en aquest palau que pertanyeria després al seu nebot i que seria destruït després de la mort d’aquest. Durant aquesta audiència, en la qual per primera vegada va fer d’intèrpret amb Hideyoshi el jesuïta João Rodrigues (c.1560-1633), qui des de llavors seria pràcticament l’intèrpret oficial primer de Hideyoshi i posteriorment de Tokugawa Ieyasu (1543-1616), tant que fins i tot se’l va arribar a sobrenomenar “Tçuzu”, transcripció de la paraula “traductor” –en realitat és transcripció de la paraula “tsūji”, que significa “traducció” i no “traductor”, el sobrenom li van posar també per diferenciar-lo d’un altre missioner, també jesuïta i també de la missió japonesa, amb el mateix nom i de la mateixa època, João Rodrigues Girão (1558-1629). Durant la recepció, es van lliurar a Hideyoshi regals del virrei d’Índia i altres portats des d’Europa per l’ambaixada Tenshō, i se li va presentar la carta que havia escrit el virrei, la qual cosa va haver de resultar sens dubte un moment curiós, ja que aquesta era d’agraïment pel bon tracte cap a la missió, en haver-se escrit abans de tenir notícies de l’edicte de 1587. Després d’aquesta part més formal i protocol·lària, el Taikō va estar xerrant de forma amistosa tant amb Valignano com amb els quatre joves, preguntant-los per tot el que havien viscut en el seu viatge, abans que aquests oferissin un breu concert amb instruments europeus que va entusiasmar a Hideyoshi, concloent la visita amb un passeig per veure tot el palau.

Encara que després d’aquesta audiència no es va derogar oficialment l’edicte de 1587, el Taikō va dir a Valignano que els jesuïtes podrien seguir a Japó sempre que actuessin amb discreció i sobretot per poder encarregar-se dels portuguesos que hi havia a Nagasaki, per la qual cosa el principal objectiu de l’ambaixada del virrei va ser aconseguit, si no plenament, de forma bastant reeixida en la pràctica i almenys a curt termini. Qui no va gaudir de la mateixa llibertat de moviment va ser Rodrigues, ja que Hideyoshi va voler que es quedés a Kyoto i aquesta mateixa tarda el va convidar de nou al palau per tenir amb ell una llarga i amistosa xerrada, de les moltes que tindrien des de llavors i fins a gairebé el mateix moment de la mort del Taikō.

En haver rebut una ambaixada del virrei d’Índia, Hideyoshi havia de respondre a la mateixa amb una carta, i en aquesta –escrita uns mesos després, al setembre– explicava que Japó havia passat per uns llargs anys de caos i desordre en què es va desafiar obertament l’autoritat imperial, però que ell, nascut sota el favor especial del sol, havia posat fi a aquesta situació conquistant tot el país en molt poc temps, eliminant als bandits de les terres i el mar, i governant amb obediència a les lleis pròpies de Japó, que la seva autoritat s’estava ja estenent a altres països que estaven jurant-li obediència, que Xina també passaria a estar sota el seu poder dintre de molt poc i que, llavors, podria arribar fins a la mateixa Índia –no deia si com a amic o com a enemic, però a ningú se li pot escapar la vetllada amenaça d’aquestes paraules. A continuació incidia en la idea que Japó era el país dels déus, i que aquests déus estaven representats a Índia per les lleis budistes, a Xina per les lleis dels grans savis –el confucianisme– i a Japó pel shintoisme, amb el que conèixer un d’aquests tres camins era conèixer-los tots, i que en ells se sustentaven les relacions socials, entre senyor i vassall, entre pare i fill, entre marit i dona, etc.

Després de l’audiència amb Hideyoshi es va poder procedir a concloure formalment l’ambaixada Tenshō, ja de tornada a Kyūshū, reunint-se els joves delegats amb aquells daimyō cristians als quals havien representat a Europa. La veritat és que això només va ser estrictament així en el cas d’Arima Harunobu, perquè tant Ōmura Sumitada com Ōtomo Sōrin havien mort durant els anys en què l’ambaixada havia estat fora, passant llavors a succeir-los Ōmura Yoshiaki (1568-1615), batejat com Sancho, i Ōtomo Yoshimune (1558-1610), batejat com Constantino –qui després de la prohibició de Hideyoshi havia renunciat a ser cristià però ara tornava a acostar-se als missioners. En aquesta recepció, es van llegir les cartes i van lliurar els regals enviats pel papa, Felip II i altres personalitats que els joves havien conegut estant a Europa, donant-se així per finalitzada la cèlebre ambaixada Tenshō.

El canvi d’escenari polític japonès de 1587, per molt que Hideyoshi hagués permès tèbiament a Valignano que els jesuïtes continuessin al país, va fer que els plans propagandístics que s’havien dissenyat per a l’ambaixada una vegada estigués de retorn acabessin quedant en res. Els quatre joves van entrar molt poc després a formar part de la Companyia, el 25 de juliol d’aquest mateix 1591, i no es van dedicar en canvi a viatjar pel país explicant les excel·lències i la supremacia de l’Europa catòlica. Tampoc es va publicar cap versió en japonès de les seves aventures allà, i els únics japonesos que van accedir a aquestes cròniques van ser els estudiants de les escoles i seminaris jesuïtes, ja que el De Missione de Valignano es va utilitzar com un simple llibre de text per practicar la lectura del llatí a les aules. Potser es va decidir que quedés reduït a aquest tímid paper perquè en ell es dediquen moltes línies a lloar la immensa grandesa del papat i es parla del seu gran poder sobre els regnes catòlics, en una evident mostra d’ingerència política de l’Església que, de donar-se a conèixer obertament en el Japó que s’havien trobat en tornar, podria ocasionar molts i greus problemes a la missió jesuïta. No van faltar les veus –franciscanes principalment– que directament van culpar a l’ambaixada de l’edicte de 1587, la qual cosa no té cap sentit més enllà del mer afany de crítica. El que queda també bastant clar és que la decisió de no dur a terme la promoció de l’ambaixada tal com estava planejada es va prendre a causa d’aquest canvi en les polítiques de Hideyoshi, ja que quan els joves japonesos estaven ja a Goa en el viatge de retorn i encara no se sabia res allà de l’edicte, Valignano escrivia en una carta que els delegats tenien un gran “desseo de manifestar nuestras cosas y ayudar a la converçion de Japon (…) y por sin duda tengo que en llegando a Japon no se hara alla menor movimiento de lo que hizieron en Europa”.

Malgrat aquest “movimiento” que comenta el visitador, la veritat és que quant a la repercussió de l’ambaixada a Europa –més enllà de l’impacte momentani per l’exotisme de tot l’assumpte–, només es va aconseguir l’objectiu de que augmentessin les peticions d’anar com a voluntaris a la missió japonesa entre els joves jesuïtes europeus. No obstant això, aquest no era pas l’objectiu principal de l’ambaixada en allò relacionat amb Europa, doncs com hem comentat anteriorment el que es pretenia era sobretot millorar les condicions econòmiques de la missió, i en aquest sentit el resultat va ser molt decebedor. Hem vist que el papa Gregori XIII havia augmentat l’aportació anual del papat als 4000 ducats i que, poc després, el seu successor, Sixt V va augmentar aquesta quantitat als 6000, però com ja succeïa amb l’aportació fins a aquest moment, en la pràctica amb prou feines va arribar a les mans dels missioners japonesos. Entre 1585 –any en què es va concedir– i 1603, els 6000 ducats es van rebre una única vegada, passat aquest any, el papa Climent VIII (1536-1605) ho va anul·lar, per tornar a instaurar-se en 1607 però amb una dotació, de nou, de 4000 escuts. Altres personalitats europees també van prometre ajudes econòmiques per finançar col·legis i seminaris però, més enllà del que van obtenir directament, en efectiu, regals o pagant les despeses del viatge en si, com va fer Felip II, no es va aconseguir cap aportació i la missió japonesa va continuar tenint els mateixos problemes econòmics que havia tingut fins llavors.

La missió jesuïta japonesa va entrar durant els següents pocs anys en un moment de calma i estancament, havent-se interromput bruscament el seu ràpid creixement amb l’edicte de 1587 i havent de seguir funcionant des d’aquest moment de forma, si no clandestina, sí molt discreta. De moment s’havia evitat ser expulsats del país o perseguits per la seva activitat, a part de per l’interès de Hideyoshi en el comerç –ja ho hem comentat– per mantenir aquesta discreció, com explicava Fróis:

El modo que hasta aora tuvimos de proceder por no irritar al Rey [Hideyoshi] andando con el trage mudado no predicando publicamente donde avia gentiles (porque donde todos son Christianos los sermones son publicos en la iglesia) y andar con nombre de escondidos, tener nuestras casas en lugares no publicos con muestra de tener respecto.

Per la seva banda, en aquests anys Hideyoshi es va centrar en, de cara a l’interior, seguir aplicant mesurades per aconseguir l’estabilitat política i social de Japó, i en, de cara a l’exterior, continuar amb les seves campanyes diplomàtiques per aconseguir que la resta dels actors de la regió li rendissin vassallatge i poder finalment subvertir el sistema regional sinocèntric, culminant amb la conquesta militar de Xina.

Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “L’Ambaixada Tenshō (1582-1591), adolescents japonesos a l’Europa del segle XVI” a HistoriaJaponesa.com, 2018.