La guerra Russo-Japonesa (1904-1905), un inesperat triomf

Japó va declarar la guerra a Rússia el 10 de febrer de 1904, l’endemà passat d’atacar per sorpresa la base russa de Port Arthur; al llarg d’any i mig es desenvoluparien una sèrie de combats terrestres sobre sòl de Corea i Manxúria així com marítims al Mar de Japó i a la Mar Groga; el final del conflicte es data el 5 de setembre de 1905 amb la signatura del Tractat de Portsmouth.

Són variats i nombrosos els factors que van portar a l’esclat del conflicte, sempre dins del context de la carrera colonialista de les potències occidentals a l’Àsia i de l’afany japonès per “catching up with the West” que havia portat al país a la Guerra Sino-Japonesa de 1894. La victòria en aquesta guerra va fer que Japó comencés a formar el seu propi imperi, quelcom que va posar en guàrdia a les altres potències. Rússia, que tenia els seus propis interessos a Manxúria i Corea, ràpidament va convèncer a França i Alemanya, en el que es va dir la Triple Intervenció, de persuadir a Japó perquè retornés a Xina la recentment adquirida península de Liaodong pel bé de l’estabilitat a la regió.

Això va comportar un gran malestar a Japó, augmentat a causa de l’auge nacionalista que la victòria sobre Xina havia promogut, situació que es va agreujar quan, en 1898, només tres anys més tard, Rússia va aconseguir que Xina li cedís la mateixa península de Liaodong, amb el que per fi podia comptar amb un port al Pacífic prou meridional com per a no congelar-se a l’hivern, Port Arthur. Dos anys després, quan exèrcits de diferents països van ajudar a sufocar a Xina l’anomenada Rebel·lió dels Boxers, Rússia va decidir no retirar les seves tropes un cop terminat el problema i ocupar Manxúria, provocant així les protestes de Regne Unit i Japó, tots dos amb interessos a la zona i contraris a que Rússia completés la construcció del seu traçat ferroviari a Manxúria. El govern japonès va iniciar una sèrie de negociacions amb Moscú, però davant la impossibilitat d’aconseguir un acord, el conflicte es va fer cada vegada més proper. Tòquio va signar una aliança amb el Regne Unit en 1902, per la qual es garantia la neutralitat britànica en cas d’una guerra amb Rússia i el suport si una quarta potència s’unís als russos, aquesta aliança “marked the final and full ‘arrival’ of Japan in international society; it now became a player in world diplomacy” (Jansen 2000). Així, amb la seguretat que aquest tracte els proporcionava, amb més de la meitat del seu pressupost destinat a l’exèrcit des de 1897 i després d’un nou fracàs de les negociacions, Japó va declarar la guerra a Rússia.

Les tropes japoneses van creuar el riu Yalu, a Corea, i van avançar cap a Manxúria, on van prendre la península de Liaodong i van començar el setge a la fortalesa de Port Arthur, que va durar cinc mesos durant els quals el General Nogi va llançar atacs de forma continuada, sense reparar en les baixes que el seu exèrcit sofria, inclòs el seu propi fill, fins a aconseguir la rendició enemiga. Dos mesos després, al març de 1905, es va conquerir Mukden, la capital de Manxúria. A l’inici de la guerra, Rússia havia decidit enviar a la zona la seva flota del Bàltic que, després d’un llarg i accidentat viatge que va durar mesos i en el que pràcticament van haver de fer la volta al món, va arribar per fi al maig, encara que només per a ser interceptada i enfonsada ràpidament per la flota de l’Almirall Tōgō. La guerra fins a aquest moment havia causat un gran nombre de baixes i un cost econòmic difícil de mantenir per a tots dos bàndols, per la qual cosa Japó va demanar en secret a Theodore Roosevelt, president dels Estats Units, que fes de mediador del procés de pau. Així, tots dos països van signar el Tractat de Portsmouth i la guerra es va donar per acabada.

Rússia havia estat derrotada i Japó va obtenir diversos importants territoris en compensació, però no va rebre cap indemnització econòmica, la qual cosa va provocar un gran descontent en l’opinió pública japonesa i va accentuar el nacionalisme radical, “a new generation, fed less on the idealism of the early restoration than on the hysterical chauvinism of the latter, more bellicose period, began to make itself felt” (Buruma 2003), amb una nació unificada que donava suport al seu exèrcit sota el símbol de l’emperador. La guerra va marcar un punt d’inflexió en el qual Japó va haver de decidir quins serien els seus següents passos, una vegada havent-se lliurat definitivament del risc de caure sota el control de les potències colonials.

Pel que fa a la reacció a la resta de països, el món sencer va quedar sorprès davant la primera victòria d’un país no-occidental sobre un país occidental, i es va prendre definitivament de forma seriosa a Japó, que havia demostrat haver après com una nació es converteix en una potència. La victòria japonesa va potenciar sentiments nacionalistes existents a tot el món, especialment en colònies i amb més sentit encara a l’Àsia, va canviar la forma en què els pobles colonitzats van mirar les seves metròpolis.

Al mateix temps, s’havia assistit a un conflicte a una escala fins llavors desconeguda, que segons premsa de l’època “it had at last come to be a depressing burden upon the conscience of the world not easy longer to bear” (The Advocate of Peace, 1905). Motius propis del seu moment històric, les ambicions imperialistes de tots dos bàndols, amb el matís pel costat japonès de la cerca de la supervivència, objectiu prioritari de tota potència, s’havien combinat amb el potencial bèl·lic que la tecnologia del moment posava a la seva disposició. De fet, alguns autors com John W. Steinberg parlen de la Guerra Russo-Japonesa com la “World War Zero”, afirmant que “the Russo-Japanese War conflict looked more like World War I than anything that had occurred previously” (2008). Certament, es va tractar d’un conflicte en el qual totes les potències van estar implicades, encara que no de forma directa, sí mitjançant acords o aliances, ja fos amb Rússia o amb Japó, i finançament.

D’altra banda, i per concloure, dir que hi podem veure clarament les llavors d’allò que seria la Guerra del Pacífic, amb l’escalada nacionalista i militarista japonesa, el seu paper com a autoproclamat líder a l’Àsia Oriental, així com la desconfiança cap al creixent poder dels Estats Units a la zona i els recels per la forma en la qual aquests havien conduït la situació durant la negociació del Tractat de Portsmouth.

Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “La guerra Russo-Japonesa (1904-1905), un inesperat triomf” a HistoriaJaponesa.com, 2012.