Toyotomi Hideyoshi, ascens al poder i invasió de Corea

No en sabem gaire de la seva infància, la qual cosa ha portat a la creació de moltes històries, llegendes i literatura, però sembla haver-hi consens en què a una edat molt primerenca va viatjar per diferents províncies treballant al servei de diferents senyors –sempre en treballs menors com a mosso de quadra o criat–, com els Imagawa en 1551. Finalment, en 1558 va tornar a la seva província natal, Owari, per treballar per als Oda, tal com havia fet el seu pare, encara que en el seu cas seria per al jove hereu, Oda Nobunaga (1534-1582). Dins del clan Oda començaria exercint també tasques de poca importància, sent la més coneguda i cèlebre la de portador personal de les sandàlies de Nobunaga.

Els seus llegendaris dots de convicció i el seu suposat talent natural per destacar per sobre dels altres van fer que protagonitzés una carrera meteòrica des d’aquest humil lloc, encara que de nou no tenim moltes dades sobre aquest tema fins que, en 1570, obtingués el càrrec de comandant de tres mil soldats de l’exèrcit de Nobunaga en una campanya contra el veí clan Asakura. En 1574, després de la victòria sobre el clan Asai, Hideyoshi va ser recompensat per Nobunaga amb el territori dels vençuts, la província d’Ōmi, i un estipendi de 180 mil koku, amb el que el fill del camperol Yaemon passava a ser oficialment un daimyō. És poc després, en 1577, quan comença la seva biografia oficial, escrita pel seu secretari.

Durant els anys següents, a més de governar a la seva província, Hideyoshi va participar en nombroses campanyes com un dels principals generals de Nobunaga, comptant les seves batalles per victòries. Així va participar a la famosa Batalla de Nagashino en 1575 contra els Takeda i li va ser encomanat un dels dos fronts d’atac –l’altre era capitanejat per Akechi Mitsuhide (1528-1582)– en la campanya contra el poderós clan Mōri i els seus aliats, els territoris dels quals comprenien tota la zona occidental de la principal illa de Japó, Honshū. En aquesta campanya Hideyoshi va demostrar ser un grandíssim estratega i, sobretot, negociador, ja que moltes de les seves victòries arribaven abans fins i tot de posar un peu al camp de batalla, atraient als seus enemics al seu propi bàndol. D’una o una altra forma, Hideyoshi va anar avançant cap a l’oest, guanyant territoris, per la qual cosa en 1580 Nobunaga va tornar a recompensar-lo, aquesta vegada amb dues de les províncies adquirides en el seu avanç, Tajima i Harima, on va traslladar llavors la seva base d’operacions, disposat a continuar lluitant contra els Mōri.

En 1582 li va tocar el torn a la província de Bitchū, on va tenir lloc una de les batalles més famoses de la carrera de Hideyoshi, el Setge al castell Takamatsu; aprofitant l’orografia del terreny en el qual s’erigia el castell i la proximitat d’un riu, Hideyoshi va fer construir un llarg dic en ell –gairebé tres quilòmetres de llarg, més de set metres d’alt, 22 d’ample a la base i onze a la part superior–, de manera que les seves aigües van anegar tot el territori circumdant a la fortalesa. Hideyoshi llavors, esperant que els Mōri acudissin en ajuda dels defensors del castell, va demanar a Nobunaga que li enviés reforços, i aquest va decidir enviar-li un exèrcit dirigit per Akechi Mitsuhide. Però aquest general tenia altres plans en ment, i poc després va decidir donar mitja volta amb les seves tropes i dirigir-se a Kyoto, al temple Honnō-ji, on es trobava llavors allotjat Nobunaga, disposat a donar un cop d’estat atacant al seu propi senyor; aquest succés, conegut com l’Incident de Honnō-ji, va acabar amb el suïcidi del líder del clan Oda.

L’estratagema comptava amb que els principals generals de Nobunaga estaven dispersos per diferents llocs del país, combatent cadascun d’ells en diferents fronts, especialment Hideyoshi, qui estava embardissat en el setge a l’inundat castell Takamatsu i, en cas d’abandonar el lloc per dirigir-se a la capital en assabentar-se de la mort del seu senyor, podia ser atacat pels Mōri des de la rereguarda. Coneixedor de la situació, Mitsuhide va enviar un missatger als Mōri, informant-los de la mort de Nobunaga. Afortunadament per Hideyoshi, es va poder interceptar aquest missatger i, just l’endemà passat, negociar amb els Mōri un final pactat del setge, sense que aquests coneguessin les notícies de la capital. Tenint doncs aquest assumpte resolt, ell i les seves tropes es van dirigir cap a Kyoto tan ràpid com va ser possible, recorrent una mitjana de quaranta quilòmetres per dia. Mentre, a la capital, Mitsuhide s’havia presentat com el salvador de país, qui havia acabat amb el dictador que tenia segrestat al poder central. En assabentar-se que les tropes de Hideyoshi s’apropaven, va decidir sortir a trobada-lo i buscar un lloc òptim on fer-li front. El xoc de tots dos exèrcits es va produir en un poble anomenat Yamazaki, que dóna nom a la batalla, i en només un dia les tropes de Hideyoshi van massacrar a tots els enemics que no van aconseguir fugir del lloc. El propi Akechi Mitsuhide va emprendre també la fugida, només per ser assassinat per uns bandits en un poble proper anomenat Ogurusu. Havien passat només tretze dies del suïcidi de Nobunaga, i Toyotomi Hideyoshi era l’home que havia venjat la seva mort.

Malgrat que Nobunaga tenia altres fills que podrien haver-li succeït al capdavant del clan Oda, Hideyoshi va saber aprofitar la posició de prestigi que li atorgava l’haver estat ell qui vengés al seu senyor –i tan ràpidament– i, després d’un any de negociacions i batalles, en 1583 es va alçar com a líder del clan. Durant la resta de la dècada aconseguiria imposar-se sobre totes les províncies de Japó –unificant així el país per primera vegada en més d’un segle–, usant més la negociació que la batalla, aconseguint posar del seu bàndol als que fins llavors eren poderosos enemics, com els Mōri, Date, Uesugi, Ōtomo i Satake i trigant només uns vuit anys a controlar tot el país. En 1585 va rebre de l’Emperador el títol de kanpaku, encara que només sis anys més tard ho va cedir al seu llavors hereu, el seu nebot Hidetsugu (1568-1595), a qui havia nomenat el seu successor després de morir el seu únic fill home als dos anys d’edat, passant ell a ser taikō –càrrec amb el qual Hideyoshi ha passat a la història i que se sol utilitzar només per referir-se a ell, per això a partir d’ara ho utilitzarem en majúscula i sense cursives–, donant així per conclòs el meteòric ascens del que va començar com a fill d’un camperol i portador de sandàlies.

Hideyoshi pretenia que Corea li rendís vassallatge i col·laborés en l’atac a Xina, i així l’hi va comunicar al govern coreà mitjançant una ambaixada, encara que els emissaris, que coneixien la relació entre Corea i Xina millor que Hideyoshi, van suavitzar el missatge abans de lliurar-lo, resultant en només una petició de pas a través de la península coreana. Però Corea, país històricament vassall i protegit dels seus veïns xinesos, no va accedir a les peticions del líder japonès, per la qual cosa –després de diverses ambaixades poc reeixides– Hideyoshi va prendre la decisió d’envair primer Corea i després Xina.

Així, un exèrcit de prop de 160 mil homes –dividit en nou divisions– es va posar en marxa, desembarcant en la costa sud coreana el 23 de maig de 1592. Els daimyō de Kyūshū van ser els que més tropes van aportar a la campanya coreana, i molt especialment els daimyō cristians. Òbviament, no ens ocupa aquí més que fer un breu resum del conflicte, per la qual cosa no entrarem en els detalls de batalles concretes, ara com ara n’hi ha prou amb dir que l’avanç japonès va resultar imparable. L’exèrcit coreà no estava preparat per combatre amb els experimentats soldats japonesos –excepte pel que fa a les batalles navals–, que es van fer amb la capital, Seül, en només tres setmanes. La preparació dels dos exèrcits era massa desigual, Corea portava dos segles sense veure’s en cap guerra mentres que Japó pràcticament no havia conegut la pau en cinc. Cal destacar també com un factor decisiu que els japonesos comptaven amb els moderns arcabussos portuguesos –o les còpies japoneses dels mateixos– mentre que les poques armes de foc amb les quals comptaven els coreans eren unes antiquades pistoles de mà xineses.

Al juliol, conquistada ja tota la península coreana, les tropes japoneses van arribar prop de la frontera xinesa, on van ser vençuts en una decisiva batalla i es van veure obligats a retrocedir de nou fins a Seül. En aquest moment es va declarar una treva entre Japó i Xina, i va començar una intensa fase de negociacions entre tots dos països durant quatre anys. És molt significatiu el fet que aquestes negociacions es donessin únicament entre Japó i Xina, sense tenir en compte en cap moment el que Corea pogués opinar sobre aquest tema. Durant les negociacions, Hideyoshi va acceptar la retirada de les seves tropes a la zona sud de la península coreana –retirada que va deixar un rastre d’absoluta destrucció al seu pas. Durant els quatre anys de negociacions no es van donar més que malentesos, sobretot perquè els encarregats d’intervenir entre tots dos governs, tement que les condicions que els seus respectius líders demandaven fossin massa ambicioses, sovint van suavitzar les paraules originals que havien de transmetre i fins i tot van arribar a falsejar documents. Així, durant un temps, Hideyoshi va creure estar negociant la rendició de Xina, mentre que els xinesos estaven convençuts d’estar ultimant els detalls del vassallatge japonès. Quan el Taikō va acabar descobrint la veritat, a la fi de 1596, va donar per acabades les negociacions i va emprendre la segona campanya sobre Corea, enviant un exèrcit de més de 140 mil homes a l’agost de 1597.

La guerra va continuar fins que al setembre de 1598 va sobrevenir la mort de Hideyoshi i els generals japonesos es van retirar de Corea tan aviat com van poder, a la fi d’aquest mateix any les últimes tropes salpaven camí a Japó. El conflicte havia durat prop de set anys, i res havia canviat, les fronteres seguien sent les mateixes i ningú havia perdut ni guanyat territori; podríem dir que no va haver-hi cap vencedor i que tots els països implicats van perdre –com sol passar en les guerres, d’altra banda–, ja que Japó no va aconseguir cap dels seus objectius malgrat guanyar gairebé totes les batalles, Corea va ser el gran perjudicat quant a víctimes –més de 185 mil morts i uns cinquanta mil presoners portats a Japó– i danys materials, i Xina va haver de fer front a unes despeses molt considerables per a una dinastia que ja estava en decadència, la Ming, la qual cosa contribuiria a la seva caiguda en 1644.

Si utilitzes aquest article, cita la font. Et proposo aquesta citació:
López-Vera, Jonathan. “Toyotomi Hideyoshi, ascens al poder i invasió de Corea” a HistoriaJaponesa.com, 2014.