Vaig a sortir-me una mica de la tònica de la majoria d’entrades d’aquest blog per a parlar avui d’una obra d’art i, utilitzant-la com a excusa, fer una petita pinzellada del període Kamakura, que reprendré més endavant amb major profunditat. Visita obligada en qualsevol viatge a Japó, a una distància perfecta des de Tòquio per a una excursió d’un dia, la ciutat de Kamakura té molts llocs que val la pena contemplar, però entre ells destaca el Gran Buda del temple Kōtoku-in.
El 1185, Yoritomo, el líder del clan Minamoto, es va fer amb el control de Japó després de derrotar al clan rival –el dels Taira, que portava en el poder amb prou feines tres dècades– a les Guerres Genpei. Va instal·lar llavors la seu del seu govern a Kamakura per allunyar-se de la influència de la cort de Heian i dels monestirs de la capital; i va fer que l’emperador, convertit ja en una figura buida de cap poder en la pràctica, li atorgués el càrrec amb el qual ell i els seus successors governarien durant gairebé 150 anys, el de shōgun, inaugurant així la pràctica d’establir shōgunats.
Encara que el Budisme ja havia entrat al país feia segles i la mateixa cort de Heian l’havia acceptat com a propi, és a partir del període Kamakura (1185-1333) quan podem dir que la seva influència es va deixar notar amb major importància i va ser àmpliament difós entre el poble. De la mateixa forma, van sorgir noves sectes i corrents dins del Budisme, sent una de les més importants la denominada Jōdo (Terra Pura), que venerava especialment la figura d’Amida Buda.
Fotografia del període Meiji
Es diu que, abans de morir, Yoritomo va comunicar a les seves persones més properes el seu desig de construir a Kamakura una gran estàtua de Buda, com a expressió del seu gran poder al rivalitzar amb l’existent a Nara, ell mateix havia assistit el 1195 a la cerimònia d’inauguració de la seva reconstrucció. Mai va poder dur a terme aquest projecte però, després de la seva mort el 1199, Inada, una de les dames de la seva cort va demanar permís per començar a recaptar fons i així poder construir el Gran Buda tan desitjat pel seu senyor. El poder llavors havia passat a la família de la vídua de Yoritomo, Masako, membre del clan Hōjō, i aquests van donar el seu beneplàcit a la missió però no hi van voler contribuir econòmicament perquè ells no eren seguidors de la secta Jōdō i preferien destinar la seva ajuda econòmica a la construcció de temples de la branca Zen, com el Kenchō-ji, a la mateixa Kamakura. Així, la Dama Inada va fer que un monjo anomenat Jōkō comencés a viatjar per tot el país sol·licitant donacions per aixecar la gran estàtua i, el 1238, es va començar per fi a construir, donant-se per acabada tant l’estàtua en si com l’edifici que l’albergava en 1243. El lloc triat, a la zona oest de la ciutat, també guardava relació amb la doctrina de la secta Jōdō, doncs els seus seguidors creuen que el paradís de la Terra Pura es troba en algun lloc cap a l’oest.
Aquesta primera versió del Gran Buda de Kamakura estava realitzada en fusta, però tan sols quatre anys després, tant estàtua com edifici van ser destruïts per una gran tempesta. Seria llavors quan comencés a construir-se la que podem contemplar avui, feta de bronze, acabada el 1252. No en sabem l’autoria del disseny original, però sí que el mestre fonedor va ser Tanji Hisa-tomo. Posteriorment, el 1369 i el 1494, primer una gran tempesta i després un terratrèmol i el consegüent tsunami, tornarien a destruir l’edifici, d’uns 40 metres d’altura, pel que finalment es va optar per mantenir-la a l’aire lliure. Als segles posteriors la figura es va veure molt deteriorada pel pas del temps i el descuit, sobretot perquè Kamakura havia deixat de ser la seu del govern feia temps, fins que en 1712 un monjo anomenat Yūten es va embarcar en una nova col·lecta per poder finançar la seva restauració i manteniment; la idea inicial incloïa la construcció, novament, d’un edifici on allotjar-la però, per falta de finançament això no va poder dur-se a terme i, una vegada més, l’estàtua va romandre a l’aire lliure. Altres petites restauracions s’han dut a terme des de llavors, com després del gran terratrèmol de Kantō el 1923 o de forma preventiva per reforçar l’estructura de cara a possibles terratrèmols futurs, el 1960.
Fotografia feta per l’autor l’agost de 2004
Encara que, com he dit anteriorment, desconeixem l’autoria del disseny original, sí podem dir que l’estil està clarament influenciat pel de l’anomenada Escola Kei, del mestre Unkei, i es considera un exemple típic d’escultura budista del Període Kamakura. La gran estàtua de bronze va ser construïda per parts, cadascuna d’elles fosa per separat i després unides unes a unes altres, avui dia són visibles aquestes diferents capes, especialment des de l’interior de la figura, on els visitants hi poden accedir per un preu simbòlic; és justament des de dins com millor podem apreciar la tècnica d’encaix de les diferents parts. El procés de fosa està clarament explicat en un vídeo pertanyent a la pàgina web del tempero Kōtoku-in, aquí (abaix del tot de la pàgina).
El Daibutsu (Gran Buda) té una altura total de 13’3m. comptant la base i de 11’3m. sense ella, i un pes de 121 tones. El grossor varia depenent de la zona, però va dels 3cm. als 12cm. en les parts més gruixudes. Avui dia, la figura presenta una característica pàtina de color verd negrenc i es manté en bon estat; el Gran Buda de Kamakura s’ha convertit, a més, en una de les estampes més emblemàtiques i recognoscibles de Japó a tot el món.
Bibliografia
-
Eisenstadt, S. N. Japanese civilization. A comparative view. Chicago: The University of Chicago Press, 1996.
-
Tsuda, Noritake. A History of Japanese Art. From Prehistory to the Taisho Period. North Clarendon (Estats Units): Tuttle Publishing, 2009.
-
Varley, H. Paul. Japanese culture. Honolulu: University of Hawaii Press, 2000.
López-Vera, Jonathan. “El Gran Buda de Kamakura” a HistoriaJaponesa.com, 2012.