El període Kofun (300-552), quelcom més que grans tombes

El kofun més gran de Japó, a Sakai, Osaka

Seguint amb els períodes de la Història Japonesa, ens trobem amb el període Kofun, i acabem així amb l’Edat Antiga de la nostra taula de Periodització. Comencem a deixar enrere la prehistòria i van apareixent cada vegada més elements familiars, més propers al que tots ens imaginem en pensar en la Història de Japó.

Encara que no ho sigui, podria prendre’s la mort de la Reina Himiko de Yamatai, de la qual vaig parlar en tractar el període Yayoi, com el punt de partida d’aquest període, ja que va ser enterrada sota un gran monticle i són aquest tipus de tombes, els kofun (lit. “tomba antiga”), les que li donen nom. Ja he dit diverses vegades que en moure’ns per aquests moments tan antics de la història, la periodització és sempre un terreny bastant inestable i amb nombrosos debats. Moltes vegades, fins i tot, s’engloben aquest període i el següent, Asuka, dins d’un més gran anomenat Yamato, en prendre com a criteri la política i no la cultura, per dir-ho així; jo els veig tan diferents i separats per un fet de tanta rellevància (la difusió del Budisme) que veig millor tractar-los per separat. Sigui com sigui, moltes vegades en parlar d’aquest període, se li dóna menys importància de la que té i es resumeix dient poc més que va ser un moment en el qual a Japó s’enterrava a la gent important en grans tombes. I sí, és cert, durant els tres segles dels quals anem a parlar es va popularitzar aquest costum entre l’elit i algunes de les tombes són realment espectaculars per les seves dimensions; però el més destacable d’aquesta època hauria de ser l’aparició del primer estat japonès, encara que sigui encara en una forma bastant poc sofisticada. Però anem a pams.

Com ja vaig explicar, a la fi del període Yayoi el regne més poderós dels quals formaven el país de Wa era Yamatai i, encara que no hi ha consens sobre aquest tema, sembla haver-se situat la seva ubicació entorn de la zona de Nara, al centre de Honshū. Té bastant lògica, ja que és just en aquest lloc, anomenat Yamato, en el qual alguns clans van començar a fer-se cada vegada més forts i van acabar unificant gran part del territori. Curiosament, sabem menys sobre els inicis d’aquest període que de l’anterior perquè, a més de no utilitzar-se encara a Japó cap tipus d’escriptura, tampoc comptem aquesta vegada amb cap crònica històrica xinesa que parli del tema després de la mort de la Reina Himiko. Això es deu al fet que Xina, acabada la dinastia Han, es trobava immersa en un període de desunió, una constant al llarg de la seva història, i probablement tenien assumptes més importants que tractar. I respecte a les primeres cròniques pròpiament japoneses, el Kojiki i el Nihon Shoki, escrites a inicis del s.VIII, no poden considerar-se fiables fins que comencen a relatar el succeït a partir del s.VI, tota referència anterior pot considerar-se mitològica més que històrica. Així, allò que sabem de la major part del període Kofun es deu a les restes arqueològiques trobades, que per sort són molt nombroses.

Al període Yayoi es va produir una estratificació de la societat (deguda en part a la defensa enfront d’altres pobles, i al cultiu de l’arròs i la possibilitat d’emmagatzemar-ho), en aquest període s’intensifica aquest procés i podem parlar de tres grups molt diferenciats: els clans familiars anomenats uji, artesans organitzats per oficis en comunitats anomenades be, i esclaus. Alguns d’aquests clans guerrers van anar fent-se cada vegada més poderosos a causa d’un gran augment en la producció agrícola causat pel perfeccionament d’eines de ferro, així com per noves tècniques d’irrigació arribades des del continent. Així, aquests clans van poder mantenir majors exèrcits que al seu torn podien conquerir majors territoris en els quals produir més i tenir excedents amb els quals poder comerciar a Corea i millorar la seva tecnologia gràcies a l’accés a metalls i tècniques.

L’emperador Sujin

Un d’aquests clans de Yamato, amb Sujin al capdavant, va començar a conquistar a altres clans, de vegades per la força però moltes altres mitjançant la negociació, incorporant clans enemics a canvi de llocs dins de l’estructura del regne dominant, una característica que observem al llarg de tota la Història Japonesa. El clan de Sujin arribaria a dominar gran part del país, l’illa de Kyūshū i Honshū fins a la plana de Kantō (zona de l’actual Tòquio), unificant d’aquesta forma el país per primera vegada, encara que no puguem encara parlar de la formació d’un estat sinó més aviat d’una espècie de confederació de clans. Els experts semblen coincidir que Sujin hauria de ser considerat com el primer emperador real de la història japonesa, encara que en el Nihon Shoki apareix com el dècim, i es creu que va morir l’any 318. Malgrat que la “versió oficial” sigui que la dinastia imperial japonesa segueix una línia ininterrompuda des dels inicis dels temps, sembla haver-hi prou consens en que data d’inicis del s.VI (que ja és una data gens menyspreable) i que abans va haver-hi una o potser dues dinasties imperials, sent la primera d’elles la iniciada per Sujin.

Un segle més tard, un altre clan liderat per Ōjin es fa amb el poder, donant començament així a una nova dinastia. Es tractaria d’una dinastia molt més poderosa que l’anterior, com simbolitzen les seves tombes, de les quals en parlarem més tard, i que fins i tot va practicar una política expansionista a Corea, que aleshores es trobava dividida entre els regnes de Silla, Paekche i Koguryo. Al llarg del s.V Japó, o Yamato per ser exactes, va tenir gran presència en una zona del sud-est de la península coreana, anomenada Kaya en coreà i Mimana en japonès, que no es trobava sota el control de cap dels tres regnes coreans i on Yamato comerciava, principalment comprant ferro. És a través d’aquesta zona per on entren a l’arxipèlag també idees i tècniques xineses i coreanes. La presència de Yamato a Mimana arriba fins al punt d’enviar nombroses tropes per combatre contra els altres regnes coreans, que volien conquistar aquest territori. A més, Yamato tenia constants campanyes militars dins de Japó per combatre al nord de Honshū als emishi, pobles considerats bàrbars (es tractava de pobles de cultura Jōmon, es creu que cada vegada més arraconats cap al nord, desembocant en l’actual ètnia ainu).

L’emperador Ōjin

L’any 507 puja al tron l’emperador Keitai, després de la mort sense descendència de Buretsu, i es creu que pertany a una nova dinastia que, aquesta sí, seria la mateixa a la qual pertany l’actual emperador de Japó. En aquesta època Yamato comença a interessar-se menys per les tècniques productives del continent, ja assimilades, i més per coneixements ètics (Confucianisme), religiosos (Budisme i Taoisme), l’escriptura, literatura i història, així com tècniques administratives (lleis i censos), preparant així l’escenari per a la sèrie de reformes que caracteritzarien el següent període. Keitai ha de fer front a nombroses derrotes militars a Corea així com a una rebel·lió dins el propi Yamato, quan el 527 un governador del nord de Kyūshū anomenat Iwai es va negar a enviar tropes per lluitar a Corea tal com li havien ordenat, per la qual cosa Yamato va haver de desviar al seu torn tropes per combatre a Iwai, a qui acabarien derrotant i matant. A més, la caiguda de Mimana en mans del regne de Silla, va fer que Yamato es centrés més en assumptes nacionals i, alertats per la rebel·lió d’Iwai, s’adonessin que els clans de les províncies s’estaven fent perillosament poderosos. Aquest augment en el seu poder es devia en part a la proliferació de les noves tècniques de cultiu i regadiu, que ja no eren exclusives de la zona central del país. Al llarg de la història de Japó (i de pràcticament qualsevol altre lloc) assistim constantment a aquest cicle d’alternança de poder entre centre i perifèria. Yamato va començar llavors a posar en pràctica algunes de les lleis i tècniques administratives del sistema imperial xinès, el sistema conegut com ritsuryō, que encara que es desenvoluparia plenament en períodes posteriors, ja va aparèixer en aquest moment. Una de les iniciatives que es van engegar va ser un cens de la població, en un primer moment únicament d’estrangers i més tard de tots els habitants. En aquesta època l’escriptura encara no era quelcom estès a Japó, i no en conservem més que algunes inscripcions a espases o miralls de metall, però sí sabem que existien escribans, que es van encarregar d’elaborar aquests censos; de fet, es creu que el que Kojiki i Nihon Shoki ens expliquen sobre aquest segle està basat en escrits realitzats llavors.

En aquesta època final del període Kofun observem per primera vegada l’aparició d’una altra característica que es repeteix al llarg dels segles en la història de Japó, l’existència d’una família molt important dins de la cort, amb un paper decisiu sobre el govern del país. En aquest cas es tractaria de la família Soga, que apareix en escena quan en 536 Soga no Iname es fa amb un càrrec que podríem traduir com a Gran Ministre. Parlaré més de la família Soga en tractar el període Asuka, caracteritzat per la difusió del Budisme, basti ara per posar de manifest la importància dels Soga el dir que, sent d’orígens coreans, eren fervents promotors d’aquesta nova religió arribada del continent, amb el que van ser en part responsables de la seva expansió dins de Japó. Consideraven el Budisme com a propi de societats més civilitzades i creien que serviria per unificar a tots els clans sota el comandament directe de l’emperador, a més, estaven interessats a establir el Confucianisme com a model governamental. Però, com deia, d’això en parlarem en arribar al període Asuka.

Comparativa del kofun de l’Emperador Nintoku –maqueta–, la Gran Piràmide de Giza y el Mausoleu de Qin Shi Huang –estructures transparents

Parella de haniwa

Estructura interna d’un kofun, amb la cambra mortuòria

Detall del kofun de l’emperador Nintoku –el de la primera foto– en el que, prenent com a referència les pistes de tenis de l’esquerra, podem fer-nos una idea de les colossals dimensions de la tomba més gran de Japó

Havent arribat ja al final d’aquest període, és moment per, ara sí, parlar dels kofun en si mateixos. Amb la creixent estratificació de la societat, les classes més altes van sentir la necessitat d’expressar el seu estatus fins i tot en morir i, segurament per influència continental, doncs existeixen tombes semblants en Kyongju (Corea del Sud), van començar a ser enterrats sota monticles que, a simple vista, poden semblar res més que turons. Al principi eren de dimensions més reduïdes i de forma quadrada o circular, normalment envoltats d’un fosat, per després anar fent-se més grans i popularitzant-se la forma de pany. S’han trobat més de deu mil kofun pertanyents a aquesta època per tota l’àrea d’influència de Yamato, encara que els majors estan en la part central de Honshū, pertanyents gairebé amb seguretat a emperadors i grans mandataris del s.V, quan Yamato va aconseguir el seu moment de major poder. Per exemple, el major de tots és l’impressionant kofun de l’Emperador Nintoku, successor d’Ōjin, encara existent avui dia, que té 486 metres de longitud i pel qual s’ha calculat que van haver de treballar més de mil homes des del matí a la nit durant més de quatre anys.

A l’interior dels kofun, a més, es col·locaven al principi objectes cerimonials relacionats amb el kami protector del lloc segons la religió sintoísta; encara que poc a poc la tendència va anar variant cap a objectes més seculars, principalment militars, com espases o armadures. Quant a l’exterior, en diferents emplaçaments sobre el monticle o les seves rodalies es col·locaven unes figures d’argila anomenades haniwa, molt característiques d’aquest període, que podien representar els més variats motius (persones, animals, especialment cavalls, cases, vaixells, etc.), generalment de tipus secular, exceptuant algunes figures de dones xamans. No se sap amb certesa l’objectiu de la col·locació d’aquests haniwa però sembla ser que el seu disseny era tan simple i bàsic per poder ser distingides des de bastant distancia. Amb la proliferació del Budisme a partir de mitjans del s.VI, s’abandonaria el costum d’enterrar els morts per passar a cremar-los, com és costum en aquesta nova religió. Però de l’arribada del pensament continental i les seves conseqüències, en parlarem en una altra ocasió.

Agraïments

Vull agrair a la Judit Moreno la cessió de les fotografies marcades amb el logo d’aquest blog, fetes per ella mateixa al British Museum de Londres.

Bibliografia

Brown, Delmer M., ed. The Cambridge history of Japan, vol. 1, ancient Japan. Cambridge (Regne Unit): Cambridge University Press, 1993.
Hall, John Whitney. El imperio japonés. Madrid: Siglo XXI Editores, 1973.
Hane, Mikiso. Breve historia de Japón. Madrid: Alianza Editorial, 2000.
Henshall, Kenneth G. A history of Japan: from stone age to superpower. Nova York: Palgrave Macmillan, 1999.
Varley, H. Paul. Japanese culture. Honolulu: University of Hawaii Press, 2000.

Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “El període Kofun (300-552), quelcom més que grans tombes” a HistoriaJaponesa.com, 2012.