“El llibre del coixí”, de Sei Shōnagon

Shōnagon, Sei. The Pillow Book. Traducció, pròleg i anotacions de Meredith McKinney.

De les quatre versions existents, per a aquesta traducció s’ha utilitzat la coneguda com Sankanbon, de 1228, considerada la més fidel al text original, en la seva revisió anotada de 1997, editada per Matsuo Satoshi i Nagai Kazuko, publicada per l’editorial Shōgakukan. Penguin Books, 2006 (Kindle Edition), Londres.

Sei Shōnagon va néixer l’any 966, en ple període Heian, un moment d’esclat de la cultura pròpiament japonesa després de llargs anys d’influència xinesa. Va passar la major part de la seva vida, almenys la part de la qual tenim constància, a Heian-kyō (actual Kyoto), capital de l’imperi.

Filla del Governador Provincial Kiyohara Motosuke, la qual cosa la feia una cortesana de rang mitjà, es creu que el seu nom real va ser Kiyohara Nagiko; el nom que ens ha arribat neix d’una lectura alternativa del caràcter “kiyo” del seu cognom, “sei” ( 清 ), i de l’ús del títol “shōnagon” ( 少納言 ), Conseller Menor, segurament ostentat per algun familiar de l’autora, quelcom habitual a la cort. Va entrar a servir com a dama de l’Emperadriu Consort Teishi l’any 993, tres anys després que aquesta comencés a ostentar aquest títol per ser la consort principal de l’Emperador Ichijō, i va romandre al seu servei fins a l’any 1000, quan primer va passar a perdre el lloc d’Emperadriu Consort i, poc després, va morir després de donar a llum a un dels seus fills.

Durant aquests anys, Sei Shōnagon escriu “El llibre del coixí”, en principi com a obra no destinada a ser llegida per ningú més que ella mateixa, com més tard veurem. Es creu que va estar casada amb Tachibana Norimitsu i que fins i tot va tenir un fill amb ell, però no hi ha evidències d’això ni s’esmenta res sobre aquest tema en el llibre.

Després de la mort de Teishi, Sei Shōnagon abandona la cort imperial i poc se sap de la seva vida a partir d’aquest moment, encara que es creu que es va ordenar monja budista, quelcom molt comú en l’època, i es va dedicar a peregrinar per l’illa de Shikoku, on són molt tradicionals aquests pelegrinatges. L’última referència sobre Sei Shōnagon data de 1017, però es desconeix la data exacta de la seva mort.

Com comentava a l’entrada sobre el període Heian, una de les aficions de les dones de la cort consistia en llegir i escoltar relats populars, allunyats dels clàssics xinesos propis dels homes, aquests no han arribat a l’actualitat, però sabem que eren de tipus romàntic i sentimental, acompanyats d’il·lustracions. Sabem també que la majoria d’ells, malgrat estar destinats a un públic femení, solien estar escrits per homes, però encara així conrear aquest tipus de literatura no els estava vetat a les dames de la cort, per la qual cosa moltes d’elles van començar a escriure aquest tipus de relats. A El llibre del coixí es pot apreciar clarament la influència d’aquests contes i les seves il·lustracions, fins i tot el llenguatge usat, un tipus de japonès escrit al que sol anomenar-se “escriptura de dones” i que era molt recent en aquells moments, està molt relacionat també amb l’utilitzat en aquests relats romàntics. Però a Sei Shōnagon semblava interessar-li més el món real, l’observació i el comentari personal sobre els esdeveniments del dia a dia en la cort.

El diari personal era també un gènere molt conreat per les dones de palau, allunyat dels diaris escrits pels homes, basats en breus anotacions de dates i esdeveniments escrits en xinès. El diari femení, basat en experiències personals i pensaments íntims tenia un propòsit completament privat, i les dones van saber portar aquest tipus de “literatura” a un territori psicològic, traçant profunds retrats de tot allò observat i viscut. Sei Shōnagon, per la seva banda, va escriure un tipus de diari diferent a la resta. Va començar escrivint llistats del tipus monoawase, però aviat les seves paraules van anar canviant de rumb cap a un relat molt més viu i personal, allunyat de la introspecció acostumada en aquest tipus de diaris femenins, sembla mantenir un diàleg amb el seu públic, malgrat que, al principi, no estava destinat a ser llegit per ningú més que a ella mateixa.

En un dels capítols (S29 a la versió comentada), la mateixa autora ens relata com va néixer El llibre del coixí:

Palace Minister Korechika one day presented to the Empress a bundle of paper. “What do you think we could write on this?” Her Majesty inquired. “They are copying Records of the Historian over at His Majesty’s court”. “This should be a pillow, then” I suggested. “Very well, it’s yours” declared Her Majesty, and she handled it over to me.

No se sap amb certesa què va voler dir Sei Shōnagon amb la paraula makura (coixí), però sí sembla estar acceptat que no es referia literalment a un coixí. Una de les teories més esteses és la que proposa que va suggerir tenir el paper prop del seu coixí per plasmar en ell els seus pensaments, encara que sent aquest tipus de paper un article de luxe, sembla poc probable que l’emperadriu ho donés per a alguna cosa tan trivial, més encara després de fer al·lusió als treballs que estaven realitzant-se en el palau de l’emperador, on estaven copiant un dels grans clàssics xinesos. S’han proposat altres hipòtesis basades en jocs de paraules, sent una de les més coherents la de que l’autora fes un joc usant la paraula shiki (diari, referint-se al clàssic xinès que estava sent copiat) amb el significat d’una altra paraula amb la mateixa pronunciació però diferent escriptura, referida aquesta a alguna cosa que s’estén, com a roba de llit; així, va proposar usar el paper com a coixí que la complementés. Sigui com sigui, no podem més que endevinar possibles motius.

I allò que va escriure en aquest paper va venir determinat per un interès a retratar els plaers de la vida a la cort, rebutjant la possible tristesa si no és per contrastar-la a continuació amb algun esdeveniment plaent o còmic. Tampoc ens relata amb prou feines res dels esdeveniments polítics, merament la rivalitat entre cortesans per millorar el seu status social. Una de les principals característiques de l’obra és la seva gran varietat de formats i temes: hi ha seccions molt breus mentre que unes altres ocupen diverses pàgines, hi ha llistats, anècdotes personals, el punt de vista de l’autora sobretot tipus de temes, escenes que semblen tretes dels relats romàntics dels quals parlàvem al principi d’aquesta secció, etc. No sabem si la versió escrita per Sei Shōnagon originalment estava més o menys ordenada que les que ens han acabat arribant, perquè els estudiosos del tema no es posen d’acord en la forma que va tenir el relat original, d’aquí l’existència de quatre versions de l’obra. Tampoc sembla seguir una línia cronològica clara, i és complicat situar en el temps moltes de les seccions del llibre, donat el poc context que sol aportar-se i el fet d’estar escrit en un present poc concret.

Però, per sobre de tot, del que se’ns parla en aquest llibre és del concepte okashi, un dels nous valors estètics apareguts en la segona part del període Heian, i que apareix en multitud d’ocasions en l’original en japonès. La traducció més encertada podria ser “sorprenent”, alguna cosa que entreté, intriga, complau; hi ha una sensibilitat cap a l’okashi darrere de moltes de les escenes que es relaten al llarg del llibre, fins i tot darrere de molts dels llistats. Si observem la cort de l’Emperadriu Teishi des d’un punt de vista històric, veiem que es van produir molts esdeveniments tràgics i tristos, però aquests no apareixen en el relat de Sei Shōnagon, qui sembla negar tota ombra de tristesa per donar-nos en el seu lloc un món de plaers i alegria, potser com a antídot a la realitat.

Quan es parla de literatura del període Heian, l’obra que apareix normalment en primer lloc és Genji Monogatari de Murasaki Shikibu. Sense negar la gran qualitat d’aquesta, un dels motius perquè El llibre del coixí sigui moltes vegades relegat a un paper gairebé marginal és la mateixa Sei Shōnagon, que sol resultar molt irritant en moltes de les seccions del llibre i sol ser acusada de frívola i superficial. A Japó, especialment, ha estat molt criticada durant segles, considerant-la a ella poc més que una tafanera i a la seva obra com els deliris d’una noble gandula desordenats sobre el paper. Tenint en compte aquesta crítica tan hostil, és encara més impressionant que El llibre del coixí hagi continuat ocupant un lloc dins dels clàssics de la literatura universal.

Personalment, El llibre del coixí en si mateix i des d’un punt de vista literari no crec que aporti massa en el seu conjunt, salvant molts petits detalls que de vegades diuen molt més que llargs capítols. Sí crec que serveix per tenir una visió des de dins, gairebé un relat etnogràfic, de la vida a la cort, lloc que era l’eix sobre el qual girava el país sencer a principis del període, encara que aquests girs acabessin marejant l’aristocràcia i, finalment, fent-la caure.

Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “’El llibre del coixí’, de Sei Shōnagon” a HistoriaJaponesa.com, 2011.