Fujita Nobuo, l’home que va bombardejar EEUU

El 1997 moria a la prefectura d’Ibaraki –al nord de Tòquio– als 85 anys d’edat Fujita Nobuo, qui de jove havia estat pilot de l’exèrcit japonès durant la 2a. Guerra Mundial. Fins a aquí res d’estrany. Però sí pot semblar-ho si diem que, després de la seva mort, part de les seves cendres van ser enterrades en un bosc d’una petita ciutat anomenada Brookings, a l’estat nord-americà d’Oregon, exactament el mateix lloc que Fujita havia bombardejat des del seu avió 55 anys abans, en l’únic atac d’un exèrcit estranger sofert per territori continental del Estats Units.

Fujita Nobuo era pilot de l’exèrcit japonès des de 1933, i sabem que durant la 2a. Guerra Mundial va participar bàsicament en missions de reconeixement, arribant a sobrevolar diferents ciutats d’Austràlia, Nova Zelanda i l’estat d’Alaska amb el seu Yokosuka E14Y –sobrenomenat «Glen» pels americans–, un hidroavió biplaça que podia enlairar-se des de cert tipus de submarins, la qual cosa li permetia sobrevolar zones molt allunyades del territori controlat pels japonesos. Fujita va veure que aquesta característica podria aprofitar-se també per a missions ofensives, adaptant l’avió com a bombarder lleuger i podent d’aquesta forma atacar a l’enemic al seu propi territori, així que va presentar el projecte davant els seus superiors i va ser autoritzat a portar-ho endavant. El pla consistia a deixar caure bombes incendiàries en zones boscoses per atreure l’atenció de l’exèrcit americà obligant-li a protegir les seves costes i desviar-lo així del Pacífic, on cada vegada suposava una amenaça més gran per a Japó.

La primera missió d’aquest projecte seria duta a terme pel propi Fujita i el seu observador, Okuda Shoji, els qui van enlairar-se amb el seu E14Y des d’un submarí I-25 emergit enfront de les poc segures costes d’Oregon a l’alba del 9 de setembre de 1942. El petit avió anava armat amb dues bombes incendiàries que va deixar caure en una zona boscosa als afores de Brookings, amb el que la primera part de la seva missió va ser tot un èxit, com comenta Fujita en una entrevista de 1988, en la qual reconeixia que el seu únic temor aquell dia era ser abatut abans de poder deixar anar les bombes. L’avió havia estat albirat des de terra, tant a la seva arribada com a la seva marxa, però a la zona no hi havia res amb el que poder intentar abatre’l, per la qual cosa res es va interposar en el camí de l’E14Y. No obstant això, aquest va ser el seu únic èxit. Les dues bombes amb prou feines van tenir cap efecte, la boira d’aquell matí i la humitat del bosc a causa de les pluges del dia anterior van mitigar enormement el seu poder incendiari, i un petit destacament de bombers va fer la resta. A Estats Units gairebé ningú es va assabentar del succeït, encara que a Japó la premsa es fes ressò de la reeixida missió.

El projecte de bombardejar Estats Units des d’hidroavions es va abandonar per falta de resultats, la guerra va seguir el seu curs durant tres anys més i Fujita va aconseguir sobreviure-la –a diferència d’Okuda, qui va morir en una missió kamikaze el 1944. Després de la guerra, Fujita va obrir una petita fàbrica de cables de coure a Ibaraki i la seva història podria perfectament haver acabat aquí. Però no va ser així. El 1962 va rebre una invitació de la ciutat de Brookings perquè assistís com convidat d’honor a una festivitat local, com a mostra de les bones relacions entre tots dos països. Fujita va acceptar la invitació, però sabem per una entrevista a la seva filla que es va mostrar molt angoixat per la idea que, un cop a Brookings, pogués ser insultat o fins i tot agredit pels seus habitants, i va comunicar a la seva família que, en aquest cas, estava fermament decidit a cometre seppuku para així mostrar el seu sentiment de responsabilitat pels seus actes.

Lluny dels seus temors, la rebuda de Brookings va resultar ser d’allò més hospitalari, i Fujita –qui va viatjar acompanyat per la seva família– va ser acollit com si es tractés de tota una celebritat, sent el convidat d’honor en nombrosos actes i recepcions, i fins i tot rebent de l’alcalde la clau de la ciutat. Com a part de la visita, es va organitzar també un vol en avioneta sobre els mateixos boscos que Fujita havia intentat incendiar vint anys abans i, una vegada allà, el pilot el va convidar a prendre els comandaments de la nau. Una visita inoblidable que es repetiria en tres ocasions més a principis de la dècada de 1990, consolidant encara més el vincle de Fujita amb la ciutat. Un vincle tan ferm que, el 1997, quan a Brookings es va saber que la salut de Fujita s’havia tornat molt delicada a causa d’un càncer de pulmó, la ciutat va decidir nomenar-lo ciutadà honorari, just a temps perquè s’assabentés de la notícia només uns dies abans de morir.

Fujita Nobuo no va aconseguir incendiar Brookings, però sens dubte va deixar petjada a la ciutat, una que mai s’hagués imaginat en sobrevolar-la el 1942. Simbolitzant aquesta petjada, a la seva biblioteca pot veure’s una vitrina en la qual s’exhibeix una katana de 400 anys que havia pertangut a la família de Fujita per generacions, i que ell mateix va donar agraït per la rebuda a la seva visita en 1962 –en realitat, l’havia portat amb ell en el seu primer viatge per si necessitava fer-se el seppuku. Juntament amb l’espasa, va donar també mil dòlars per a què la biblioteca comprés llibres sobre Japó i així promoure’n el coneixement entre els dos països. Trenta anys més tard, el 1992, Fujita va plantar una sequoia en el lloc on havien caigut les seves bombes incendiàries, i el 1998 –tal com va demanar abans de morir– en aquest mateix punt del bosc van ser enterrades part de les seves cendres.

Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “Fujita Nobuo, l’home que va bombardejar EEUU” a HistoriaJaponesa.com, 2017.