El període Asuka (552-710), l’arribada del Budisme a Japó

El conjunt escultòric de la Triada Shaka, al temple Hōryū-ji

Reprenc el recorregut per la Història Japonesa on l’havia deixat en parlar del període Kofun, entrant ja en l’Edat Clàssica. Com ja vaig dir llavors, moltes vegades s’engloben aquests dos períodes dins d’un major anomenat Yamato, en prendre com a criteri la política i no la cultura, per dir-ho així, però jo m’adhereixo a la tendència de separar-los per un fet de tanta rellevància com és la difusió del Budisme.

La tradició sol prendre com a inici d’aquest període l’any 552, quan es produeix l’arribada a Japó de les primeres estàtues i textos budistes. Òbviament, el Budisme ja era conegut en un país on gran part de l’aristocràcia, com la poderosa família Soga, provenia de Corea, però aquest any va marcar un abans i un després. Va ser llavors quan Syong-Myong, el rei de Paekche, un dels tres regnes en els quals estava dividida Corea, va enviar una sèrie de regals a l’Emperador Kinmei per agrair-li l’enviament de tropes contra el regne enemic de Silla, entre aquests regals es trobava una estàtua de Buda feta d’or, plata i bronze, així com nombrosos manuscrits amb sutres escrits en sànscrit. Acompanyant aquestes ofrenes va incloure també una nota en la qual s’explicava la gran expansió del Budisme per tota Àsia i la necessitat que aquest es difongués també per Japó.

Des de feia unes dècades, amb la rebel·lió d’Iwai (vaig parlar d’ella en “el període Kofun”) s’havia posat de manifest que Yamato necessitava un estat centralitzat més fort, per la qual cosa la cort es va fixar en la forma en què a Xina s’havia utilitzat la religió com a font de legitimitat del poder de l’emperador. Així, a partir de 552 es comença a pensar que potser el Budisme podria servir per a tal propòsit, amb el que comença un debat tant religiós com polític, doncs l’adopció o no d’aquesta nova religió afecta a tota la societat, molt més del que podria pensar-se, per aquest motiu la seva arribada marca la separació entre dos períodes. Cal pensar que les famílies més importants de l’elit de Yamato basaven la seva posició privilegiada en una suposada descendència dels kami sintoístes, quelcom que podia veure’s amenaçat amb l’entrada en escena d’una nova religió, que d’altra banda molts veien com a símbol d’una civilització més avançada. El major enfrontament es va donar entre la família Soga, que defensava l’adopció del Budisme, i les famílies Mononobe i Nakatomi, de tipus conservador, qui havien arribat a destruir alguns dels primers temples i imatges búdiques del país.

Arriba a produir-se un conflicte armat i, el 587, Soga-no-Umako derrota als seus adversaris i aconsegueix l’adopció oficial del Budisme, fent de pas que la família Soga es faci amb el poder de facto de Yamato durant les properes dècades, controlant a la família imperial i emparentant-se amb ella per la via del matrimoni, un model que veurem repetir-se al llarg de la Història Japonesa. Així, el mateix Soga-no-Umako col·locaria en el tron a la seva neboda, l’Emperadriu Suiko, encara que en la pràctica el poder ho ostentaria el seu regent, un dels personatges més importants de la Història de Japó, el Príncep Shōtoku.

El príncep Shōtoku, per Kikuchi Yōsai

Shōtoku (574-622), nebot de l’emperadriu i casat amb una Soga, és la figura dominant en la cort des de 593 fins a la seva mort, encara que es creu que la història l’ha idealitzat molt i de vegades és complicat saber què hi ha de cert en tot el que se li atribueix. Se’l considera el gran impulsor del Budisme, qui va provar la gran utilitat d’aquest com a eix de l’estat i d’una societat estable i ordenada, projectant una organització de les institucions a la manera xinesa, per influència de la Dinastia Sui (581-618), i finançant la construcció de nombrosos temples budistes. En el terreny polític destaquen dues mesures: la creació el 603 d’un nou sistema de rangs cortesans i, sobretot, la promulgació el 604 de la coneguda com a Constitució de 17 articles, un codi ètic de marcada influència confuciana on, per exemple, s’estableix un paral·lelisme entre la relació sobirà-súbdit i la relació cel-terra.

A Shōtoku se li atribueix a més un canvi en la forma en què Japó es relacionava amb la resta de països veïns, especialment amb la poderosa Xina, canvi posat de manifest amb la carta que va escriure el 607 a la cort dels Sui, que començava amb l’encapçalament “Del sobirà de la terra del sol naixent al sobirà de la terra del sol ponent”, l’emperador xinès no va contestar a aquesta missiva per considerar aquest inici com una falta de respecte, en equiparar la importància de tots dos països. Així, es creu que va ser llavors quan va començar a utilitzar-se aquest nou nom per al país, amb els caràcters de “sol” i “arrel/origen” (el primer i segon en el logo d’aquesta web), llegits Nihon o Nippon en japonès. Com a curiositat, es creu que una lectura en xinès, “Jihpen” seria la que acabaria arribant a Europa en el s.XIII a través de Marco Polo i acabaria derivant en les formes “Japan”, “Japó”, etc. A més, es creu que és Shōtoku qui adopta la terminologia xinesa, utilitzant el terme “emperador” o “fill del cel” per designar al sobirà de Japó des de llavors.

El príncep Shōtoku va anar apareixent des de 1946 fins a 1969 als billets de 100, 1.000 i 10.000 iens, sempre el de vàlua més alta en cada época

El Príncep Shōtoku mor el 622 i només quatre anys després ho fa Soga-no-Umako, amb el que es produeix un gran buit de poder que, com és habitual, porta a un moment de gran inestabilitat i rivalitat política. El fill de Shōtoku, Naka-no-Ōe, s’alia amb el clan Nakatomi amb la finalitat d’eliminar a la família Soga del poder i dur a terme les reformes que el seu pare havia plantejat, en un moment en que el sistema xinès exerceix una gran influència en la cort a causa de l’ascens de la poderosa nova dinastia xinesa, els Tang (618-907). En 645 Naka-no-Ōe i Nakatomi-no-Kamatari assassinen a l’hereu del clan Soga, anomenat Soga-no-Iruka, nét de Soga-no-Umako, provocant així el final de la influent família.

Nakatomi-no-Kamatari, per Kikuchi Yōsai

Així, amb el camí net d’obstacles, només uns mesos després, el 646, l’Emperador Kōtoku, recolzat per Naka-no-Ōe i Nakatomi-no-Kamatari, engega la Reforma Taika (nom una miqueta redundant, ja que “taika” significa “gran canvi”). Aquesta reforma és una de les grans fites de la Història Japonesa, una completa reorganització política segons el model xinès, que en aquesta ocasió només vaig a tractar de resumir breument: s’elimina la propietat privada dels arrossars i es dissolen les comunitats anomenades be, sota control dels caps uji, que queden molt afeblits; tots els recursos agrícoles passen a pertànyer a l’emperador; s’afirma la necessitat d’establir una capital permanent (fins llavors era costum canviar-la de lloc cada poc temps); es defensa la divisió del país en províncies, districtes i llogarets; a més cal crear un exhaustiu cens de tota la població; s’ha de dividir i redistribuir la terra de cultiu; s’ha de sistematitzar la recaptació d’impostos; i s’ha de reorganitzar les tasques i el finançament de les classes altes. Totes aquestes reformes es van començar a dur a terme en les dècades successives.

En aquesta època, a més, malgrat l’adopció del Budisme, l’emperador va passar a ser considerat com a descendent d’Amaterasu, elevant-se així a divinitat, en contacte directe amb els déus. D’aquesta forma, l’entrada de la nova religió no va anar necessàriament en detriment de la religió autòctona, el sintoísme, integrant-se ambdues sense problemes, com ha succeït fins a l’actualitat. Es van començar a construir temples budistes per tot el país, almenys un a cada província, amb el que el Budisme va entrar cada vegada més en contacte amb el poble.

Al llarg de tot el període Asuka, els japonesos van realitzar nombroses expedicions a Xina, tant a la dels Sui com a la dels Tang, en les quals estudiants, monjos i traductors feien llargues estades al país veí abans de tornar a Japó portant gran quantitat d’informació i coneixements, per la qual cosa aquestes expedicions van ser essencials per a l’establiment del primer estat centralitzat japonès. També va tenir gran importància el gran nombre de refugiats arribats al país quan, a partir de 663, un dels tres regnes coreans, Silla, va conquistar als altres dos, Paekche i Koguryo. Molts d’aquests refugiats eren escribans, artesans i artistes que van contribuir enormement al desenvolupament del país. Gairebé tot l’art budista (escultura, pintura, arquitectura) de la primera meitat d’aquest període va ser produït per artesans xinesos i coreans; de fet, la major part de l’art xinès i coreà d’aquesta època es conserva únicament a Japó.

El Saló Daurat i la Pagoda de Cinc Pisos, al temple Hōryū-ji

Encara que va haver-hi altres temples budistes anteriors, el més antic dels existents (que és a més l’edifici de fusta més antic del món) és el Hōryū-ji, al sud-oest de Nara, construït el 607 sota el mecenatge del Príncep Shōtoku, encara que es va cremar el 670 i va haver de ser reconstruït en les següents tres dècades. Aquest temple guarda alguns dels grans tresors artístics de Japó, com l’estàtua de Kudara Kannon, la de Yumedono Kannon (suposadament dedicada a Shōtoku) o l’imponent conjunt de la Tríada Shaka.

Després de la Reforma Taika el Budisme va passar a estar patrocinat oficialment per la cort, la qual cosa va disparar la construcció de temples.

A la seva mort el 669, Nakatomi-no-Kamatari rebria de l’emperador un nou cognom amb el qual s’iniciaria un clan, el Fujiwara, que seria importantíssim en la Història de Japó des d’aquest moment al llarg de molts segles. D’altra banda, el mateix Naka-no-Ōe passaria a convertir-se en l’Emperador Tenji l’any 681, càrrec que ostentaria fins a la seva mort, l’any 672. En aquest moment, tornaria a produir-se un nou buit de poder i una lluita per la successió, l’anomenada Disputa Jinshin, de la qual sortiria un nou emperador, Tenmu, germà menor de Tenji. L’Emperador Tenmu ocuparia el tron de 673 a 686 amb una autoritat absoluta (quelcom poc usual), exercint un gran poder militar sobre els uji, la qual cosa li va permetre una gran autonomia, més que suficient per completar les reformes iniciades per Shōtoku i Naka-no-Ōe/Tenji. Així, poc després de la seva mort s’establiria per fi una capital permanent a Nara, que donaria nom al següent període, un període regit per les mesures contemplades a la Reforma Taika. Però d’això en parlaré més endavant.

Naka-no-Ōe, convertido ya en el Emperador Tenji

Así, poco después de su muerte se establecería por fin una capital permanente en Nara, que daría nombre al siguiente periodo, un periodo regido por las medidas contempladas en la Reforma Taika. Pero de esto hablaré más adelante.

Bibliografia

Brown, Delmer M., ed. The Cambridge history of Japan, vol. 1, ancient Japan. Cambridge (Regne Unit): Cambridge University Press, 1993.
Hall, John Whitney. El imperio japonés. Madrid: Siglo XXI Editores, 1973.
Kondo, Agustín Y. Japón. Evolución histórica de un pueblo (hasta 1650). Hondarribia: Editorial Nerea, 1999.
Saunders, E.Dale. Buddhism in Japan. With an outline of its origins in India. Pennsylvania: University of Pennsylvania Press, 1971.
Varley, H. Paul. Japanese culture. Honolulu: University of Hawaii Press, 2000.

Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “El període Asuka (552-710), l’arribada del Budisme a Japó” a HistoriaJaponesa.com, 2012.