Els 47 rōnin

Encara que es tracta d’una història real, en moltes de les seves representacions s’ha ficcionat el relat, tot afegint-hi subtrames i personatges addicionals, de fet, només unes setmanes després dels fets ja es representaven en teatre. De totes aquestes versions, la més popular és l’obra de bunraku anomenada Chūshingura de 1748, tant que des de llavors aquesta paraula sol utilitzar-se com a sinònim de “Akō Rōshi” (“Els rōnin d’Akō”), que és com es denomina a aquesta història en japonès; en català sol dir-se “L’incident d’Akō” o, sobretot, “Els 47 rōnin”.

Aquesta història es va donar a conèixer a occident gràcies al llibre Tales of old Japan, escrit el 1871 per un diplomàtic anglès destinat a Japó anomenat A.B. Mitford. Com el seu nom indica, el llibre recull diferents històries reals o no del folklore japonès, i encara avui és una bona forma d’introduir-se en la cultura japonesa. El relat més popular dels quals inclou és justament el dels 47 rōnin, i la versió de Mitford s’ha considerat durant molts anys com la màxima autoritat sobre el tema, només últimament s’han qüestionat alguns detalls. De totes maneres, és aquesta versió, en principi no ficcionada, la que resumiré aquí.

Abans de començar, aclareixo una petita confusió referent als noms dels personatges. Mitford sol usar com a nom el càrrec que ocupaven, quelcom molt comú al Japó de l’època, però jo en aquest resum prefereixo utilitzar la forma en la qual se’ls sol anomenar més habitualment. La primera vegada que aparegui cada personatge, inclouré entre parèntesi el nom que apareix en el relat de Mitford i els aclariments que creagui necessaris. Mitford ens dóna algunes dades abans de començar el relat sobre el lloc on els rōnin estan enterrats, com que se’ls ret homenatge a una capella amb una estàtua de Kannon a la qual acompanyen les dels 47 rōnin. A més, ens diu que hi ha 48 tombes i no 47, deixant-nos amb la intriga fins al final, com faig jo també ara mateix.

Ens trobem a Edo, l’any 1701, dins de la anomenada Era Genroku (1688-1703), considerada com l’Edat d’Or del període Edo. Aquest any, el shōgun Tokugawa Tsunayoshi [Mitford no inclou el nom] ordena a dos daimyō que, des d’aquest moment, s’encarreguin de rebre en la cort als emissaris que enviï l’Emperador Higashiyama [tampoc ho inclou] des de Kyoto; aquests dos daimyō són Kamei Korechika [Mitford usa senzillament Kamei Sama, o sigui, Senyor Kamei] i Asano Naganori [aquí usa cognom i títol, Asano Takumi-no-Kami], senyor del castell d’Akō, a la província de Harima. Abans de començar a encarregar-se d’aquesta tasca, els dos senyors han d’aprendre tot un seguit de normes i cerimònies necessàries per a aquest tipus d’assumptes. Un alt oficial de la cort del shōgun serà l’encarregat d’instruir-los, es tracta de Kira Yoshinaka [de nou, usa cognom i títol, Kira Kōtsuke-no-Suke; a aclarir també que recentment s’ha descobert que el seu nom ha de pronunciar-se Yoshihisa]. Així, cada dia els dos nobles acudeixen al palau del shōgun per a que Kira els faci classes de protocol i etiqueta. Tal com és costum en aquests casos, Asano i Kamei fan arribar una sèrie de regals a Kira en agraïment pel seu treball; però pel que sembla Kira no queda gens satisfet amb aquestes ofrenes per considerar-les insuficients, per la qual cosa comença a instruir-los de forma equivocada, deixant-los en ridícul sovint i dedicant-los comentaris ofensius.

Asano aguanta aquestes ofenses pacientment, però Kamei no pot tolerar el comportament de l’oficial i, una nit, comunica als seus consellers que quan acudeixi al matí següent al palau del shōgun pensa matar a Kira, sense importar-li que aquest acte impliqui la seva detenció, condemna a mort i pèrdua del seu cognom i possessions. Un dels seus consellers decideix fer alguna cosa per evitar la caiguda en desgràcia del seu senyor, així que reuneix tots els diners que pot i els porta a casa de Kira, oferint-los com a regal de part del daimyō, en agraïment per les classes rebudes. Al matí següent, quan Kamei arriba al palau, disposat a matar a Kira, es troba amb que aquest el rep fent gala d’una gran educació i demanant-li disculpes per la seva conducta en els dies anteriors. Tant es disculpa i el complimenta que el daimyō decideix oblidar les seves intencions i perdonar la vida a l’oficial.

Per contra, les ofenses cap a Asano són cada vegada majors, Kira el ridiculitza constantment i el provoca amb descortesies i tot tipus d’insults indirectes. Però de nou el daimyō fa gala d’una gran paciència i no es dóna per al·ludit, fins i tot quan Kira li demana que lligui la cinta d’un dels seus mitjons, que s’ha deixat anar. Després de lligar-la, l’oficial torna a ridiculitzar-lo, rient-se de la forma tosca en què ha realitzat tan senzilla tasca, fent per fi esclatar a Asano. El senyor d’Akō treu una daga i ataca a Kira mentre aquest es marxa de l’habitació, encara que falla el cop i només provoca un tall al front de l’oficial, una segona escomesa acaba amb la daga clavada a un pilar de fusta, donant temps a Kira per fugir del lloc i als oficials de la cort per detenir a Asano. Es celebra un consell extraordinari i es condemna al daimyō a morir fent-se seppuku, doncs únicament el fet de desembeinar un arma dins del palau del shōgun ja està penat amb la mort. A més, el castell d’Akō i la resta de propietats de la casa Asano són confiscats pel govern i tots els seus samurais es converteixen automàticament en rōnin, samurais que no serveixen a cap senyor.

Per la seva banda, Ōishi compra una casa a Kyoto, es muda allà amb la seva família i es dóna per complet a una vida d’allò més disoluta, emborratxant-se cada dia i freqüentant els bordells i les cases de joc de la ciutat. Kira, en assabentar-se de la marxa d’Ōishi a Kyoto hi envia espies perquè l’informin de a què es dedica aquest allà, per la qual cosa ràpidament s’assabenta del tipus de vida alegre que està portant. Un dia, Ōishi torna a casa tan borratxo que cau al mig del carrer i es queda dormit al terra, mentre multitud de persones passen pel seu costat; una d’aquestes persones és un samurai del feu de Satsuma que, reconeixent a Ōishi, l’insulta per no ser més que un borratxo i no haver tingut la valentia de venjar la mort del seu senyor, abans de marxar-se fins i tot escup a Ōishi a la cara. Aquests fets arriben també a oïdes de Kira i fan que se senti molt més segur, doncs res sembla més allunyat de les intencions del conseller d’Asano que la venjança. Un temps després, la dona d’Ōishi, encara i sabent del pla del seu marit, discuteix amb ell perquè creu que la seva conducta està arribant massa lluny i la situació s’està tornant insostenible; la resposta del samurai no és una altra que divorciar-se d’ella i enviar-la de tornada amb els seus pares juntament amb els seus dos fills petits. El fill gran, anomenat Ōishi Chikara, decideix quedar-se amb el seu pare, qui llavors compra els serveis d’una concubina. En assabentar-se del succeït, Kira retorna al seu sogre la meitat dels homes que li havia prestat.

Mentrestant, alguns dels altres rōnin tornen a Edo i aconsegueixen infiltrar-se a casa de Kira per així recopilar tot tipus d’informació sobre la casa en si i sobre els soldats i la resta de servents. Un d’ells arriba fins i tot a casar-se amb la filla del constructor de l’edifici, aconseguint així un plànol del mateix. Tota aquesta informació, òbviament, és enviada a Ōishi.

Quan creu que ha arribat el moment oportú, havent passat més d’any i mig des de la mort d’Asano, Ōishi torna a Edo en secret. Una nit de gran tempesta de neu els 47 rōnin, entre els quals s’inclou Chikara, es reuneixen i decideixen que a mitjanit atacaran per fi la casa de Kira. Planegen dividir-se en dos grups: un dirigit per Ōishi que atacarà per la porta principal i un altre capitanejat pel seu fill Chikara, que entrarà per la porta posterior. Es posen en marxa a l’hora acordada i, en arribar, envien un missatger a les cases veïnes informant del que es proposen fer i assegurant que no es farà cap mal a ningú més ni es provocarà cap incendi ni res que pugui posar en perill a les cases properes. Es divideixen en els dos grups tal com estava planejat i quatre homes grimpen als murs exteriors per arribar al pati i assegurar-se que els habitants de la casa estan a l’interior dormint tranquil·lament, a més entren a la garita en la qual descansen els guàrdies i els lliguen, perdonant les seves vides. Els rōnin que es troben en l’exterior de la casa fan saltar els taulons que tanquen les portes utilitzant uns grans martells i, cada grup pel seu costat, entren al recinte. Deu d’ells es col·loquen sobre la teulada armats amb arcs per evitar que algú de la casa pugui fugir i demanar reforços. Una vegada que tots estan preparats, Ōishi fa sonar un tambor, el senyal acordat per començar l’atac.

En sentir el soroll del tambor, una desena d’homes de Kira es desperten i corren a la porta principal per defensar la casa, enfrontant-se als rōnin, mentre que Kira, amb la seva dona i les seves serventes, corre a refugiar-se dins d’un amagatall. Els rōnin aconsegueixen acabar amb aquests primers soldats que els surten al pas sense sofrir cap baixa pel seu bàndol, i es reuneixen amb el grup de Chikara. En aquest moment sorgeix un nou grup de soldats i comença així un feroç combat, mentre els arquers acaben amb la vida d’alguns missatgers enviats a demanar ajuda al sogre de Kira. Després de la batalla, només tres homes s’interposen entre els rōnin i l’habitació de Kira, els seus tres millors guerrers. Ōishi ordena al seu fill, de només setze anys, que els ataqui, i Chikara es llança a per ells, acabant amb la vida d’un mentre els seus companys s’encarreguen dels altres dos. No quedant ja cap soldat, entren a les dependències de Kira i troben allà únicament al seu fill, Uesugi Tsunanori [Mitford li diu Kira Sahioye, segurament el seu nom abans de ser adoptat pel clan Uesugi al que pertanyia la seva mare], qui els ataca però és ràpidament reduït. Davant l’absència de Kira, els rōnin es divideixen en grups i comencen a registrar la casa, trobant només dones i nens. Ōishi toca el futón de Kira i, en notar que encara està calent, insisteix que no pot estar gaire lluny. Desesperats, els rōnin decideixen fer un últim intent abans de, si no troben al seu enemic, fer-se tots seppuku allà mateix. Llavors, darrere d’una pintura a l’habitació de Kira, descobreixen un forat a la paret; un d’ells entra per ell i va a parar a un fosc rafal, en el qual és atacat per dos soldats a qui aconsegueix resistir prou perquè arribin alguns dels seus companys i s’encarreguin d’ells. Temptejant amb la seva llança en el racó més fosc del rafal, el rōnin que primer s’havia introduït pel forat clava la seva fulla en un cos i s’escolta un crit de dolor, havia ferit a un home.

El treuen a l’exterior i li pregunten el seu nom, negant-se ell a respondre fins que Ōishi el reconeix com a Kira Yoshinaka, confirmat a més per la cicatriu que té al front, la mateixa que li havia causat Asano Naganori un any i mig abans. En aquest moment, Ōishi s’agenolla davant Kira i, amb gran respecte, li explica qui són i a què han vingut, després del que li demana que es faci seppuku i s’ofereix a actuar com el seu ajudant tallant-li el cap en acabar. Kira no respon per molt que els rōnin hi insisteixen, per la qual cosa Ōishi ordena als seus homes que el posin de genolls i li talla el cap usant la mateixa fulla que havia usat Asano per acabar amb la seva pròpia vida. Una vegada aconseguit el seu objectiu, els rōnin s’asseguren d’apagar qualsevol llantia o foc que pogués haver-hi a la casa per no provocar un incendi i, amb el cap de Kira dins d’una galleda, es marxen del lloc.

Anant de camí al Sengakuji, temple en el qual estava enterrat Asano, es fa de dia i, havent-se difós ja la notícia del que ha succeït, són molts els que surten a la trobada dels rōnin per mostrar-los el seu respecte i admiració. Fins i tot el daimyō Matsudaira Suketoshi (no estic completament segur que es tracti d’aquest daimyō, Mitford usa de nou cognom i càrrec, Matsudaira Aki-no-Kami, però tot sembla indicar que així és) es prepara per ajudar als 47 rōnin en cas que siguin atacats per les tropes del sogre de Kira, quelcom que els rōnin també temen però que finalment no succeeix. Cap a les set del matí passen per davant del palau del senyor de Sendai, Date Tsunamura (Mitford usa Matsudaira Mutsu-no-Kami, però estic gairebé segur que es refereix a Date Tsunamura, besnét del famós Date Masamune, doncs els senyors de Sendai tenien el dret a usar el cognom Matsudaira i Tsunamura era el senyor d’aquesta província quan van succeir aquests fets), qui mana a un dels seus consellers a parlar amb Ōishi i convidar-los a menjar alguna cosa i descansar, els rōnin accepten de bon grat la invitació, encara que sense demorar-se gaire. Quan arriben per fi al Sengakuji els hi està esperant ja l’abat del temple, qui els porta a la tomba del seu senyor, Asano Naganori. Renten el cap a un pou proper, la col·loquen com a ofrena sobre la tomba del seu senyor i resen unes oracions en el seu honor. En acabar, Ōishi fa lliurament a l’abat d’una quantitat de diners i li demana que s’encarregui de l’enterrament de tots ells una vegada hagin mort. Després de tot això, es limiten a esperar ordres del shōgunat.

La Cort Suprema es reuneix i acaba decidint que els 47 rōnin han de morir per seppuku, després d’això els seus cossos són portats al Sengakuji i enterrats enfront de la tomba d’Asano Naganori. Molta gent acudeix a partir d’aquest moment a resar al costat de les tombes dels rōnin, entre ells, el samurai de Satsuma que havia insultat i escopit a Ōishi a Kyoto, que demana disculpes públicament pel seu comportament equivocat i, com a compensació, es fa seppuku allà mateix. És enterrat al costat de les altres tombes, sent la seva la número 48.

– – – – –

En acabar el seu relat, Mitford ens explica que en una ocasió va poder inspeccionar les restes dels 47 rōnin que es guarden al Sengakuji i que mostren al públic una vegada a l’any, principalment peces de roba feta esquinçalls i el que queda d’algunes armes i cotes de malla de fabricació casolana. A més, va poder també examinar alguns documents que els rōnin portaven amb ells, com el plànol de la casa de Kira que havia aconseguit el que es va casar amb la filla del constructor; un paper del que portaven una còpia cadascun, en el qual s’explica les raons i el pla dels rōnin, signat per Ōishi; i un altre escrit que van col·locar sobre la tomba d’Asano juntament amb el cap de Kira en el qual, de nou, s’explica el succeït i es dedica la gesta a la memòria del seu senyor. Un altre document d’allò més curiós és el rebut que guarda el temple donant fe de la devolució del cap de Kira a la seva família, com si es tractés de qualsevol objecte o mercaderia. Per acabar, Mitford ens explica a manera d’anècdota que el 1868 i vivint ell mateix a poca distància del Sengakuji, va acudir al temple un rōnin que, després d’haver sol·licitat servir a cert daimyō rebent una negativa com a resposta, es va prostrar davant la tomba d’Ōishi Chikara per resar i tot seguit es va fer seppuku allà mateix; sabem dels motius gràcies a un paper que portava damunt en el qual s’explicava la seva història.

Després de l’atac, el govern es va trobar davant d’un dilema moral, ja que, d’una banda el comportament “públic” dels rōnin era mereixedor del pitjor dels càstigs, en haver atacat a un oficial del shōgunat, però d’altra banda, el seu comportament “privat” havia estat exemplar, en demostrar una gran lleialtat cap al seu senyor; a més es van rebre innombrables peticions de clemència per part del poble i la societat del moment. Així, el shōgunat va consultar fins i tot a savis moralistes confucians sobre quina decisió prendre, arribant al final, gairebé dos mesos després, a una decisió salomònica: els rōnin mereixien la mort, però s’havien guanyat el dret a que aquesta fos el més honorable possible, morint per seppuku en lloc de simplement tallar-se’ls el cap com a vulgars criminals. A més, des d’un punt de vista pràctic, la venjança va aconseguir un objectiu addicional, el shōgunat va decidir restablir la casa Asano, permetent al germà menor d’Asano Naganori heretar el títol i les possessions, encara que aquestes van passar a ser una desena part de les quals solien ser.

Un dels motius pels quals la història dels 47 rōnin es va fer tan popular a Japó des d’aquell mateix moment és que en l’època es tenia la sensació general que el món urbà i els interessos comercials estaven desplaçant les velles tradicions i valors, especialment dels samurais. Des de feia un segle, els samurais ja no eren necessaris com a classe guerrera, doncs el país estava per fi unificat i en pau, per la qual cosa diversos pensadors van reflexionar sobre quin havia de ser el seu paper dins la societat. Un d’ells va ser Yamaga Sokō (1622-1685), un filòsof d’origen samurai que va estudiar els clàssics xinesos des de ben petit, estudiant amb el mestre neo-confucià Hayashi Razan a Edo. Sent ja gran, Sokō va renegar del neo-confucianisme, defensant una aproximació als ensenyaments de Confuci des d’una altra perspectiva, menys metafísica i més ètica. Va decidir llavors abandonar Edo i marxar-se a viure al feu d’Akō, per dedicar-se a la reflexió sobre el paper de la classe samurai, que en un període de pau no produïa cap benefici tangible. Va arribar a la conclusió que el paper dels samurais era el de ser un exemple moral per a la resta de classes, especialment en allò referent al compromís amb el deure. Així, el llegat de Sokō és un dels pilars sobre els quals s’assenta el que es coneix com l’ètica samurai, el famós bushidō, al costat d’altres textos cèlebres com Hagakure de Yamamoto Tsunetomo, de 1716, o el Gorin no sho del popular guerrer Miyamoto Musashi. Sokō està especialment lligat a la història dels 47 rōnin perquè, vivint a Akō, va ser mestre del mateix Ōishi Yoshio.

Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “Els 47 rōnin” a HistoriaJaponesa.com, 2012.