Francisco Javier, un sant catòlic al Japó del segle XVI

Francisco Javier, un dels fundadors de la Companyia de Jesús juntament amb Ignacio de Loyola, és el veritable pioner en la tasca de portar la religió catòlica a Japó, lloc on desembarca el 1549 després de vuit anys encarregant-se de la mateixa tasca a altres zones d’Àsia. Però, a diferència de tots aquests llocs, a Japó ha de ser ell qui comenci a construir la seva empresa des de zero, doncs encara que feia sis anys que els primers portuguesos havien arribat al país, eren aquests comerciants que havien limitat a això la seva activitat i a més de forma molt esporàdica. Així, Javier i el seu petit grup han de començar la labor evangelitzadora sense ningú que hagi aplanat el camí i sense tenir amb prou feines informació, malgrat portar més d’un any intentant recaptar notícies sobre el país, l’idioma i els costums.

Abans de prosseguir, cal recordar que, encara que actualment podem veure el concepte de raó, al que solem anomenar ciència, com a oposat al de religió, en l’època de Javier la religió (catòlica, és clar) s’assenta sobre la raó, una raó que ens ha de portar a descobrir els principis morals universals, allò que està bé i allò que està malament, uns valors únics, iguals i necessaris a tota la humanitat. I Javier, a més, és un fervent defensor d’aquesta forma de pensar tomista, creu que l’ús de la raó ha de portar, necessàriament a l’acceptació de la fe catòlica com a única i veritable.

Per això, quan arriba a Japó i descobreix que els seus habitants són “gentes que se rigen sino por razón”, és molt optimista i pensa que necessàriament es faran cristians una vegada se’ls convenci utilitzant arguments racionals. A més, el fet que en tot el territori s’utilitzi una mateixa llengua i que ja existeixin diferents doctrines religioses, afegeix més motius per ser optimista i dir que “esta isla de Japón está muy despuesta para en ella se acrecentar mucho nuestra santa fe”. Des d’un primer moment, queda fascinat pel país i els seus habitants, com es demostra quan diu “entre gente infiel non se hallará otra que gane a los japanes”. Per això es mostra completament contrari a cap tipus d’invasió ni imposició per la força, per innecessari, doncs creu que s’atindran al poder de la raó.

Justament per la fascinació que li provoquen els japonesos, s’horroritza amb algunes pràctiques que des de la seva posició veu incomprensibles i contràries a tot raonament, com la sodomia practicada pels bonzes que, encara pitjor, no neguen i veuen com quelcom normal, sense entendre aquests el motiu de l’escàndol per part del jesuïta. Però Javier ens sorprèn en adduir aquestes pràctiques a motius culturals, de tradició i estructura social, lluny de la censura i inquisició practicades en la seva època.

Com a primera estratègia a l’hora d’abordar la seva missió, Javier adopta una forma d’actuar propera al mètode antropològic: abans d’actuar passa per una fase d’observació i atenció a tot el que l’envolta, a més de dedicar-se a l’aprenentatge de la llengua. Això últim ho veu com quelcom prioritari i fa que es comencin a traduir textos religiosos al japonès, amb la dificultat que comporta la traducció de termes d’un univers mental a un altre completament diferent. Aquestes dificultats, creu Javier, es podran salvar gràcies a la força de la raó i els conceptes que són comuns en tots els homes i societats.

Malgrat veure als bonzes com a rivals, comença a visitar-los assíduament en els seus monestirs per dialogar amb ells, preguntant i fent-se escoltar, amb la creença que hi haurà un enteniment, ja que aquests són estudiosos i homes de raó, i arriba fins i tot a fer-se amic d’algun d’ells. El diàleg entre cultures amb bases de pensament tan diferents porta a qüestionar-se els dogmes monolítics, tant els d’una com els de l’altra, fent sorgir dubtes sobre temes que, de no donar-se la trobada, mai es veurien qüestionats i, justament, compartir aquestes diferències és una forma d’aproximar-nos i igualar-nos a l’Altre. En aquesta trobada de postures antagòniques, la raó haurà d’actuar com a àrbitre imparcial i no hi cap un altre resultat possible, creu Javier, que la victòria de la veritat, això és, la doctrina catòlica.

I, encara que amb la finalitat de combatre’ls, i fer-los veure a ells i a la seva societat que estan equivocats, Javier es llança al coneixement de l’Altre des de dins, la qual cosa és tota una novetat, i ens dóna una nova mostra de la seva capacitat d’adaptació. En observar la societat japonesa, s’adona que ha de modificar les formes si vol arribar a la gent, per la qual cosa comença a vestir els seus actes i cerimònies de gran pompa i etiqueta, en adonar-se del gust per aquest tipus de costums que té el poble japonès. Veiem així que no vol imposar la seva forma de vida per força i en totes les seves facetes, com sí s’ha fet en la pràctica totalitat de llocs recentment descoberts on s’ha introduït la fe catòlica. Malgrat venir d’un món d’idees universals i veritats absolutes, Javier veu ràpidament la peculiaritat i singularitat de Japó. Per això recomana que de llavors d’ara endavant, només els millors missioners i “pesoas de muita esperentia” siguin enviats a aquestes terres.

Torna a mostrar-se molt obert a modificar normes arribat el cas específic quan recomana al seu successor, Cosme de Torres, com a norma per a Japó que “nao sendo cousa que fose ofensa do Señor, parese, que seria de muito proveito nao mudar nada”. Encara que el mateix Javier, de vegades, sembla oblidar-se d’aquesta capacitat d’adaptació amb que ens sorprèn sovint i, no en poques ocasions, perd els nervis i les formes, caient en descortesies i ofenses que, donat l’alt valor que els japonesos donen al protocol, taquen el missatge que vol transmetre fent que aquest sigui rebutjat directament per arribar en la forma en què arriba. Això ens ensenya que sota la raó, l’ordre i l’organització, s’amaga una persona amb emocions i passions, creences i pors, donant-se així una barreja d’ambdues facetes: no existeix una racionalitat pura.

I és aquest vessant humà el que porta a Javier a una activitat gairebé frenètica i li fa, després de només dos anys i mig, deixar Japó el 1551 amb rumb primer a Índia i després a Xina, en les portes de la qual acabarà trobant la mort l’any següent. A Francisco Javier se l’ha anomenat “l’Apòstol de les Índies” i l’Església Catòlica l’ha tingut com a exemple de missioner en terra infidel, arribant a canonitzar-lo com a Sant Francisco Javier en 1622 i nomenar-lo patró de diferents llocs i obres.

Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “Francisco Javier, un sant catòlic al Japó del s.XVI” a HistoriaJaponesa.com, 2011.