El període Heian (794-1185)

Poc després d’accedir al tron en 781, l’Emperador Kanmu decideix traslladar la capital i, en 794, l’estableix en Heian-kyō (actual Kyoto), on romandria fins a 1868, encara que ja des de 1603 s’establiria la capital de facto a Edo (actual Tòquio). És únicament aquest canvi de Nara a Heian-kyō el que provoca el canvi de nomenclatura del període, ja que durant l’anomenat “Heian primerenc” el que es produeix és una continuació a tots els nivells del període Nara (710-794) i la seva gran influència xinesa. De fet, cap altre emperador anterior o posterior ha representat més fidelment el paper d’emperador totpoderós, concebut per la teoria xinesa, com el mateix Kanmu, qui es va esforçar per aplicar una centralització administrativa del país a la manera dels Tang xinesos. La figura de l’emperador continuaria ostentant el poder real durant els mandats dels primers successors de Kanmu, aproximadament segle i mig, però ràpidament aniria cedint parcel·les de poder cada vegada majors en favor de famílies nobles de la cort, molt especialment els Fujiwara, fins a acabar convertit en una mera figura decorativa, caràcter aquest que ha definit als emperadors japonesos al llarg de la gran majoria de la història del país.

Però en aquest anomenat Heian primerenc, el govern, a semblança del de les dinasties xineses Sui (589-618) i Tang (618-907), tenia a l’emperador en el cim, ajudat d’Alts Ministres i un Consell d’Estat que supervisava un elaborat sistema burocràtic organitzat en vuit ministeris i nombroses oficines. El país tenia en aquella època una població estimada en 6-7 milions d’habitants i estava dividit en un total de 68 províncies, dirigides cadascuna per un governador i dividides al seu torn en districtes supervisats per oficines administratives. Tot aquest complex sistema administratiu es nodria d’opositors que, a diferència del model meritocràtic xinès, formaven part de famílies nobles ja pertanyents a la cort, corresponent el nivell del lloc aconseguit al rang de la família en lloc de les qualificacions obtingudes per l’aspirant en els exàmens d’accés.

D’aquesta forma, les elits del país es perpetuaven en els càrrecs de poder i les grans famílies van anar adquirint amb el temps un paper cada vegada més important, una característica de la societat japonesa que s’ha mantingut des de llavors i que ha donat, dins fins i tot de la història contemporània, fenòmens com els clans samurai, les associacions empresarials zaibatsu primer i keiretsu després, etc.

Cap a finals del s.X, es van donar dos processos que van marcar un punt d’inflexió dins del període Heian: el gradual abandó del model xinès i l’ascens al poder de la família Fujiwara com a Regents Imperials. Aquests fenòmens serien més decisius de cara a un possible canvi de període que el simple trasllat de capitalitat a l’inici d’aquest període.

Una data clau dins del primer d’aquests processos seria l’any 894, quan Japó va decidir abandonar les fins llavors regulars missions oficials a Xina. Principalment perquè, en trobar-se ja la dinastia Tang en fase de decadència, tot el país es trobava en un moment de gran inestabilitat, que havia contagiat fins i tot a Corea, i les autoritats japoneses van témer que la situació s’estengués a Japó. A més, poc podia aprendre’s de Xina en un moment així i, encara que els contactes de tipus comercial i fins i tot artístic van seguir donant-se en certa mesura, oficialment es van trencar els vincles entre tots dos països. D’aquesta forma, es va començar a viure una etapa de retrospecció en la qual tots els sectors de la societat japonesa van començar a desenvolupar-se lluny de les influències exteriors i la política, les arts, la religió i la cultura en general van començar a prendre un rumb propi, van començar a “japonitzar-se”.

D’altra banda, la família Fujiwara va començar a guanyar poder dins de la cort, context de contínues intrigues palatines i lluites de poder, i a poc a poc van començar a ostentar cada vegada amb major freqüència el paper de sesshō̄ (regent) quan, com solia ser bastant habitual, l’emperador era menor d’edat, i molts d’ells eren fins i tot pressionats per abdicar abans d’aconseguir l’edat adulta, normalment a favor d’un altre emperador menor d’edat. No contents amb una regència que els atorgava de facto el control del país, era molt comú que els emperadors es casessin amb filles de la família Fujiwara, amb el que els seus descendents, i entre ells el següent emperador, estaven lligats naturalment a aquest clan i eren així encara més fàcils de mantenir sota control. D’aquesta forma, una vegada més en la història japonesa, la figura de l’emperador passava a ser quelcom merament decoratiu, més lligat al seu paper religiós com a descendent dels déus que a un càrrec de poder real. I potser aquesta constant al llarg de la història és justament el que ha fet que la dinastia imperial s’hagi mantingut de forma contínua fins a l’actualitat: segurament, d’haver exercit algun tipus de poder, haurien estat enderrocats o eliminats en algun moment.

Amb Fujiwara-no-Michinaga es dóna el major grau de poder en mans d’un regent, apartant per complet a l’emperador del timó del país. Fins i tot quan l’emperador arribava a la majoria d’edat, moment en el qual en teoria un sesshō hauria de deixar el lloc en el poder al mateix emperador, el Fujiwara que ostentés en aquest moment el càrrec solia atorgar-se el càrrec de kanpaku, o Conseller Cap, amb el qual en la pràctica continuava al comandament com si res hagués canviat. El període Heian duraria menys de dos segles a partir d’aquest moment àlgid del control Fujiwara.

Durant el període Heian (794-1185) la vida a la capital, Heian-kyō, i especialment dins de la cort imperial, era molt diferent de la que es vivia a la resta del país, la qual cosa va contribuir al fet que els governants i cortesans estiguessin cada vegada més allunyats de la realitat, sent aquest un dels motius que contribuirien al declivi del sistema.

La ciutat, que s’havia construït seguint el model de la capital xinesa de l’època, Chang-an, tenia situat el palau imperial al nord, un recinte tancat dins del que s’aixecaven els edificis de la burocràcia governamental i, darrere un altre mur, el petit complex d’edificis connectats per galeries on vivien l’emperador i les seves consorts, així com altres dependències d’ús administratiu. El nombre de consorts de cada emperador podia variar, però es va fer bastant comú que tinguessin mitja dotzena d’elles, que vivien acompanyades per un gran nombre de dames de companyia, serventes i altre sèquit. Aquestes consorts provenien invariablement d’un grup molt limitat de clans, principalment del Fujiwara, la qual cosa atorgava a aquestes famílies gran poder en els assumptes interns de palau.

A aquest món on la cultura semblava ser un sinònim de la vida a la cort, l’emperador representava l’essència mateixa de la cultura, l’àrbitre del status social, la seva autoritat era tan absoluta en aquests aspectes com a buida en els assumptes de poder a partir de l’auge dels Fujiwara posteriorment. El manteniment i la millora del status social eren justament la major preocupació de gran part dels nobles de la cort, la qual cosa podia reportar-los grans avantatges econòmics, polítics i socials. Dins de la cort existia un estricte ordre jeràrquic on les diferents famílies estaven organitzades en escalafons més o menys alts que condicionaven completament el tipus de vida que portaven. La majoria de les vegades, l’èxit o fracàs no venien condicionats per la competència de cadascun, senzillament pel rang al que es pertanyia i les habilitats socials i culturals. Així, les formes d’ascendir dins de la cort podrien confondre’s amb una dedicació hedonista a activitats més lligades al temps lliure que a tasques administratives o polítiques. Els nobles podien ocupar gran part del seu temps dedicant-se a fer excursions, practicar el tir amb arc i la falconeria, assistir a competicions de lluita, jugar a kemari (joc de pilota) o activitats més culturals com la pintura, la poesia o debatre durant hores les bondats d’una flor. Les dones, pel seu costat, eren alienes a moltes d’aquestes aficions masculines, i tenien unes altres com practicar la cal·ligrafia, estudiar poesia i música, escriure i llegir històries, així com mantenir correspondència de tipus poètic amb altres cortesans. Un dels principals passatemps de l’època era el monoawase (literalment, recopilació de coses), la redacció de tot tipus de llistes, com les que abunden a El llibre del coixí de Sei Shōnagon. A més, membres de tots dos sexes solien jugar go, jocs d’endevinar i mímica, sugoroku (una espècie de backgammon) i altres jocs de taula.

Segons va anar retrocedint la influència xinesa a nivells administratius i polítics, la identitat pròpia japonesa va anar sorgint també a la cultura i les arts. L’escriptura xinesa es va modificar donant lloc a la creació de l’escriptura kana japonesa, en part gràcies a les dames de l’aristocràcia, a les quals no s’animava a usar els caràcters xinesos. Van aparèixer també estils propis de pintura, així com de poesia, amb composicions característiques basades en agrupaments de síl·labes en patrons de cinc i set, i caracteritzats per un estil suggeridor, minimalista i implícit, allunyat del recarregament de la poesia xinesa. Van emergir valors estètics nous com el mono no aware (literalment, la tristesa de les coses), encara molt vigent a la cultura japonesa actual, expressat a través de simbolismes relacionats amb la naturalesa i representant la idea de l’efímer de l’existència, d’acord amb el Budisme que s’estava estenent pel país. Valgui com a imatge d’aquest corrent cultural propi el fet que va ser en aquesta època quan es van compossar els versos del Kimigayo, actual himne nacional japonès.

Com sol succeir, van ser diversos els motius per a la decadència del sistema de l’època i el sorgiment d’un nou. La causa principal va ser un desequilibri en la balança del poder, cada vegada més a favor dels governs perifèrics enfront d’un afeblit govern central. Als terratinents que ja dominaven les províncies se’ls van ser sumant cortesans als quals, bé com a premi o per apartar-los de la capital, se’ls atorgaven terres, normalment exemptes d’impostos. Amb el temps, molts d’ells van acabar considerant aquestes regions exteriors com la seva llar, oblidant la seva procedència cortesana.

La proliferació del sistema de shōen, terres que el govern declarava lliures d’impostos durant tres generacions per potenciar la seva explotació a causa de l’augment de població, va fer que tots aquests amos de terres perifèriques fossin adquirint gradualment majors quotes de poder. Aquest sistema d’ús de les terres, que havia començat ja en el s.VIII, es va fer cada vegada més comú, arribant a aplicar-se en el s.XII a la meitat de les terres agrícoles de Japó. L’obligació que unia als camperols que treballaven les terres amb els terratinents, que a canvi els donaven protecció, va contribuir a la progressiva feudalització del país. A més d’aquests terratinents, les diferents sectes budistes van anar també fent-se cada vegada més poderoses, acumulant grans quantitats de riquesa i formant exèrcits propis. També alguns dels clans que governaven les províncies van començar a preocupar-se per tenir soldats que protegissin les seves terres, i va començar a donar-se una progressiva militarització de la perifèria. Aquesta seria la llavor d’una nova classe social que dominaria Japó durant els segles posteriors, els samurai. D’entre ells, els pertanyents a famílies de passat cortesà, tindrien una especial set de poder, com és el cas de dos dels clans més importants, els Taira i els Minamoto. L’auge d’aquestes famílies va ser paral·lel al declivi del poder dels Fujiwara, a partir de finals del s.XI, que a més necessitaven freqüentment de la intervenció dels exèrcits dels senyors provincials en les constants disputes per la successió de la família imperial. En 1156 es va donar el primer cas d’intervenció militar directa per part dels clans regionals i només quatre anys després un d’ells, el clan Taira, es faria amb el poder, iniciant-se així les etapes de govern militar i l’anomenat “feudalisme japonès”.

Entre 1180 i 1185, les dues famílies samurai més poderoses, els llavors governants Taira i els Minamoto, s’enfrontarien en les Guerres Genpei. La victòria del clan Minamoto marcaria el final del període Heian i l’inici del període Kamakura, però d’això en parlarem en un altre moment.

Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “El període Heian (794-1185)” a HistoriaJaponesa.com, 2011.