L’arribada de les armes de foc a Japó

El contacte entre Japó i Europa als segles XVI i XVII s’articula entorn de dos eixos principals, al meu entendre, l’impacte de l’arribada del cristianisme i el de l’arribada de les armes de foc. A més, són dos factors estretament relacionats, no pot explicar-se l’un sense l’altre, a pesar que fins ara amb prou feines havia tocat aquest tema a la web, per la qual cosa he decidit dedicar-li un article, encara que sigui breu.

Quan els primers europeus van arribar a Japó el 1543, el país portava des de 1477 immers en una sèrie de guerres civils que semblaven no tenir final, el conegut com a període Sengoku. Malgrat existir un govern central, el del shōgunat Ashikaga, aquest es trobava ja en un moment de completa decadència i el seu control només arribava a les àrees més properes a la capital, Kyoto, estant la resta del país dividit en una gran quantitat de territoris controlats per diferents daimyō –i per alguns monestirs budistes amb exèrcits de monjos guerrers–, que lluitaven entre si per guanyar noves terres. Cap d’ells era prou poderós com per fer-se amb tot Japó, a causa d’una sèrie d’aliances que s’establien i trencaven constantment depenent de quin bàndol estigués més prop de fer-se amb la victòria, un equilibri de poder que mantenia la situació en un estat de taules, sempre canviant però inalterable al mateix temps. Aquest llarg conflicte era quelcom molt inusual en un país l’anterior guerra civil del qual s’havia produït gairebé tres segles abans, entre dos bàndols definits, i havia durat tan sols cinc anys –les Guerres Genpei. Un poema anònim escrit entorn de l’any 1500 defineix perfectament la situació en la qual es trobava el Japó de l’època: “Un ocell amb / un cos però / dos becs / picotejant-se a si mateix / fins a la mort”. Alguns estudiosos defensen la idea que, per entendre completament aquest període, hauríem de pensar en Japó com un territori dividit en diferents països en guerra i no com un únic país en guerra civil.

Amb aquesta situació sostinguda de taules, en la qual cap dels principals clans podia fer-se amb tot el territori, van arribar a Japó els portuguesos, es tractava de comerciants que, entre moltes altres coses, tenien una cosa que podria desequilibrar la balança del conflicte bèl·lic generalitzat: armes de foc. La pólvora no era quelcom desconegut per als japonesos, s’havien enfrontat a ella tres segles abans en els dos intents d’invasió mongol en 1274 i 1281, i se sap d’un noble d’Odawara que va comprar el 1510 una pistola a un comerciant xinès –país on s’usaven alguns rudimentaris arcabussos–, encara que a Japó, fins a l’arribada dels europeus, aquestes armes no eren en absolut corrents.

Precisament el lloc on van desembarcar aquests primers portuguesos, l’illa de Tanegashima, donaria nom a Japó des d’aquest moment a aquest tipus d’arcabús. El daimyō local ràpidament va veure que aquestes noves armes podien marcar la diferència respecte a les espases, llances i fletxes que s’usaven fins llavors, i els primers arcabussos que es van vendre a Japó van aconseguir preus altíssims. Molts daimyō van posar immediatament als seus artesans armers a treballar en la fabricació d’arcabussos, còpies dels portuguesos, i en uns dos o tres anys ja havien aconseguit fabricar centenars d’ells, existint al país uns 300.000 cap a 1556. En poc temps, no només van ser capaços de copiar els models portuguesos sinó que van aconseguir fabricar arcabussos fins i tot de major qualitat que els originals, sobretot en els tallers de ferreria de la zona central del país.

Ja des de feia dècades les tàctiques militars japoneses havien sofert alguns canvis, sent el més significatiu el creixement de la importància de la infanteria, en detriment de la cavalleria; cada vegada s’utilitzaven més soldats a peu, anomenats ashigaru, armats principalment amb llargues llances, i menys quantitat de samurais a cavall, força principal dels exèrcits d’antany. Amb el creixement demogràfic en tot el país, els exèrcits empraven cada vegada un nombre major d’efectius; abans del segle XV era molt excepcional l’ús d’exèrcits d’algunes desenes de milers de soldats, la qual cosa requeria utilitzar els recursos de pràcticament tot el país, però Hideyoshi es va portar a Corea gairebé 160 mil efectius –amb cent mil més preparats a Japó– i la cèlebre Batalla de Sekigahara, en 1600, va enfrontar a dos exèrcits de gairebé cent mil soldats cadascun. En aquests nous exèrcits els grans batallons d’infanteria, formats per unitats que lluitaven de forma compacta, constituïdes per soldats que normalment provenien de la mateixa província i ciutat, units així per forts vincles de pertinença a un mateix lloc d’origen, van demostrar ser més efectius que les càrregues individuals de guerrers a cavall a la recerca de gestes heroiques personals, com les que trobem en les grans cròniques de segles anteriors.

Les armes de foc van encaixar perfectament dins d’aquesta tendència cap a un major ús de la infanteria, doncs només calia armar amb arcabussos a algunes d’aquestes unitats i aprendre a utilitzar-los requeria de menys entrenament i habilitat que els necessaris per als arcs o les llances. La cadència era de només un tret cada quinze o vint segons, i el radi d’acció era d’uns cinc-cents metres, encara que un impacte des de més de dos-cents metres no era massa letal i gens precís; malgrat això, implicaven un avantatge gens menyspreable. Malgrat que el mite samurai que ha arribat fins a l’actualitat ens diu que aquesta casta de guerrers rebutjava l’ús de les armes de foc per considerar-les indignes, la realitat és que van ser ràpidament incorporades a l’armament habitual de les tropes samurai –sense ocasionar massa debats morals–, es tractava d’una eina més que podia ajudar a fer-se amb la victòria en el camp de batalla, i el pragmatisme es va imposar sobre la tradició. El mateix Takeda Shingen (1521-1573), un dels més poderosos daimyō del moment, va dir en 1569: “D’ara endavant, les armes de foc seran el més important. Per tant, disminuïu el nombre de llances i feu que els vostres homes més capaços portin arcabussos amb ells”.

Un dels primers daimyō a adonar-se del gran avantatge que podien aportar aquestes noves armes va ser algú conegut precisament pel seu pragmatisme, Oda Nobunaga (1534-1582), qui ja en 1549, amb amb prou feines quinze anys, va comprar cinc-cents arcabussos per a les seves tropes, l’ús dels quals va ser decisiu en algunes batalles decisives que el portarien –a més de molts altres factors– a ser el primer gran unificador de Japó, malgrat ser inicialment un petit daimyō que no estava entre la llista de potencials candidats a la victòria. Nobunaga protagonitzaria el que es considera el moment clau en el qual les armes de foc van demostrar la seva importància, la Batalla de Nagashino, en 1575, on va utilitzar, dins un exèrcit de setanta mil homes, tres mil arcabussers per vèncer a les tropes –precisament– del clan Takeda. A més, en aquesta batalla Nobunaga va posar en pràctica una enginyosa tècnica per suplir una dels desavantatges dels arcabussos, la baixa cadència de foc que hem comentat anteriorment, per a això, cada unitat d’arcabussers es dividia en tres grups que disparaven per torns, reduint així a un terç el temps entre cada tanda de trets; va ser la primera vegada que algun general va utilitzar aquesta tàctica, avançant-se així en dues dècades al seu primer ús a Europa. No podem saber què hauria succeït amb la divisió de Japó si no haguessin arribat els europeus i les seves armes, però la majoria d’historiadors estan d’acord en què aquestes van accelerar el procés d’unificació del país.

Quan els vaixells dels comerciants portuguesos arribaven a Japó amb les seves armes de foc i el seu comerç des de la seva base a Macau –en gran part, mercaderies xineses que ja no podien arribar directament després del veto dels Ming– el territori al que pertanyia el port en el qual atracaven era, òbviament, partícip d’interessants beneficis econòmics i primer candidat a fer-se amb les armes importades. I, com els encarregats de decidir a quin port arribaven aquestes naus eren els sacerdots catòlics –jesuïtes, concretament–, els diferents daimyō es van adonar ràpidament que podia resultar molt útil portar-se bé amb els religiosos, sent aquest el motiu principal de l’èxit –almenys al principi– de la missió cristiana a Japó.

Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “L’arribada de les armes de foc a Japó” a HistoriaJaponesa.com, 2014.