El període Yayoi (300 a.C. – 300 d.C.)

Podem dir que el període Yayoi és relativament curt, si ho comparem amb els períodes anteriors, “amb prou feines” 600 anys, durant els quals es van succeir una sèrie de canvis molt importants pel que seria Japó posteriorment i fins a l’actualitat. El nom del període prové del lloc en el qual es van trobar les primeres restes, una zona de Tòquio anomenada Yayoi-chō, al nord del campus de la Universitat de Tòquio, el 1884. Es tractava de mostres de la ceràmica característica d’aquest període, d’un color predominantment vermellós i elaborada amb torn, sent així molt diferent de la ceràmica típica del període Jōmon. Els arqueòlegs es van adonar ràpidament d’aquestes diferències, però es va trigar més de mig segle a datar aquestes mostres i reconèixer la seva importància; i encara uns anys més a donar un nom al període.

Des d’entorn de l’any 300 a.C., i en onades al llarg de segles posteriors, van començar a arribar a Japó, concretament a la meridional illa de Kyūshū, immigrants molt diferents als que fins llavors habitaven les illes, els Jōmon. Físicament eren més alts i prims, coneixien el bronze i el ferro i basaven gran part de la seva alimentació en el cultiu de l’arròs. El motiu de la seva arribada a Japó ens és desconegut, encara que s’han barrejat moltes teories sobre aquest tema, fins i tot algunes defensant l’evolució d’una cultura autòctona en lloc d’una arribada d’altres llocs. Entre les teories més curioses, trobem la que vinculava aquesta arribada d’immigrants a l’expedició enviada pel primer emperador xinès, Qin Shi Huangdi, l’any 219 a.C. a la recerca de les “illes dels immortals”. El que sí sabem, pels coneixements i el tipus d’utensilis que van portar amb ells, com els seus miralls i campanes de bronze, és que provenien del nord-est d’Àsia. Però tots els elements que configuren la cultura Yayoi podrien ser originaris de diferents zones, com de cultures no síniques difícils de concretar, Corea o la mateixa Xina dels Han, per la qual cosa la seva anàlisi és bastant complicada, encara més si tenim en compte que molts elements externs es van combinar amb els ja existents en la cultura Jōmon.

Sigui com sigui, allò que és clar és que aquests nouvinguts van començar a poblar Kyūshū, l’illa més propera al continent, i van ser desplaçant als Jōmon cap al nord, en un procés que es va dur a terme al llarg de centenars d’anys. En la seva major part, es va tractar d’una “invasió” pacífica, però alguns pobles Jōmon es van resistir als Yayoi, qui els van donar el nom de emishi (bàrbars), i els van combatre durant segles, fins ben entrat el període Edo (recordem, en aquest sentit, que el títol de shōgun és l’abreviatura de seii taishōgun, o “gran general tranquilitzador dels bàrbars”, i s’usava per designar al general encarregat de combatre a aquests pobles del nord de Japó). Com ja vam dir en parlar del període Jōmon, es creu que aquests pobles són els avantpassats de l’actual ètnia ainu, a Hokkaidō, l’illa més al nord de Japó. Gràcies a la propagació del cultiu de l’arròs i l’ús dels nous materials, ferro i bronze, podem seguir el moviment dels pobles de cultura Yayoi, des del sud-oest cap a l’illa de Honshū, abans de l’inici del s.I, i després cap al nord, encara que cada vegada més lentament, fins a la plana de Kantō. Des d’aquest punt cap al nord del país, la cultura va continuar sent Jōmon durant llarg temps. Podem també establir dos centres principals de població, situats al nord de l’illa de Kyūshū i entorn de les actuals Kyoto i Nara, al centre de la illa de Honshū.

Un dels canvis més significatius que va comportar aquest període va ser, sens dubte, el cultiu de l’arròs que, encara que no va ser introduït per la cultura Yayoi, com es va creure en el passat, sí que va establir-ho àmpliament com a base de l’alimentació de la població fins al dia d’avui. Es va introduir la característica tècnica de conrear en arrossars inundats i, cap a finals del període, l’arròs assecat es va començar a emmagatzemar en edificacions aixecades del sòl per mitjà de pilars, per evitar així la humitat. El consum d’arròs va portar a un creixement de la població i a l’ocupació de noves àrees per la necessitat de terres de cultiu. A més, la necessitat que comporta el cultiu d’arròs de treballar en grups de gent, va portar al naixement del fort sentiment de col·lectivitat tan típic de la societat japonesa; o almenys això és el defensat pels teòrics de les populars teories nihonjinron, però no entrarem ara en el camp de l’antropologia.

En quant als nous materials, sembla ser que el bronze s’emprava per a símbols d’alt status, a causa de l’escassetat d’aquest metall al país, i per confeccionar armes de guerra, mentre que el ferro era utilitzat per a eines d’ús diari. El primer era molt més complicat de treballar, la qual cosa requeria d’artesans experimentats. Molt representatives d’aquest període són unes campanes de bronze anomenades dōtaku, d’ús ritual, es creu que eren enterrades sota els camps de cultiu per procurar una bona collita. De tot el bronze d’aquesta època, només ens ha arribat una petita part, grans quantitats del mateix sembla que van ser refoses en el s.VI per a la fabricació de grans estàtues budistes.

Però els majors canvis en aquest període són, sens dubte, de tipus social. El cultiu d’arròs, així com l’escassetat de zones amb recursos com el bronze o el ferro, va provocar uns assentaments molt més permanents que en el període Jōmon, això comporta un major sentiment de pertinença al territori i, òbviament, la necessitat de defensar-ho d’atacs enemics. Així, aquells més aptes per defensar al grup es converteixen en una elit que adquireix poder i un major status, mentre que els més febles passen a ser fins i tot esclaus, produint-se d’aquesta forma una significativa estratificació de la societat. D’altra banda, la lluita entre diferents grups o clans provoca lògicament que uns s’imposin per sobre dels altres, amb el que alguns grups comencen a ser més poderosos que la resta. Quan alguns d’aquests clans van començar a controlar, per exemple, recursos per a l’obtenció de metall, mentre que uns altres van anar dominant la fabricació de seda, es va iniciar el comerç, tant entre grups com amb el continent, creant-se mercats en gairebé tots els assentaments. Tota aquesta sèrie de canvis socials va comportar un auge en la politització de la societat, sobretot quan molts grups van començar a establir aliances amb grups veïns, que van donar origen a l’aparició del que podríem anomenar petits regnes.

Estem parlant d’una cultura en la qual no existia l’escriptura, per la qual cosa no ens van deixar constància de tot el que estem parlant, però cal recordar que en aquesta mateixa època la veïna Xina era ja un imperi on l’escriptura es practicava des de feia milers d’anys, per la qual cosa en les seves cròniques sí es relaten molts d’aquests fets. Molts dels petits regnes dels quals parlàvem van començar a tenir contacte amb Xina, amb visites dels diferents caps de clans, buscant en el gran imperi noves mercaderies i tecnologia. També va haver-hi visites en sentit contrari, i és gràcies a les cròniques sobre aquestes per les quals ens ha arribat important informació sobre el Japó de l’època. El primer document en el qual apareix esmentat és en el Han Shu (Història de Han), de l’any 82, on es parla de “la terra de Wo” (Wa en japonès), alguna cosa així com “la terra dels nans” (era molt comú en l’època que els xinesos bategessin als seus veïns amb aquests afectuosos apel·latius), i es descriu com un lloc format per un centenar de regnes. Dos segles després, en 297, el Wei Chih (Història de Wei), parla d’una visita a Wa i fa una descripció del més poderós de tots els regnes japonesos, anomenat Hsieh-ma-t’ai (Yamatai segons els japonesos), format per una aglomeració d’uns trenta regnes o assentaments i liderat per una reina-xaman anomenada Himiko. Pot sorprendre que la líder del major dels regnes sigués una dona, però en l’època sembla ser quelcom bastant comú que el poder ho ostentessin tant homes com dones, els quals solien combinar tant l’autoritat secular com a religiosa.

En el cas de Himiko, sabem que l’any 239 va enviar una delegació tributària a l’emperador xinès, pràctica habitual en molts altres regnes, encara que únicament ella va aconseguir que aquest la reconegués com a sobirana de tot Wa. Ens han arribat algunes dades de la vida d’aquesta reina, com que era servida per mil dones i un únic home, i custodiada per cen homes, i que el seu únic contacte amb l’exterior era mitjançant el seu germà. Segons les cròniques xineses, va morir el 248 a l’edat de 65 anys, i va ser enterrada en una tomba sota un monticle d’uns 100 metres de diàmetre, juntament amb mil homes i dones, sacrificats per a l’ocasió. A la seva mort la va seguir una època de caos i guerres internes fins que una nena de 13 anys anomenada Iyo, emparentada amb la difunta reina, es va fer amb el poder.

A més de les cròniques xineses, molts experts estableixen un paral·lelisme entre molts dels personatges i esdeveniments narrats en el Nihon Shoki i el Kojiki i fets succeïts durant mitjans i finals del període Yayoi. Per exemple, el viatge del llegendari emperador Jinmu des de Kyūshū al centre del país, o la importància dels xamans i els líders tribals com a intermediaris entre el poble i el sobrenatural.

Pel que fa a la ubicació de Yamatai, els experts no s’han posat d’acord, alguns ho situen en Yoshinogari, en l’actual prefectura de Saga, al nord de Kyūshū; mentre que uns altres, la majoria, ho situen a la zona de Nara, en el centre de Honshū, on uns centenars d’anys després es crearia el primer estat japonès, Yamato, la qual cosa sembla bastant probable. Els líders d’aquest estat serien enterrats sota enormes monticles, anomenats kofun, però això ja pertany al següent període.

En conclusió, el període Yayoi va ser escenari de múltiples i grans canvis en relativament poc temps, passant d’una societat de caçadors i recol·lectors a una basada en el cultiu, passant de rudimentàries eines de pedra a eines de metall, convertint els assentaments en estables i la societat en estratificada. Tots aquests canvis van crear la base econòmica i tecnològica necessària per a la posterior unificació social i política del país.

Agraïments

Vull agrair a l’Elena Brito que m’hagi cedit molt amablement les fotos amb el logo d’HistoriaJaponesa.com, fetes per ella mateixa a Yoshinogari.

Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “El període Yayoi (300 a.C.-300 d.C.)” a HistoriaJaponesa.com, 2011.