Primera meitat del període Muromachi (1336-1467)

El període Muromachi rep el seu nom de la zona de Kyoto en la qual Ashikaga Takauji (1305-1358) va instal·lar el seu govern, seguint així una estratègia oposada a la de Minamoto Yoritomo (1147-1199), qui en 1185 havia instal·lat el seu shōgunat lluny de la capital per escapar de les pressions de la cort. Per la seva banda, la motivació de Takauji per establir la seva base a Kyoto era doble: d’una banda, volia poder controlar a la cort d’a prop, la qual cosa era comprensible després d’haver estat testimoni directe de com aquesta havia fet caure al bakufu anterior; però, sobretot, necessitava la legitimitat que la cort li podia aportar, perquè el seu shōgunat no tenia tant poder com havia tingut el de Kamakura –i encara menys que el que tindria el posterior, el Tokugawa. De fet, al llarg dels seus més de dos segles de durada, el bakufu Ashikaga mai aconseguiria governar directament sobre tot Japó i hauria de confiar en líders de clans samuràis locals, convertits en shugo –el càrrec creat per Yoritomo i que equival a una espècie de governador–, els qui gaudien d’una gran autonomia i poder als seus territoris. El pobre control del govern central sobre les zones allunyades de la capital i el conseqüent apoderament dels senyors regionals seria, fet i fet, un dels principals factors causants de la seva caiguda, però no ens avancem.

Malgrat haver-se fet –teòricament– amb el control del país, les primeres dècades del seu govern no serien en absolut tranquil·les pels Ashikaga, doncs tant Takauji com el seu fill i successor, Yoshiakira (1330-1367) passarien els seus dies ocupats en constants guerres contra la Cort Imperial. Concretament, contra la Cort Imperial del Sud. En l’article sobre la Restauració Kenmu es va dir que, en conquistar la capital, Takauji havia obligat a l’emperador Go-Daigo (1288-1339) a lliurar els Tresors Imperials al príncep Yutahito (1322-1380), convertint-se així aquest en l’emperador Kōmyō, però que posteriorment el mateix Go-Daigo fugiria a Yoshino, prop de Nara, i afirmaria seguir tenint els Tresors Imperials perquè el que havia lliurat a Takauji no eren més que rèpliques i que per tant ell seguia sent l’emperador. D’aquesta forma ens trobem amb que durant gairebé tot el que resta de segle XIV a Japó coexistirien dues corts imperials, cadascuna amb els seus respectius emperadors: la del nord a Kyoto i la del sud en Yoshino. En la primera ocupaven el tron emperadors de la línia Daikakuji i en la segona de la Jimyō-in –vam explicar l’origen d’aquestes línies al final de l’article sobre el període Kamakura. Aquestes dècades constitueixen un subperíode dins del període Muromachi, l’anomenat Nanbokuchō (1336-1392) o “de les corts sud i nord”.

Havent acabat amb el conflicte, Ashikaga Yoshimitsu va poder dedicar-se per fi a altres assumptes, sent-ne el prioritari acaparar tant poder com fos possible. Encara que el càrrec de shōgun el col·locava ja en el cim de l’escala militar, Yoshimitsu anhelava estar-ho també dins de l’escala cortesana, i va acabar aconseguint-ho. A més, les seves ànsies de poder i de legitimitat del mateix no es van detenir a les fronteres de Japó, ja que va decidir reprendre el contacte amb Corea i Xina –pràcticament interromput feia segles– per rebre a canvi, a més dels beneficis econòmics que podia reportar-li el comerç amb ells, el reconeixement de la dinastia Ming (1368-1644) com a “rei de Japó”. Per a això era necessari tornar a entrar en el famós sistema tributari xinès, reconeixent a aquest país com a superior, quelcom al que Japó havia estat reticent fins i tot en les etapes en les quals, efectivament, va participar del sistema. Però del paper japonès dins del sistema tributari xinès en parlarem en un proper article, així que de moment ho deixarem aquí.

Yoshimitsu també va introduir durant el seu govern alguns importants canvis polítics, com la creació de la figura de kanrei, una espècie de viceshōgun, càrrec que amb el temps aniria guanyant més i més importància en detriment del poder del propi shōgun –quelcom semblant al que havia succeït amb els shikken del shōgunat Kamakura–, i que seria gairebé sempre ocupat per un membre de les famílies Hosokawa, Shiba o Hatakeyama. Un altre important canvi polític va ser el d’establir la necessitat de demostrar parentiu amb els Minamoto com a condició per accedir al càrrec de shōgun, cosa que tindria no poques conseqüències dos segles més tard. En 1395 Yoshimitsu va decidir abdicar en favor del seu hereu encara que –com hem vist ja una infinitat de vegades– va seguir exercint el poder en l’ombra fins a la seva mort tretze anys després.

Després de la mort de Yoshimitsu –el més important dels Ashikaga, sens dubte– el shōgunat va començar a entrar en decadència sobretot a causa del seu deficient control fiscal, que va empobrir al govern i va necessitar de mesures urgents com una pujada generalitzada dels impostos, que van arribar en alguns casos al setanta per cent de la collita, o la creació d’una infinitat de noves taxes sobre tot tipus d’activitats i productes, o de peatges per utilitzar els camins. Tot això va desembocar en l’empobriment de la pagesia, la qual cosa va provocar situacions de fam a mitjan segle XV i importants revoltes camperoles, que van ser cruelment sufocades, contribuint així encara més al descontentament popular. A les zones més allunyades de la capital, els shugo van aplicar les mateixes pujades d’impostos, la qual cosa els va enriquir encara més, tornant-se així més poderosos –cosa que tindria importants conseqüències posteriorment.

Per la seva banda, les elits samuràis de Kyoto van sucumbir a la plaent vida de la capital, entrant en una espiral de luxes, consum i endeutament que va fer que el bakufu acabés havent de decretar amnisties que anul·lessin els deutes contrets amb prestadors –normalment comerciants i artesans–, la qual cosa va perjudicar finalment al comerç i la indústria. Però no només les elits van ser seduïdes per l’estil de vida de la capital, el propi shōgun va ser també partícip d’aquest comportament hedonista, sent el cas més clar d’això el d’Ashikaga Yoshimasa (1436-1490), nét de Yoshimitsu, qui en 1460 va voler abandonar el seu càrrec, però en aquest cas no per seguir exercint el poder com shōgun retirat sinó per poder dedicar-se a viure la vida en la cort. No tenint fills en els qui poder abdicar, va fer que el seu germà Yoshimi (1439-1491) abandonés els hàbits de monjo per llavors adoptar-lo i nomenar-lo el seu hereu. Però durant els cinc anys transcorreguts abans de poder fer efectiu el traspàs de poder, Yoshimasa va tenir per fi un fill, Yoshihisa (1465-1489). La mare del nounat va pressionar perquè aquest sigués l’hereu al càrrec de shōgun, i ràpidament es van crear dos bàndols dins d’el bakufu i la cort, complicant-se la situació a més amb disputes successòries entre les famílies que ocupaven el càrrec de kanrei. En 1467 les tensions van acabar convertint-se en un conflicte militar conegut com la guerra Ōnin, que en si mateix duraria deu anys i destruiria gairebé completament la capital, però que seria encara més important per donar pas a gairebé cent anys de guerra civil en tot Japó, el període –o subperíode– Sengoku.

Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “Primera meitat del període Muromachi (1336-1467)” a HistoriaJaponesa.com, 2016.