Fukuzawa Yukichi, la independència nacional i individual

“The most popular and influential thinker in Meiji Japan was undoubtedly Fukuzawa Yukichi” (Craig, 1991). Així comença l’epíleg de l’autobiografia del mateix Fukuzawa Yukichi, i paraules molt semblants apareixen en gairebé cada referència a aquest pensador en qualsevol llibre sobre Història o Pensament Japonès, destacant sempre el seu paper com a ideòleg principal dels múltiples canvis esdevinguts a Japó en les poques dècades del final del període Tokugawa i Meiji. Va escriure molt i sobre els més diversos temes, “whereas many figures represent various aspects of the modern spirit in Japan, Fukuzawa does so completely” (Bellah, 2003); pel que per a aquest breu article em veig obligat a circumscriure’m únicament a una de les seves idees principals, i m’ha semblat interessant aproximar-me al concepte de la relació bidireccional entre independència nacional i independència individual, un dels eixos sobre els quals construiria gran part del seu pensament.

Nascut el 1835, en el si d’una família samurai de baix rang, Fukuzawa Yukichi va ser enviat a Nagasaki amb només 19 anys amb la missió d’estudiar sobre les armes occidentals i l’idioma holandès, en el mateix moment en que la pressió internacional obligava a Japó a obrir-se a la resta del món. Durant els més de dos segles en què el Japó Tokugawa va estar tancat a l’estranger, únicament als holandesos se’ls permetia comerciar i només a la petita illa artificial de Dejima, a Nagasaki. Una mica després, el 1858, va visitar la ciutat portuària de Yokohama i va descobrir amb sorpresa que cap dels estrangers que allí es trobaven parlava holandès, i que aquest no tenia el paper de lingua franca que els japonesos li atribuïen, “when I tried to speak with them, no one seemed to understand me at all” (Fukuzawa, 1899). Com més tard deixaria veure la seva teoria, Fukuzawa era un decidit defensor del pragmatisme i l’adaptació a les circumstàncies canviants, la qual cosa va començar a posar en pràctica en aquell moment, començant aquest mateix dia a dedicar-se a l’estudi de l’anglès, “a man would have to be able to read and converse in English to be recognized as a scholar in Western subjects in the coming time (…) it was not the time to be sitting still” (Fukuzawa, 1899). Només dos anys més tard formaria part d’una missió del shōgunat als EUA, visitant poc després diversos països europeus durant un viatge d’un any al vell continent.

Va ser en tornar quan va publicar el seu famós llibre Condicions a Occident (1867-1870) obra que el convertiria en un dels principals intèrprets de la cultura occidental per als japonesos. Encara tindria un èxit major una mica més tard amb el seu llibre L’estímul de l’aprenentatge (1872-1876), del que es van vendre ni més ni menys que tres milions i mig d’exemplars, “it became the textbook of an age” (Jansen, 2000). En aquesta obra apareix ja un dels seus principis més importants, el de la independència nacional mitjançant la independència personal, a més d’emfatitzar la gran necessitat d’un nou tipus d’educació, “the need for an education that would build independence and foster practicality, in contrast to what he considered the impractical and uneconomic moralities of Confucianism and nativism” (Jansen, 2000). Precisament per això, ell mateix va fundar la seva pròpia escola, anomenada Keiō Gijuku, que amb els anys es convertiria en la Keiō Gijuku Daigaku, a Tòquio, la més important universitat privada del país en l’actualitat. Més tard va engegar també el seu propi periòdic, que serviria de tribuna per als seus nombrosos escrits des d’aquest moment, sobre els més diversos temes, ja es tractés de política nacional o internacional, economia, educació, llenguatge, drets de la dona, etc.

Tant des de les seves aules com des de les pàgines del seu periòdic, Fukuzawa va insistir sempre en la importància de la independència individual, “he sought to give the example of an individualist, a critical thinker, independent of power (…) one of the first —and still uncommon— examples of an independent Japanese intellectual” (Buruma, 2003), conseqüentment, mai va formar part de cap govern malgrat rebre’n nombroses peticions. Ja en un article de 1867 parlava sobre la importància de la independència de l’individu en dir “each individual is independent and society is for the good of all. Man is born free. The right to freedom and independence which he receives from heaven cannot be bought or sold” (recollit a Fukuzawa, 1899). Com he comentat en la secció anterior, també en L’estímul de l’aprenentatge afirmava la importància de la independència individual com a únic camí per a la independència nacional, en un moment en què el país corria el seriós perill de ser atropellat pel feroç imperialisme europeu, tal com li havia succeït a Xina pocs anys abans. Així, en una secció dedicada a aquest tema, Fukuzawa comenta “As I have said above, all nations are equal. But when the people of a nation do not have the spirit of individual independence, the corresponding right of national independence cannot be realized” (Fukuzawa, 1872-1876). D’aquesta forma, en certa manera podem dir que la defensa de la independència personal que fa Fukuzawa és més pel bé final del país que pel de l’individu mateix, la qual cosa encaixa amb una de les màximes en boca de tots durant Meiji, “kuni no tame” (pel país).

Quant a la independència de l’individu enfront de les lleis del país, Fukuzawa opina que en principi ha d’obeir-les, doncs el govern actua i legisla en representació dels individus que formen el país, així desobeir les lleis no és més que una desobediència a un mateix. Però, quan el govern no actuï de forma virtuosa, això és, seguint la voluntat del poble, l’individu no ha d’obeir les seves lleis, perquè això aniria en contra de la naturalesa i a més crearia un mal exemple per a les generacions següents. En L’estímul de l’aprenentatge afirma que, en aquests casos, la solució no ha de passar mai per l’ús de la violència perquè això podria desembocar en una guerra civil, sinó per l’ús de “l’acció moral i l’acte-sacrifici” (Fukuzawa, 1872-1876); tant per bé com per malament, el poble té sempre el govern que es mereix, “if the people all devote themselves to learning, studying the principles of things, and acquiring the habits of civilization, then the government’s laws will become more lenient and more in accord with virtue” (Fukuzawa, 1872-1876). De tot això s’extreu la mateixa idea bàsica, l’individu ha de mantenir la seva independència d’acord a la virtut, fins i tot quan això vagi en contra del govern, per així ajudar al país a progressar i, de la mateixa forma, mantenir la seva independència dins de l’agitat escenari internacional.

Quant al concepte d’independència nacional, es fa necessari tenir en compte el delicat moment pel qual Japó, així com la resta d’Àsia i fins i tot del món, estava passant. L’imperialisme de les grans potències occidentals estava apoderant-se del globus, Japó havia estat obligat per la força a obrir-se al comerç internacional i no era més que “a disadvantaged latecomer to the goods of the modern world, in effect a poor boy among the wealthy” (Jansen, 2000). A més, havia estat testimoni de com el seu referent cultural durant segles, Xina, havia estat trepitjada i humiliada davant la seva negativa a col·laborar amb les potències de la forma que elles pretenien.

Per a Fukuzawa, la característica essencial de la política nacional ha de ser l’autonomia, no pot en cap cas donar-se la primera sense tenir la segona. Japó, fins a aquest moment, no havia perdut mai la seva independència, i Fukuzawa afirmava que la casa imperial, amb la seva línia hereditària ininterrompuda, era “a symbol of its kokutai (national polity) that has never fallen into foreign hands” (Craig, 1991). De la mateixa manera que un país ha de romandre autònom i independent, tampoc hauria d’atemptar contra l’autonomia i independència d’altres països, en L’estímul de l’aprenentatge hi ha una secció amb el títol Countries are equal on podem llegir que, tal com un home no hauria de ferir a un altre, la mateixa regla aplica si es tracta de milions d’homes, doncs els principis de les coses no canvien depenent de les xifres implicades. Critica a més als països que, com Xina, menyspreen a la resta de pobles aplicant-los el qualificatiu de “bàrbars” i, sense mesurar bé les forces, intenten expulsar-los del seu territori per la força, la qual cosa provoca finalment un dur càstig per part de l’enemic.

És dins d’aquest context on ha de situar-se un dels seus textos més polèmics, Datsuaron, que podríem traduir com “sortir d’Àsia”, de 1885, encara que alguns estudiosos afirmen que en el seu moment va passar bastant desapercebut i va ser molt a posteriori quan va sorgir la controvèrsia. En tot cas, en aquest article Fukuzawa es mostra desencantat per la forma en què Xina i Corea no han sabut reaccionar davant l’arribada imparable de la civilització occidental, a la qual compara amb una epidèmia de xarampió. Podem resumir la base d’aquest article amb un breu fragment, “If one observes carefully what is going on in today’s world, one knows the futility of trying to prevent the onslaught of Western civilization. Why not float with them in the same ocean of civilization, sail the same waves, and enjoy the fruits and endeavors of civilization?” (Fukuzawa, 1885). Així, mentre que altres països veïns han volgut resistir-se a l’arribada d’Occident i han sucumbit en l’intent, Japó ha d’aprofitar l’oportunitat tractant de posar-se a la seva altura, desmarcant-se d’Àsia si és necessari, sent independent de la resta de països del continent per així no haver de passar a dependre de les potències occidentals, perquè “without confronting the incoming wave of Western civilization and pursuing the necessary sociopolitical changes, Fukuzawa argues, Japan may lose its national independence” (Ching, 2007). Fukuzawa reconeix obertament la superioritat manifesta d’Occident, “In Japan’s present conditions there is nothing in which we may take pride vis-à-vis the West” (Fukuzawa, 1899), per la qual cosa no veu cap altre camí intel·ligent que l’adaptació pragmàtica a les noves circumstàncies per mantenir la independència nacional, desvinculant-se de qualsevol tipus de dependència cultural o històrica. Aquest missatge de desmarcar-se de la resta d’Àsia “va calar tan profund en la cultura japonesa, que encara avui molts japonesos tenen problemes per autodefinir-se com a asiàtics” (Uribarri, 2009).

Tots sabem de les terribles conseqüències que van tenir els nacionalismes portats a l’extrem durant el s.XX, el japonès entre ells. Òbviament, l’auge expansionista militar d’inicis del període Shōwa és deutor de les teories nacionalistes sorgides durant el període Meiji, com les promogudes pel mateix Fukuzawa Yukichi, “Meiji nationalism all too quickly took on monstruous proportions, serving as the justification for imperialism and domestic political repression” (Barshay, 1988); però de la mateixa forma es pot dir, sense pretendre disculpar a ningú, que el nacionalisme Meiji és conseqüència directa del feroç imperialisme occidental, “in a brutal world where principles are created only by money and guns, it is necessary to rely on one’s own strength” (Craig, 1991). Així com a principis del s.XVII el shōgunat Tokugawa va decidir tancar el país gairebé per complet a tota influència estrangera en veure el que havia succeït a Amèrica o Filipines, els dirigents del Japó de finals del s.XIX van decidir convertir el país en una potència com les occidentals en veure el que havia succeït a Xina.

Japó va haver de fer en dècades el que altres països havien fet en segles, passant de ser una societat feudal (amb milers de matisos, és clar) a una societat de les més industrialitzades i modernes del món en un temps rècord. Per a això va ser necessària la col·laboració i força de voluntat de tot el poble japonès però, igual d’important, el pensament d’uns quants ideòlegs entre els quals destaca sens dubte la figura de Fukuzawa Yukichi.

Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “Fukuzawa Yukichi, la independència nacional i individual» a HistoriaJaponesa.com, 2012.