La missió jesuïta a Japó, segles XVI-XVII

L’arribada dels europeus a Àsia a mitjans del s.XVI ens ofereix sens dubte un interessantíssim objecte d’estudi des de nombroses disciplines i una infinitat de punts de vista. Un moment en el qual podríem aplicar ja un terme que ens sembla molt contemporani, el de la “globalització”, ja que tant mercaderies com idees van començar a moure’s a un nivell pràcticament mundial. Es tracta de la trobada entre dues civilitzacions que, encara que mai havien estat mútuament tancades al llarg de la història, sí podríem dir que s’havien ignorat considerablement. I no parlem d’una trobada entre “descobridors i descoberts”, com es dóna en molts altres llocs, parlem d’un descobriment mutu en el qual, com sol ocórrer, les diferències respecte a l’Altre són el més cridaner, encara que siguin les similituds les que permeten un acostament i, fins a cert punt, un enteniment.

En aquest article em proposo analitzar breument un aspecte específic d’aquesta trobada històrica, el de l’estratègia duta a terme per la Companyia de Jesús en la seva missió d’evangelitzar part d’Àsia Oriental, concretament Japó. És aquest un tema que dóna sens dubte para milers de pàgines, però aquí es tracta únicament de fer una petita introducció, un acostament a la qüestió, que ens permeti conèixer el mecanisme utilitzat per l’Església Catòlica en la seva missió per terres japoneses.

Després de la caiguda de Constantinoble en mans de l’imperi turc en 1453, la Ruta de la Seda va quedar interrompuda i els països europeus en general es van veure obligats a buscar una nova manera d’arribar a Àsia, on podien proveir-se, entre altres béns, d’espècies, quelcom que des de la nostra situació actual pot semblar-nos una trivialitat però que en l’època podia ser completament necessari de cara a mantenir el menjar durant l’hivern, “it was this domestic but universal problem which instigated the trade in spices” (Cary-Elwes, 1957). A més, des d’un punt de vista religiós, Europa es trobava immersa en una veritable revolució a causa del cisme dins del si de l’Església Catòlica, després de les vàries escissions protestants, la Reforma, la Contrareforma i la Inquisició. Per tot això, el nombre de catòlics, aquells que encara seguien al Papa i a Roma, es va veure tremendament minvat i els països catòlics van veure un motiu més per llançar-se a descobrir noves terres en les quals poder aconseguir fidels a la seva doctrina, “in the enthusiasm generated by the Counter-Reformation and to compensate for losses to Protestantism in Europe, dedicated Catholic missionaries were sent (…) throughout the world” (Mungello, 1999). Però no són motius l’única cosa que es necessita perquè un procés com aquest s’engegui, és de la mateixa manera necessari comptar amb els mitjans que ho possibilitin; i l’Europa del s.XV comptava ja amb una tecnologia i una ciència suficients per llançar-se a mars desconeguts amb unes mínimes garanties. Curiosament, aquests avenços provenien del coneixement del mateix enemic al que s’estava expulsant d’Europa.

Van ser Portugal i Espanya (Castella, més concretament) les dues potències que es van embarcar a la recerca de les Índies, repartint-se el món amb el beneplàcit del Papa mitjançant el Tractat de Tordesillas el 1494 i seguint cadascuna d’elles una ruta diferent. Per al tema que ens ocupa aquí, ens interessa especialment la missió de Portugal, els seus comerciants, vorejant tota Àfrica i Índia, van posar un peu a Xina ja el 1514, encara que trigarien encara quatre dècades a poder establir un assentament comercial a Macau el 1557, i van arribar a costes japoneses el 1543. La missió comercial va anar de la mà de la religiosa, jugant-ne l’Església un paper fonamental i convertint-se en intermediaris entre la civilització occidental i les d’Àsia Oriental. Per a això, Portugal i el Papa comptaven amb la recentment fundada, el 1540, ordre de la Companyia de Jesús, formada pels homes més i millor preparats de l’Església, una espècie de cos d’elit intel·lectual, altament disciplinats i versats en tot tipus de coneixements. Durant els anys en els quals únicament Portugal va tenir tractes amb Japó i Xina, serien els jesuïtes els únics religiosos occidentals a la zona.

Francisco Javier, un dels fundadors de la Companyia de Jesús juntament amb Ignacio de Loyola, és el veritable pioner en la missió de portar la religió catòlica a Japó, lloc on desembarca el 1549 després de vuit anys encarregant-se de la mateixa tasca en altres zones d’Àsia. Però, a diferència de tots aquests llocs, a Japó ha de ser ell qui comenci a construir la seva empresa des de zero, doncs encara que feia sis anys que els primers portuguesos havien arribat al país, eren aquests comerciants que havien limitat a això la seva activitat i a més de forma molt esporàdica. Així, Javier i el seu petit grup han de començar la tasca evangelitzadora sense ningú que hagi aplanat el camí i sense tenir amb prou feines informació, malgrat portar més d’un any intentant recaptar notícies sobre el país, l’idioma i els costums.

Abans de prosseguir, cal recordar que, encara que actualment podem veure el concepte de raó, al que solem anomenar ciència, com a oposat al de religió, en l’època de Javier la religió s’assenta sobre la raó, una raó que ens ha de portar a descobrir els principis morals universals, allò que està bé i allò que està malament, uns valors únics, iguals i necessaris a tota la humanitat. I Javier, a més, és un fervent defensor d’aquesta forma de pensar tomista, creu que l’ús de la raó ha de portar, necessàriament, a l’acceptació de la fe catòlica com a única i veritable.

Per això, quan arriba a Japó i descobreix que els seus habitants són “gentes que se rigen sino por razón”, és molt optimista i pensa que necessàriament es faran cristians una vegada se’ls convenci utilitzant arguments racionals. A més, el fet que en tot el territori s’utilitzi una mateixa llengua i que ja existeixin diferents doctrines religioses, afegeix més motius per ser optimista i dir que “esta isla de Japón está muy despuesta para en ella se acrecentar mucho nuestra santa fe”. Des d’un primer moment, queda fascinat pel país i els seus habitants, com es demostra quan diu “entre gente infiel non se hallará otra que gane a los japanes”. Per això es mostra completament contrari a cap tipus d’invasió ni imposició per la força, per innecessari, doncs creu que s’atindran al poder de la raó.

Justament per la fascinació que li provoquen els japonesos, s’horroritza amb algunes pràctiques que des de la seva posició li resulten incomprensibles i contràries a tot raonament, com la sodomia practicada pels bonzes que, encara pitjor, no neguen i veuen com quelcom normal, sense entendre aquests el motiu de tant escàndol per part del jesuïta. Però Javier ens sorprèn en adduir aquestes pràctiques a motius culturals, de tradició i estructura social, lluny de la censura i inquisició practicades en la seva època.

Com a primera estratègia a l’hora d’abordar la seva missió, Javier adopta una forma d’actuar propera al mètode antropològic: abans d’actuar passa per una fase d’observació i atenció a quant li envolta, a més de dedicar-se a l’aprenentatge de la llengua. Això últim ho veu com quelcom prioritari i fa que es comencin a traduir textos religiosos al japonès, amb la dificultat que comporta la traducció de termes d’un univers mental a un altre completament diferent. Aquestes dificultats, creu Javier, es podran salvar gràcies a la força de la raó i els conceptes que són comuns en tots els homes i societats. A més, a Japó va aprendre ràpidament que una cultura diferent requeria uns mètodes diferents, “la Compañía de Jesús debía adaptarse a la cultura local si deseaba lograr éxito en la evangelización de las tierras asiáticas” (Zhang, 1997).

Malgrat veure als bonzes com a rivals, comença a visitar-los assíduament en els seus monestirs per dialogar amb ells, preguntant i fent-se escoltar, amb la creença que hi haurà un enteniment, ja que aquests són estudiosos i homes de raó, i arriba fins i tot a fer-se amic d’algun d’ells. El diàleg entre cultures amb bases de pensament tan diferents porta a qüestionar-se els dogmes monolítics, tant els d’una com de l’altra, fent sorgir dubtes sobre temes que, de no donar-se la trobada, mai es veurien qüestionats i, justament, compartir aquestes diferències és una forma d’aproximar-nos i igualar-nos a l’Altre. En aquesta trobada de postures antagòniques, la raó haurà d’actuar com a àrbitre imparcial i no cap un altre resultat, creu Javier, que la victòria de la veritat, això és, la doctrina catòlica.

I, encara que amb la finalitat de combatre’ls, i fer-los veure a ells i a la seva societat que estan equivocats, Javier es llança al coneixement de l’Altre des de dins, quelcom que és tota una novetat, i ens dóna una nova mostra de la seva capacitat d’adaptació. En observar la societat japonesa, s’adona que ha de modificar les formes si vol arribar a la gent, per la qual cosa comença a vestir els seus actes i cerimònies de gran pompa i etiqueta, en adonar-se del gust per aquest tipus de costums que té el poble japonès. Veiem així que no vol imposar la seva forma de vida per força i en totes les seves facetes, com sí s’ha fet en la pràctica totalitat de llocs recentment descoberts on s’ha introduït la fe catòlica. Malgrat venir d’un món d’idees universals i veritats absolutes, Javier veu ràpidament la peculiaritat i singularitat de Japó. Per això recomana que de llavors d’ara endavant, només els millors missioners i “pesoas de muita esperentia” siguin enviats a aquestes terres.

Torna a mostrar-se molt obert a modificar normes arribat el cas específic quan recomana al seu successor, Cosme de Torres, com a norma per a Japó que “nao sendo cousa que fose ofensa do Señor, parese que seria de muito proveito nao mudar nada”. Encara que el mateix Javier, de vegades, sembla oblidar-se d’aquesta capacitat d’adaptació amb que ens sorprèn sovint i, no en poques ocasions, perd els estreps i les formes, caient en descortesies i ofenses que, donat l’alt valor que els japonesos donen al protocol, taquen el missatge que vol transmetre fent que aquest sigui rebutjat directament per arribar en la forma en que arriba. Això ens ensenya que sota la raó, l’ordre i l’organització, s’amaga una persona amb emocions i passions, creences i pors, donant-se així una barreja d’ambdues facetes: no existeix una racionalitat pura.

I és aquest vessant humà el que porta a Javier a una activitat gairebé frenètica i li fa, després de només dos anys i mig, deixar Japó el 1551 rumb primer a Índia i després a Xina, en aprendre que els japonesos atribuïen a Xina el paper de bressol de la cultura i la saviesa d’Àsia, la qual cosa el va portar a pensar que es feia necessari convertir a Xina primer per després fàcilment convertir els països sota la seva influència cultural. El navarrès va morir el 1552, sense haver aconseguit arribar més que a les portes de l’Imperi Xinès, però sens dubte les estratègies que ell va començar a desenvolupar i planificar durant la seva estada a Japó van marcar el caràcter de la missió jesuïta a Àsia. A Francisco Javier se l’ha anomenat “l’Apòstol de les Índies” i l’Església Catòlica l’ha tingut com a exemple de missioner en terra infidel, arribant a canonitzar-lo com a Sant Francisco Javier el 1622 i nomenar-lo patró de diferents llocs i obres.

Les dues figures clau que reprendrien l’estratègia adaptativa de Francisco Javier van ser les dels jesuïtes italians Alessandro Valignano i Matteo Ricci, el primer de forma especial a Japó i el segon a Xina.

Va voler la casualitat que els portuguesos i espanyols arribessin a Japó quan el país es trobava encara immers en l’anomenat periode Sengoku, que durava ja més d’un segle i estava prop d’acabar. Com el seu nom indica (“període del país en guerra”), el país es trobava en una guerra constant entre diferents daimyō, sense que cap d’ells acabés d’imposar-se sobre la resta per unificar i controlar tot Japó. Per això, molts d’ells es van mostrar encantats amb l’arribada dels occidentals, que, a més de la seva nova religió, una religió més al cap i a la fi, podien ser uns magnífics aliats de cara a aconseguir el lloc de shōgun gràcies a les seves armes de foc i un possible comerç que aportés grans beneficis. És així com molts daimyō van autoritzar als missioners a pregonar la seva fe entre els seus súbdits i fins i tot alguns es van convertir al Cristianisme ells mateixos, sobretot en la part sud-oest del país. Va ser molt important també el suport d’Oda Nobunaga, primer dels tres líders militars que aconseguirien posar fi a l’etapa de guerres civils i unificarien el país, qui va recolzar als missioners per acabar amb algunes sectes budistes que se li oposaven; hem de recordar també que una de les causes de l’inesperat èxit d’Oda sobre els seus adversaris va ser la utilització d’armes de foc occidentals. Gràcies a aquesta situació favorable para els interessis jesuïtes, ja en 1582 es creu que a Japó hi havia entorn de cent cinquanta mil cristians i unes dues-centes capelles.

En el curt període de temps que va durar aquesta trobada, amb prou feines un segle, Japó passaria per diferents fases (guerra civil entre nombrosos daimyō, govern d’Oda Nobunaga, govern de Toyotomi Hideyoshi, govern de Tokugawa Ieyasu) que afectarien de diferent forma al destí de les relacions entre el país i les missions occidentals.

Si Francisco Javier va veure ràpidament que per dur a terme la seva empresa en un lloc com Japó era necessari emprendre un procés d’adaptació, japonitzar-se, Alessandro Valignano ho va tenir més clar encara i ho va portar a terme d’una forma completa, organitzada i reglamentada.

El jesuïta napolità té un perfil diferent, pertany a una altra generació i s’ha educat en un altre ambient, imbuït d’idees renaixentistes que s’aproximen a la teologia des d’un punt de vista més racionalista, no tan carregat de dogmes monològics, gairebé relativista. Des que és nomenat visitador, té molt clar que vol fer les coses a la seva manera, per la qual cosa des d’un principi reclama major autoritat i competències per aplicar-la, vol poder fer i desfer, sense haver de consultar a Roma cada pas que dóna. I això és a causa d’un altre dels seus principis: el de l’experiència com a font de raó. Si ell ha de ser qui estigui a Japó, o a qualsevol de les altres places jesuïtes a Àsia, ell serà qui conegui les característiques i costums del lloc, per la qual cosa hauria de ser ell qui prengués les decisions i no aquells que estan a milers de quilòmetres de distància, en la seva opinió, cecs i ignorants. Donar-li tanta importància a l’experiència com a base del coneixement porta a un coneixement canviant, no estàtic, doncs depèn de l’experiència, i aquesta és diferent en cada context. Veiem aquí doncs, cert relativisme, sempre sense sortir-nos del marc general de pensament de l’època, orientat a veritats essencials de tipus universal i, més encara, d’una Església en la qual encara resona el Concili de Trento i la seva actitud unificadora.

Però aviat decideix posar-se a la feina i per a això, i segons la seva creença de que només l’experiència porta al coneixement, passa el seu primer any senzillament recol·lectant informació, convertint-se en una esponja que absorbeix tot el que passa al seu voltant, una estàtua muda que observa i escolta, però no fa res. Un mètode semblant havia usat el seu predecessor Francisco Javier, però Valignano ho porta més a l’extrem, dedicant-li molt més temps, “quedé en aquel primer año confundido y a el segundo ya hombre comença a tener mejores ojos y a poder por la experiencia juzgar las cosas mejor y este que es agora el tercero començava a saber como se debe governar Japón, despues de haverlo visto y corrido todo, y oydo de todos los pareçeres”. Per poder transmetre part de la seva experiència a aquells dels quals depèn, es llança a plasmar-la per escrit detalladament, de forma gairebé etnogràfica. Fins i tot decideix enviar proves vivents a Roma, una expedició de quatre joves cristians pertanyents a les elits japoneses, en la seva obstinació per fer entendre als seus superiors, partidaris de formes d’actuació universals, la peculiaritat de Japó i la necessitat d’actuar també de forma peculiar.

El següent pas a acumular experiència és reflexionar llargament sobre ella, per arribar a conclusions basades únicament en la raó, conclusions que caldrà posar en pràctica encara que calgui saltar-se algunes de les normes que li marca Roma. I el que li diu la raó és que als japonesos “es necesario llevarlos a su modo”, ràpidament s’adona que, donada la impossibilitat d’arribar a conèixer els costums japonesos per complet, el futur del Cristianisme a Japó passa necessàriament per la creació d’una Església japonesa, amb germans, pares i fins i tot càrrecs superiors japonesos. Dit ara, en la nostra època, això, com gran part de les decisions de Valignano, pot semblar lògic, però cal recordar que la seva visió és completament innovadora i polèmica en el seu moment. Aquesta Església, a més, “no se puede en ninguna manera lleuar por las leyes de Europa”, perquè creu que aquestes lleis introduirien o tractarien d’introduir, a més de la fe cristiana, els costums i maneres occidentals, que serien rebutjats a Japó, fent el rebuig extensiu al Cristianisme en si. Veiem així que Valignano no oblida que el seu objectiu final és el de convertir infidels, però ho vol fer pel mètode que considera més efectiu, en aquest cas, l’adaptació i particularització. Arriba al punt de pretendre aplicar un filtre al mateix Evangeli, mantenint-ne l’essència, la columna vertebral, però adaptant la resta de manera que les parts menys importants no entrin en conflicte amb la forma de pensar pròpia dels japonesos i acabin fent fracassar tota la missió.

I fins que arribi el moment en què aquesta Església japonesa pugui funcionar per si sola, els jesuïtes occidentals han de japonitzar-se com a únic mètode per aconseguir els seus objectius reeixidament. De nou, Francisco Javier i el seu successor Cosme de Torres havien donat passos en aquesta mateixa direcció però, també aquesta vegada, Valignano ho porta tot molt més allà. Planeja i organitza una estratègia completa i global, específica fins al detall i, encara que la comunica a Roma per a la seva aprovació, decideix engegar-la immediatament ja que no pot esperar els quatre anys que pot trigar un missatge a anar i venir del Vaticà. El motiu d’aquesta japonització és tan senzill i, als nostres ulls, lògic com ell mateix exposa: “porque vivimos entre ellos es necesario que nos acomodemos (a les seves maneres)”. Entén que un poble tan civilitzat i apegat als seus costums no els canviarà “aunque se hunda el mundo”. Així, elabora un conjunt de normes de comportament que ho abasta tot: no només han de parlar japonès o vestir, menjar i viure com ells, han de gairebé pensar com un japonès, copiar-los les maneres, els gestos, no deixar que les emocions arribin a reflectir-se en el semblant, una rèplica gairebé perfecta. En concret, han de ser com els seus homòlegs japonesos, això és, els bonzes, arribant fins i tot a dir “somos los bonzos de la religión cristiana”. Així, estableix un esquema comparatiu de la jerarquia dins d’una i altra institució, perquè cada jesuïta sàpiga a qui ha de semblar-se. Pot semblar que d’aquesta forma, en lloc d’anar a convertir a l’Altre, l’Altre ens ha convertit a nosaltres, però Valignano creu que aquesta adaptació està justificada i és necessària per aconseguir la perseguida fi de fer-los abraçar la fe cristiana, això és l’essència, la resta només l’embolica i per tant és prescindible. No només això, creu que abraçar una nova forma d’actuar, gairebé una nova identitat, els dóna una oportunitat única que han d’aprofitar, i el que no la vulgui aprofitar, estableix taxativament, ha de tornar-se a Europa immediatament. Es tracta d’intentar formar part d’un uchi al que fins ara no s’ha pogut accedir per venir el missatge vestit de diferència i alteritat.

Canviar els propis costums per emmotllar-se i fins i tot arribar a adoptar els de l’Altre requereix un exercici previ de donar un valor propi a l’alteritat, i posar-la a la mateixa altura que allò propi, traient a aquest del lloc central i únic veritable en el qual fins a aquest moment s’havia col·locat. Requereix doncs lliurar-se de tot prejudici i adoptar un pensament relativista, entenent que cada societat té unes formes de funcionar, i que aquestes són, fins i tot les que puguin semblar més terribles a la nostra mirada, les més justes per a aquesta societat i no han de ser demonitzades encara que no es comprenguin. Per això intenta trobar raons culturals, com ja faria en part Francisco Javier, per a aquelles contradiccions que troba en un poble tan civilitzat, com la presumpta tendència al suïcidi, a la mort d’altres, a l’avortament i infanticidi o fins i tot a la sodomia. No només busca raons de forma empàtica per a aquestes pràctiques, les compara amb altres similars dutes a terme a la Roma clàssica per portar a qui l’escolta o el llegeix a tenir aquesta mateixa visió oberta, flexible, tan poc usual en el seu temps. Com avançat al seu temps és l’ús que fa, si no de la paraula per no comptar en aquest moment amb aquest significat, del concepte de cultura, que és del que al cap i a la fi està parlant quan relativitza els costums de cada societat.

Com podem suposar, aquesta innovadora i revolucionària forma de pensar i actuar de Valignano es va trobar no en poques ocasions amb el rebuig de Roma, la qual cosa li irrita profundament i ho atribueix, de nou, a la visió plana i esbiaixada que des d’allí es té de Japó per no tenir experiència directa d’ell. Acquaviva, el seu superior, no ha pogut separar la forma del contingut, el significat del significant, com ha fet Valignano en viure la realitat japonesa, per la qual cosa segueix veient a l’infidel d’una forma superficial i demonitza els seus costums incomprensibles, rebutjant que els propis jesuïtes hagin d’adaptar-se a ells en cap moment. Però, si Valignano ha entès que la societat japonesa es mou en el seu propi context, també el seu superior es mou en el seu propi i mereix ser vist amb la mateixa mirada relativista i oberta.

A més de basar-se en el principi de l’adaptació, l’estratègia jesuïta funcionava orientada de dalt a baix, el seu objectiu principal eren les elits polítiques i intel·lectuals, amb les quals a més els propis jesuïtes s’identificaven, i la conversió dels quals necessàriament comportaria la del poble pla. Una aproximació completament oposada a la d’altres ordres, com franciscans, dominics o agustins, tots ells, a més, més partidaris de la evangelització per imposició, com demostren les accions dutes a terme en el continent americà.

Amb l’arribada al poder de Toyotomi Hideyoshi el 1585, qui va finalitzar el procés d’unificació de Japó i va posar final al període Sengoku malgrat no poder ostentar el càrrec de shōgun i haver d’acontentar-se amb el de kanpaku, va començar una mala època per als cristians en terres japoneses. D’una banda, Toyotomi va començar a creure que els daimyō conversos rendien homenatge a l’Església Catòlica abans que al seu govern, i per un altre, va començar a sospitar que els sacerdots cristians eren només la avantguarda d’un futur intent d’invasió de Japó per part dels espanyols, que podrien afavorir a daimyō rebels per fer-lo caure. Aquesta idea es va veure reforçada per l’arribada d’Espanya a Japó, país que patrocinava l’ordre dels franciscans, arribats al país el 1587. Aquests eren molt diferents dels jesuïtes, acostumats a tractar amb els pobles indígenes dels territoris espanyols a Amèrica, no van voler emmotllar-se a les especials característiques del poble japonès ni van tenir una visió tan tolerant i relativista com els jesuïtes. A més, la seva estratègia era l’oposada a la de la Companyia de Jesús, els franciscans preferien actuar d’abaix a dalt, convencent primer a les classes més baixes i desemparades de la societat japonesa. Van començar llavors uns anys de repressió del Cristianisme, situació que acabaria amb la mort de Toyotomi el 1598 i la posterior ascensió al poder de Tokugawa Ieyasu, qui sí rebria el desitjat càrrec de shōgun.

Tokugawa estava molt interessat a establir vincles comercials amb Occident, per la qual cosa va tornar a atorgar certs beneficis als sacerdots espanyols i portuguesos. Encara que va anar desencantant-se progressivament en comprovar una vegada i una altra com Espanya semblava únicament interessada en la campanya evangelitzadora, a la qual donava total prioritat sobre qualsevol altre tipus de relació, per la qual cosa va començar a decantar-se per Holanda i Anglaterra, enemics de la Corona Espanyola, que també volien establir relacions comercials amb Japó i als quals no semblava interessar l’expansió del seu Protestantisme. A més, des de 1605, Tokugawa va comptar amb la interessantíssima figura de William Adams, pilot anglès que treballava per a Holanda, com a conseller personal en temes relacionats amb Espanya, Portugal i l’Església Catòlica. El 1606 el shōgunat va declarar il·legal el Cristianisme i el 1614 es va promulgar oficialment l’expulsió de tots els cristians i la prohibició completa d’aquesta religió a tots els japonesos, la qual cosa va provocar algunes revoltes i la mort de milers de creients. A més, aquesta ordre de 1614 va condemnar al fracàs l’anomenada Ambaixada Keichō, una expedició a Europa en la qual més de cent japonesos acompanyats d’un pare franciscà van visitar al rei Felip III i al papa Pau V.

Es creu que en el moment de la prohibició existien a Japó uns cinc-cents mil conversos, una xifra gens menyspreable en estar parlant d’una població total en aquell temps de vint milions d’habitants. Les prohibicions van anar ampliant-se, el 1623 els anglesos es van marxar del país voluntàriament, un any després es va expulsar als espanyols i entorn de 1638, després d’una rebel·lió cristiana a Shimabara, als portuguesos. Es va acabar prohibint l’entrada d’estrangers a Japó, així com la sortida de japonesos a l’exterior, situació que es mantindria durant tot el temps va durar el shōgunat Tokugawa, l’anomenat període Edo, gens menys que fins a 1868. Aquest tancament a l’exterior va tenir algunes excepcions, doncs els holandesos van seguir comerciant encara que amb moltes restriccions durant tot aquest temps, a més es va mantenir cert contacte amb Xina, Corea i les illes Ryukyu.

Sens dubte, el fet que l’arribada dels occidentals a Japó coincidís amb una etapa convulsa de transició entre dues èpoques va ser quelcom que va marcar enormement la trobada, no donant-se aquesta entre potències estables i unificades, i potser sigui aquest un dels principals motius perquè aquesta relació acabés de forma abrupta i, pràcticament, completa.

Al llarg d’aquestes pàgines he intentat explicar com, en un dels moments històrics de major trobada intercultural, una de les dues parts, la que pretenia aconseguir quelcom de l’altra, va optar pel pragmatisme i l’adaptació com a mètode per a l’obtenció d’uns interessos. En aquest cas, s’ha parlat d’interessos religiosos, però no cal oblidar que en tot aquest procés es va donar paral·lelament una missió comercial amb objectius molt més materials. El Catolicisme, o almenys el seu sector més intel·lectual, va donar mostra de ser capaç d’adoptar a Àsia una estratègia completament diferent a la utilitzada a Europa o a les noves terres del continent americà, en trobar-se amb un altre tipus de cultura i context. Es tracta d’un exercici d’adaptació que, malgrat ser part, no ens enganyem, d’una estratègia global darrere d’unes metes completament interessades, no deixa de ser una mostra de cert relativisme cultural.

Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “La missió jesuïta a Japó, s.XVI-XVII” a HistoriaJaponesa.com, 2013.