El període Jōmon (13.000 a.C. – 300 a.C.)

En buscar informació sobre el període Jōmon sols trobar-te amb que els llibres que repassen la Història Japonesa en general li dediquen molt poc espai i donen una informació bastant vaga i com desfilada. Quan recorres a bibliografia més específica o a col·leccions d’història més completa com The Cambridge History of Japan, trobes molta més informació, però en la seva gran part té un tall molt arqueològic, amb llargs llistats de jaciments i dades sobre allò que s’ha trobat en aquests llocs. Informació sens dubte molt interessant però que crec que s’allunya bastant de la temàtica d’aquest blog i del caràcter divulgatiu amb el qual ha estat creat, intento fer-ho el més amè possible. Així doncs, vaig a intentar aportar potser una mica més d’informació que els primers llibres que comentava però no donar el tipus de dades que apareix en els segons.

Segons el quadre de la pàgina Periodització, l’anomenat període Jōmon transcorre en els anys que van del 13.000 al 300 a.C., però com ja he dit diverses vegades, i no serà aquesta l’última, quan parlem d’aquests períodes les dates que donem han de prendre’s sempre amb pinces, com la suposició més acceptada actualment, sempre subjecta a canvis. El que sí sabem amb certesa és que el nom del període es tradueix com a “marques de corda”, perquè és així com decoraven les peces de ceràmica característiques d’aquesta cultura. El nom l’hi va donar el zoòleg nord-americà Edward S. Morse, un dels molts “experts estrangers” que van arribar a Japó després de l’obertura del país en el període Meiji. Morse, professor de la Universitat Imperial de Tòquio, va descobrir en 1877, mentre viatjava amb tren des de Yokohama a la capital, el monticle d’Ōmori (com a nota que no ve al cas ni interessa a ningú, vaig estar vivint un temps molt a prop d’allà), convertint-se el lloc en la primera excavació de tipus arqueològic de la història del país i explicant gran part dels seus misteriosos orígens, que si avui segueixen bastant entre tenebres, fa gairebé 150 anys estaven en la més completa foscor. Més tard, en la dècada dels ‘30s, l’arqueòleg japonès Yamanouchi Sugao va establir una classificació de cinc subperíodes dins del període Jōmon, als quals més tard s’afegiria un sisè, el més antic, basant-se en els diferents tipus de ceràmica i restes trobades:

• Jōmon Incipient  13.000 a.C. – 7.500 a.C.
• Jōmon Inicial 7.500 a.C. – 4.000 a.C.
• Jōmon Primerenc 4.000 a.C. – 3.000 a.C.
• Jōmon Mitjà 3.000 a.C. – 2.000 a.C.
• Jōmon Tardà 2.000 a.C. – 1.000 a.C.
• Jōmon Final 1.000 a.C. – 300 a.C.

Amb fer un cop d’ull a aquestes dates, ja veiem per lo rodones que són que es tracta d’aproximacions, una vegada més, aquestes dates no són res demostrat i acceptat per tots els estudiosos, i són senzillament una guia. Perquè, a més, la cultura Jōmon es va estendre per tot l’arxipèlag japonès, inclosos llocs que durant bona part de la Història Japonesa queden exclosos, com les Ryūkyū i Hokkaidō, amb la qual cosa, òbviament, els criteris per establir el pas d’un subperíode al següent fan variar enormement les dates d’un lloc a un altre. És de suposar que una cultura de tants milers d’anys de durada al llarg d’un territori relativament extens va haver de donar per força infinitat de subcultures, per la qual cosa no tenim més remei que aplicar un reduccionisme més que notable a l’hora d’estudiar-la.

Respecte als habitants de Japó en aquesta època, es creu que són els avantpassats llunyans de l’actual ètnia ainu, de Hokkaidō. La seva altura mitjana era d’uns 157cm. en homes i 148cm. en dones i eren de complexió ampla i esquelet pesat. Quant al seu nombre, es creu que a principis del període hi havia uns 20.000 individus, entorn de l’any 5.000 a.C. la xifra hauria pujat fins als 100.000, en el 3.000 a.C. als 250.000, per tornar a baixar fins als 100.000 en finalitzar el període. Solien viure en zones costaneres, on tenien un major accés a fonts d’alimentació, encara que aquestes zones van variar al llarg del període a causa de canvis de temperatura durant tot aquest temps que van afectar al nivell del mar, per la qual cosa moltes restes s’han perdut en haver quedat inundades. Sabem que van passar progressivament de ser únicament caçadors-recol·lectors nòmades a establir campaments bastant duradors, sobretot a partir de l’any 5.000 a.C., un sedentarisme que va provocar un augment notable en la població i la pràctica progressiva de certs tipus d’agricultura, a partir del 4.000 a.C., bàsicament modificant i plantant arrels. No practicaven cap tipus de ramaderia, sent el gos l’únic animal domesticat, i a més de la caça coneixien la pesca, que duien a terme amb xarxes i hams fets d’os, bussejant per recollir tot tipus de cloïsses i marisc, i fins i tot pescant tonyines i bonitols en rudimentàries canoes fabricades amb troncs buits. Podria dir-se que la base de la seva dieta variava estacionalment, seguint l’esquema primavera=marisc, estiu=pesca, tardor=fruita seca, hivern=caça. Cap al final del període es creu que es va introduir, en el sud del país i provinent del continent, el cultiu de l’arròs i el mill, malgrat que de forma poc estesa encara. Així, Japó seria segurament l’últim país d’Àsia a començar a conrear arròs.

Els assentaments més o menys estables en els quals vivien presenten cases de tipus semi-excavat en el sòl, amb teulades de forma cònica entorn d’una columna central, encara que amb el pas del temps i en fer-se més sedentaris, van ser sofisticant-se i fent-se més complexes. Aquest sendentarisme a més va accentuar l’interès per la vida social i certa evolució de la religiositat. Apareix el concepte del cementiri i la comunicació amb els morts a través de mediums i xamans, s’han trobat esquelets pintats de vermell amb ocre, la qual cosa ens dóna a entendre que pogués practicar-se un segon enterrament i alguns esquelets enterrats en posició fetal, la qual cosa pot interpretar-se com un intent de completar un cicle vital. A més, sobretot a la zona nord del país, s’han trobat grans cercles de pedra que es creï podrien haver tingut un motiu ritual o de calendari. L’auge de la fabricació de figures també ens indica un augment en el sentiment religiós, sabent per exemple gràcies a figuretes amb motius fàl·lics que coneixien el paper masculí dins de la fertilitat.

El final del període vindria donat per l’arribada de nous pobladors, més civilitzats, que anirien desplaçant a la cultura Jōmon, però d’això en parlarem pròximament.

Agraïments

Vull agrair a la Judit Moreno la cessió de les fotografies marcades amb el logo d’aquest blog, fetes per ella mateixa al British Museum de Londres.

Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “El període Jōmon (13.000 a.C. – 300 a.C.)” a HistoriaJaponesa.com, 2011.