Kobayashi Issa, motius recurrents

Kobayashi Issa, un dels quatre grans mestres del haiku, és, al meu entendre, el més indicat per iniciar-se en la lectura d’aquest tipus de poesia. Proper, senzill i poc pretensiós, fàcil d’entendre sense caure en la superficialitat, amb múltiples matisos en segones i terceres lectures, humà, resulta molt fàcil empatitzar ràpidament amb ell a causa del molt que empatitza ell amb tot el que l’envolta, per la forma en que torna a aixecar-se després de cadascun dels durs cops rebuts a la seva vida, decidit a seguir gaudint de l’existència, malgrat tractar-se aquesta d’una efímera il·lusió.

Havia llegit fa anys alguns dels seus poemes i em venia de gust indagar una mica més profundament en la seva obra. El llibre que he triat per a aquest acostament a la poesia d’Issa és una antologia dels poemes que va escriure a partir dels cinquanta anys. Conté únicament els poemes, un breu pròleg amb alguns traços de la biografia de l’autor, i algunes notes aquí i allà, només quan és estrictament necessari per aportar algun tipus d’informació, sense donar una explicació al significat dels poemes, alguna cosa que, molt encertadament, es deixa a càrrec de cada lector. Inclou, i és d’agrair, la versió original japonesa escrita en rōmaji (alfabet romà), la qual cosa m’ha vingut molt bé per acabar d’apreciar les paraules d’Issa sense cap intermediari, tant a l’hora de llegir els poemes com a l’hora de comentar-los aquí.

L’encarregat de la selecció, la traducció, el pròleg i les notes és el poeta i crític literari català Josep M. Rodríguez, que en aquest volum fa un grandíssim treball, es nota que ho ha dut a terme amb gran estima i cura. De la mateixa forma, i en un apartat diferent, l’edició, el disseny i la maquetació són excel·lents, allunyant-se dels trillats clixés que solem trobar en molts llibres dedicats a qualsevol tipus de cultura japonesa.

Per a aquesta anàlisi he decidit centrar-me en els motius que apareixen de forma més recurrent al llarg de la col·lecció de poemes, després de considerar fer-ho sobre un tipus de motiu en concret, perquè he cregut que, d’aquesta forma, es feia més justícia a aquest petit univers creat per Issa. He triat així tres tipus de motius, els més presents, encara que m’hauria agradat analitzar algun altre poema que no podria classificar-se en cap dels tres grups que he creat. Incloc també una breu biografia, doncs l’obra d’Issa no pot entendre’s sense saber alguna cosa sobre el que li va succeir en la vida, i un curt apartat sobre les característiques principals de la seva obra.

Kobayashi Issa neix al maig de 1763, en ple Període Edo (1603-1868), en el si d’una família d’agricultors de classe mitjana del petit llogaret de Kashiwabara, antiga província de Shinano, actual prefectura de Nagano. El seu nom és Kobayashi Nobuyuki, però des de molt petit li diuen Yatarō. La llarga llista de desgràcies que es donarien al llarg de la seva vida comença amb prou feines tres anys d’edat, quan la seva mare mor de forma inesperada, fet que recordaria de tant en tant a la seva obra:

“Mi madre muerta. / Al mirar el océano, / al mirar…”

Llavors la seva àvia passa a encarregar-se de la seva educació i és en aquest moment quan entra en contacte amb el haiku i amb els textos budistes, gràcies a un poeta local anomenat Shimpo. Però als set anys d’edat, el seu pare contreu matrimoni de nou i la madrastra del petit Yatarō comença a sotmetre’l a tot tipus de maltractaments i humiliacions, com ell mateix explicaria més tard, “I was whipped a hundred times a day (…) Tears fell from my eyes three hundred and fifty days out of the year”. Aquesta situació es veu accentuada dos anys més tard amb el naixement del seu germanastre i, quatre anys després, amb la mort de la seva àvia.

És en aquest moment, el 1777, quan el seu pare no veu una altra solució que enviar-lo a la capital, Edo, on treballaria com a aprenent en un temple i estudiaria haiku a l’escola d’un deixeble del gran Matsuo Bashō, Katsu Shika.

“También tú, grillo, / has logrado adaptarte / a las gentes de Edo.”

Tretze anys després, és triat per succeir al mestre de l’escola, Nirokuan Chikua, després de la seva mort. Malgrat acceptar el càrrec, només un any més tard decideix renunciar al mateix, visitar al seu pare i començar després a recórrer el país a peu, amb el cap afaitat com un monjo. Estem al 1791, Yatarō té vint-i-vuit anys d’edat.

Durant aproximadament set anys es dedica a recórrer diferents províncies del sud-oest de Japó, arribant a visitar ciutats com Matsuyama, Osaka i fins i tot Nagasaki, vivint de forma frugal, passant gana i fred.

“Cuánto disfruto / de todos mis viajes… / ¡Pero qué frío!”

És en aquest període de la seva vida quan decideix canviar el seu nom pel d’Issa, literalment “una tassa de te”, canvi que sol il·lustrar-se amb el seu famós haiku

“Es primavera… / Atrás quedó Yatarō / y nació Issa.”

Segons explica ell mateix, “there is a poet, who, like one possessed, runs east one day and hastens west the next day. He eats breakfast in the province of Kazusa, and seeks a night lodging in the province of Musashi. He is as helpless as the waves that beat on the shore, and fleeting like the froth that vanishes in a moment. Thus, this poet calls himself ‘a cup of tea’”. Acaba tornant a Edo, on freqüenta els cercles literaris, amb no massa èxit, i roman a la capital fins a 1801 quan, a causa de la greu malaltia del seu pare, torna a Kashiwabara.

“En este campo / cubierto de rocío… / Le sobrevivo.”

Després de la mort del seu progenitor, la madrastra i el germanastre d’Issa no permeten que hereti la casa familiar, tal com el seu pare desitjava, fins a l’any 1813, quan el poeta tenia ja cinquanta anys; a partir d’aquest moment escriu els poemes recollits a Poemas de madurez.

Contreu matrimoni llavors amb una noia bastant més jove que ell anomenada Kiku, amb la qual tindria quatre fills al llarg dels següents deu anys; però tots ells aniran morint als pocs mesos de vida. Alguns dels poemes més tristos d’Issa es referiran a la mort de la seva filla Sato, com és el cas d’un dels seus haikus més famosos a occident, que analitzaré més endavant:

“Es este mundo / un mundo de rocío, / y sin embargo…”

El mateix any que mor l’últim dels nens, ho fa també la mare, deixant a Issa completament sol.

“Cuando no estás, / el bosque me parece / interminable.”

“Después de todo / esta va a ser mi casa: / cinco pies de nieve.”

Matsuo Bashō (1644-1694) va ser sens dubte el gran mestre de l’art del haiku, va ser ell qui va alliberar al hokku, el primer poema d’una successió de poemes encadenats anomenada haikai-no-renga, donant-li una entitat pròpia i apartant-lo del seu caràcter còmic, “gave it new meaning and value as a form of serious literature” (Yuasa, 1960). A més, Bashō va establir una sèrie de regles, un marc dins del qual el haiku es desenvoluparia a partir d’aquest moment. Aquestes pautes farien que, amb l’excepció de Yosa Buson (1716-1784), els poetes que apareixen en els més de cent anys entre Bashō i Issa pequessin d’una constant repetició dels esquemes clàssics i una falta d’originalitat palesa.

Però la poesia de Kobayashi Issa s’allibera de totes aquestes convencions i llocs comuns per tornar en certa manera a recuperar l’esperit que tenia al principi, “he found it necessary to start anew and to create afresh for himself what Bashō had already achieved in an earlier time” (Ueda, 2004). A més, gràcies a l’ús freqüent de la llengua vernàcula, dialectes i expressions populars, reviu també l’estil del haikai anterior a Bashō, encara que cal dir que Issa ho fa sense rebaixar la seva poesia al nivell còmic i vulgar de llavors.

Una de les principals característiques del seu estil, no compartida amb la resta de grans autors de haiku, és la seva subjectivitat. Com explica el mateix Rodríguez, sol dir-se que un haiku és com una fotografia, un moment concret plasmat sobre el paper, del que el seu autor n’és senzillament un espectador passiu; però aquí, el mateix Issa apareix també en aquesta fotografia, com una espècie de filtre a través del qual veiem el que succeeix, tenyit sempre per la personalitat de l’autor. La seva poesia resulta així inconcebible sense el poeta. Issa s’apropa a l’objecte descrit d’una forma empàtica, omple de sentiments humans, “practica la prosopopeya para dar cuenta (…) de lo que sienten o piensan los animales y las cosas que lo rodean” (Quartes, 2005), òbviament es tracta del que sent o pensa el mateix poeta. És, com se’l coneix encara a Japó, “the champion of little things, from children to bugs and frogs” (Carter, 1991).

Al llarg de tota l’obra d’Issa, però molt especialment en el període que cobreix aquesta antologia, segurament l’època més productiva i intensa de la seva carrera, hi ha certs motius que apareixen una vegada i una altra. En aquest apartat he agrupat els principals per a, mitjançant alguns exemples concrets, intentar explicar el seu significat i la raó de que apareguin tan sovint com ho fan. Opino que l’art en general, la poesia en particular i, sobretot, el haiku, haurien de ser sempre explicats des d’aquell que els percep, és el lector el que ha de trobar un significat, sense necessitat de mediadors ni notes explicatives, siguin aquestes de l’autor o de tercers, excepte comptades ocasions en què pugui ser necessari per ampliar la informació sobre alguns temes referits, per exemple, al context de l’obra. Per això, aquesta secció es basa en la meva percepció personal, sense recórrer a bibliografia per buscar el significat dels motius comentats, encara que segurament el mateix Issa no estaria d’acord amb els comentaris que pugui fer.

Pardals, granotes, cargols i bestioles vàries

Moltíssims poemes d’Issa estan protagonitzats per pardals i corbs, granotes i gripaus, cargols i tot tipus d’insectes o aranyes. Queda clar que sent una empatia especial cap a tots aquests petits i indefensos éssers, als quals sol animar quan intenten escometre tasques en principi impossibles per a ells o, moltes altres vegades, els usa per explicar-nos els seus propis sentiments de forma indirecta.

“Sigue luchando, / pequeña rana macho… / Issa está aquí.”

Sabem que va escriure aquest haiku després de ser testimoni d’una baralla entre dues granotes mascle per una femella, en plena època de aparellament, sent una d’elles manifestament més feble que l’altra, més petita, com deixa clar l’original en japonès, “yasegaeru” (granota prima). Issa, pren partit per una d’elles, per la petita, òbviament, quelcom que no hauria fet cap altre escriptor de haiku.

“Ánimo, caracol / que subes lentamente / el Monte Fuji.”

Poema aquest molt semblat a l’anterior, però creixent encara més les diferències de grandària i la indefensió del cargol, que s’ha proposat aconseguir el cim de la muntanya més alta de Japó, com molts altres pelegrins que ascendien al cim per tractar-se d’un lloc sagrat que comunicava el cel i la terra.

“Ven, gorrión / que ha perdido a sus padres, / juega conmigo.”

Coneixent la biografia d’Issa és fàcil entendre que en aquest poema expressa una gran empatia amb el petit pardal orfe, doncs ell mateix va quedar orfe de mare sent molt petit i amb prou feines catorze anys es va trobar completament sol enmig d’una gran ciutat com Edo.

“Para ti, pulga, / ¿también la noche es larga / y solitaria?”

L’elecció del més petit i insignificant dels insectes no pot ser casual, Issa es sent com una puça quan arriba la nit i es troba sol. Sol vivint en Edo, sol en els seus múltiples viatges, sol després de la mort dels seus fills i la seva esposa. El contrast entre la petita puça i una nit que se’ns presenta interminable, aconsegueix a la perfecció l’efecte de tristesa i solitud que persegueix. En molts altres poemes veiem aquesta mateixa utilització d’animals de petita grandària en contraposició a objectes o llocs immensos, com el cargol i el mont Fuji en un dels poemes anteriors o en un famós haiku sobre un ratolinet que beu aigua al riu Sumida, a Edo, jugant d’aquesta forma amb els contrastos per accentuar el significat del poema.

“Mientras no estoy, / disfrutad del amor, / moscas de casa.”

Aquest poema està datat al 1815, poc després de contreure matrimoni per primera vegada. En aquesta època Issa hauria de viatjar sovint d’aquí cap enllà, visitant als seus deixebles. Per primera vegada en molt temps, té una llar en la qual li agrada estar-se, acompanyat de la seva jove dona, d’aquest amor del que parla en el segon vers, és per això pel que enveja a aquells que poden quedar-se a la seva casa mentre ell està fora, encara que es tracti d’unes simples mosques.

“Viento de otoño… / Un cuervo sin hogar / sale volando.”

És bastant fàcil endevinar que Issa està parlant de si mateix, doncs la major part de la seva vida va vagar d’un lloc a un altre sense més llar que on hagués passat la nit, però, en despertar, emprenia el vol cap a un altre lloc.

El fred hivern

Els motius estacionals són un dels senyals d’identitat del haiku en general, però a l’obra d’Issa s’observa un major pes dels poemes amb motius hivernals, com la neu, el fred o la boira. Una de les raons, òbviament, pot ser la localització de Kashiwabara i l’antiga província de Shinano, on va néixer i va passar la seva infància i vellesa, a la zona muntanyenca del centre de Honshu. Però aquests motius hivernals la majoria de les vegades tenen un significat molt més profund, ens parlen de solitud i malenconia, sentiments molt presents al llarg de tota la vida de l’autor.

“Acaba el año / y aún cuelgan los adornos / de este verano.”

Darrere d’aquest poema, que en principi podria semblar merament descriptiu, s’amaga un significat molt més profund, un amarg lament d’Issa. Va ser escrit a la fi de l’any 1823, el mateix any en què havia mort la seva primera dona, Kiku, qui, com a esposa, era l’encarregada de retirar les campanetes que se solen col·locar a l’estiu com a adorn (sabem que es tracta d’aquest tipus d’adorns per l’original en japonès, “fūrin”). D’aquesta forma, l’autor es situa a si mateix a un fred hivern que ha de passar en solitud, i ho compara amb la felicitat de l’estiu anterior, quan la seva esposa va col·locar les campanetes, sense saber que mai les podria despenjar. A més, Issa juga utilitzant una paraula estacional d’estiu, els adorns, però per situar-nos justament a les seves antípodes.

“Cuánto disfruto / de todos mis viajes… / ¡Pero qué frío!”

La major part dels viatges d’Issa el van portar a terres del sud-est del país, molt més càlides que Edo i, per descomptat, molt més que Shinano. Per això, el fet que destaqui el fred com a únic inconvenient dels seus constants viatges, porta a pensar que en realitat pugui estar parlant-nos d’un altre tipus de fred, del que li causa estar sempre sol, d’aquí cap enllà, sense la calidesa d’una llar.

“Noche de hielo. / En el registro anota, / tan sólo, ‘un hombre’.”

De nou el fred associat a la solitud en els seus viatges. Issa arriba a una pensió en la qual passarà la nit, per protegir-se de la gelada, però no val la pena donar el seu nom per al registre perquè només hi és de pas, no té intenció de quedar-se més dies. Així, només és necessari que anotin “un home”.

“Día de nieve. / La mosca sale y entra / de la cabaña.”

Els viatges que va emprendre l’autor a partir del moment en què es va establir de tornada en el seu llogaret, Kashiwabara, havent-se ja casat, li van suposar haver d’abandonar la calidesa de la llar per sortir al fred de l’exterior, abandonar l’amor de la seva esposa per sortir a la solitud del viatge una vegada més. Issa, com la mosca, necessitava tornar a entrar a casa per aixoplugar-se del fred.

El món il·lusori i fugaç

Kobayashi Issa, com he comentat en un apartat anterior, era un devot budista, seguidor de l’escola Jōdo Shinshū, un tipus de Budisme de la Terra Pura. Òbviament, les seves creences van afectar a tots els aspectes de la seva vida, i la seva obra literària no n’és cap excepció. De totes maneres, aquesta secta budista en concret té un caràcter relativament liberal, a diferència, per exemple, de la seguida per Bashō. Això li permet recórrer a l’univers budista com a marc per als seus poemes sense sentir l’obligació de fer referència al mateix en tots ells, podent la major part de les vegades moure’s en un context completament secular. No obstant això, aquí comentaré alguns dels molts poemes en els quals sí es pot apreciar un marcat to budista, especialment el concepte del món físic com a il·lusió i la fugacitat de tot el que ens envolta.

“Nubes fugaces / con forma de montaña… / también fugaz.”

Que els núvols i les formes que puguin adoptar són quelcom efímer, és una opinió generalitzada, però per a Issa, com a devot budista, fins i tot les muntanyes ho són. Tot el que existeix a l’univers és efímer, passatger, no importen les formes que pugui presentar, són il·lusòries.

“Es este mundo / un mundo de rocío, / y sin embargo…”

Com he comentat anteriorment, aquest haiku va ser escrit arran de la mort de la seva filla Sato, el 1819. Issa accepta que el món físic, i amb ell tots nosaltres, inclosa la seva filla, és en realitat una il·lusió efímera, utilitzant l’expressió “món de rosada” (en l’original, “tsuyu no yo”), molt comú al llarg de tota la literatura amb influència budista. Però, malgrat acceptar aquesta condició, no pot evitar sentir el dolor i lamentar-se de la pèrdua, d’aquí el dubte en el tercer vers.

“Acaba el año… / No importa lo que pase, / confío en Buda.”

Aquest poema està molt relacionat amb l’anterior, escrit en el mateix any, 1819, serveix per tancar el seu diari poètic “Oraga haru” (“La meva primavera”). L’any que acaba ha estat un any especialment dolorós per a Issa per la mort de la seva filla Sato, però malgrat això, aquí es reafirma en les seves creences i segueix confiant-li-ho tot a la providència de Buda (en l’original, “anata makase”).

“Mi vieja casa / es como es… / Vuelve la primavera.”

Famós haiku que expressa perfectament la forma en què Issa veu la vida, accepta les coses tal com són, i fins i tot gaudeix d’això. Encaixa perfectament amb la idea budista de la naturalitat com a únic camí per aconseguir la Terra Pura.

“Pájaro cuco, / en la vida anterior, / ¿fuimos parientes?”

Òbvia referència al concepte budista de la reencarnació, tots els éssers som al cap i a la fi parents que van creuant-se en les diferents vides que conformen el camí cap a la perfecció i la il·luminació.

“También la nieve, / que fugaz se derrite, / quiere ser Buda.”

A Japó, als ninots de neu se’ls anomena “darumes de neu” (“yukidaruma”), sent un daruma una representació del monjo Bodhidharma, fundador del Budisme Zen; de vegades, també se’ls anomena “budes de neu” (“yuki no hotoke”). Aquest poema ens parla d’un d’aquests ninots de neu que, fugaç, es fon; no significaria res més de no ser per la inclusió del “també” (en l’original, “mo”), que ens fa veure que del que està realment parlant és de la nostra pròpia fugacitat i del nostre desig d’arribar a ser Buda, d’arribar a aconseguir la il·luminació.

Agraïments

Vull donar les gràcies de forma especial a l’Editorial Juan de Mairena, amb els quals em vaig posar en contacte per a que em fessin arribar una còpia d’aquest llibre el més aviat possible i van ser tot amabilitat, preocupant-se d’enviar-m’ho amb urgència, a més els agraeixo que hagin editat una obra com aquesta. També vull agrair de forma especial a Josep M. Rodríguez els correus que em va enviar quan el vaig contactar per a alguna consulta i la seva preocupació per la meva opinió sobre aquesta obra, espero que si llegeix això s’adoni del molt que m’ha agradat; ara sóc jo el preocupat per la seva opinió sobre aquest article.

Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “Kobayashi Issa, motius recurrents” a HistoriaJaponesa.com, 2012.